Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Olot, política volcànica. De l’independentisme a la xenofòbia

Reportatge d’Oriol Boix, estudiant de Periodisme de la UVic, sobre les eleccions municipals a Olot.

  • El 9 Nou
  • 01/06/2011 | 11:39
  • 0

Ara que està tan d’actualitat la cortina de fum que deixa el nou volcà islandès de nom impronunciable ens acostarem a la Garrotxa, com tothom sap, terra de grans volcans i una activitat política que ha adoptat les reminiscències volcàniques que deixa la lava i el marc incomparable del Parc Natural de la Garrotxa. Enmig de les cendres, emergeixen nous cràters polítics amb possibilitats de prosperar. Fem referència, entre d’altres, a la irrupció de Solidaritat Catalana i al progressiu protagonisme de Plataforma per Catalunya a Olot, formacions que han contribuït a animar i agitar el panorama polític garrotxí, força apagat i tranquil fins aleshores.

Dani Planàs encapçalava la primera llista de Solidaritat Catalana a les eleccions municipals a Olot. Representava l’entrada en escena d’un nou partit polític que pretenia captar el vot independentista tot i la competència d’Alternativa per la Garrotxa i l’entrada de Nova Catalunya Independent. L’objectiu de SI no era plantar a cara a CiU o PSC sinó consolidar-se i fer-se un nom a la capital olotina, aprofitant l’embranzida de les consultes sobre la independència que tan bons resultats havien tingut a la Garrotxa.

Segons Toni Strubell, el president de Solidaritat, l’objectiu de partit era “no girar l’esquena al món municipal i intentar ser present als ajuntaments”. Les 111 llistes creades arreu de Catalunya donaven bona mostra de l’arrelament del sentiment nacionalista, sobretot a Osona i la Garrotxa, el moll de l’ós de l’independentisme.

La campanya va ser frenètica pels membres de Solidaritat Catalana. Es presentaven amb un cartell jove i modern, semblava la portada del darrer disc dels presencs Teràpia de Shock. Gràcies al moviment independentista i als referèndums s’havien generat certes expectatives entre els membres del grup de cara a entrar al Consistori olotí. Tenien bones propostes com la creació d’una illa de les arts amb botigues, bars, biblioteca, l’Escola d’Art i la d’Expressió. Segons el seu cap de llista “calia sentit comú, idees noves i aire fresc a l’Ajuntament, i trencar amb els vicis adquirits durant 30 anys de democràcia”. Planàs no s’oblidava de la independència i reclamava “un estat propi per donar respostes a necessitats assistencials, culturals i educatives”.

Malauradament, Solidaritat finalment no va entrar a l’Ajuntament. Entre les possibles causes s’apuntaven la baixa participació (54%), el gran nombre de partits que es presentaven, un total de nou, i la fragmentació del vot a les esquerres. Planàs lamentava que “els mitjans de comunicació ens han donat poca visibilitat” després de veure els resultats. Dies abans, el cap de llista d’ERC, Pere Gómez ja preveia que SI dificilment entraria al consistori degut als pocs suports amb què comptava.

Paral•lelament a aquest moviment, Plataforma per Catalunya seguia treient el cap a la capital de la Garrotxa enfortit dels bons resultats que havia donat Josep Anglada a la ciutat de Vic. A Olot, s’hi presentava Moisès Font que tenia com a objectius fer “una ciutat socialment més justa, segura i amb projecció de futur, perquè els nostres fills es puguin sentir orgullosos de la ciutat que els deixarem” i pretenia ajudar als emprenedors “sense oblidar als treballadors que estan patint la crisi”.

Els resultats van superar totes les expectatives. El mateix Font afirmava que no s’esperava ser la tercera força política a l’Ajuntament i que ara, han de posar-se a parlar amb CiU, partit guanyador, de cara a possibles pactes. “Primer ens han de venir a buscar i llavors ja en parlarem” remarcava un Font exultant després de treure dos regidors i 939 vots, convertint-se en el tercer partit en discòrdia, desbancant Esquerra Republicana. En aquest sentit, el cap de llista d’ERC Pere Goméz es ressignava: “No és el que esperàvem. Hem perdut vots i ens ha passat PxC, i això és molt preocupant”.

Una altra reacció a l’augment de Plataforma va ser la del nou alcalde, Josep Maria Corominas, cap de llista de CiU que ho valorava “amb un respecte absolut cap a l’opinió dels olotins tot i que personalment no m’ agradava” i prometia “fer sentir la veu de la majoria de partits al consistori” per contrarestar-ho.

La campanya de PxC, però, no ha estat exempta de polèmica. Cal recordar que aquest partit ja tenia una mínima representació al Consistori en els darrers quatre anys i que sempre ha donat la nota, sobretot en temes d’immigració, l’estrella del seu programa. No és d’estranyar doncs que Plataforma fos l’únic grup que s’oposés al nou pla d’immigració de la ciutat que per cert, s’havia vist reforçada per un article al prestigiós diari anglès ‘The Guardian’ on es ressaltava la tasca integradora i de cohesió del municipi. Plataforma, però, ha posat per bandera el seu discurs xenòfob que tan bon rendiment li ha donat a Vic, on el flamant Josep Anglada treia pit i es mostrava optimista: “Els resultats de les eleccions municipals ens encoratgen. Aviat tindrem més de 100 regidors a tot Catalunya”. Segurament es va passar de frenada tot i els 67 regidors que va treure i els més de 65.000 vots, sobretot a Osona, que el converteixen en una força important a Catalunya.
Un Anglada que ha estat, sens dubte, un dels grans protagonistes mediàtics de la campanya municipal amb el seu espot electoral marcadament racista que tanta controvèrsia va generar i que finalment va ser retirat. El seu eslògan “Primer els de casa” ja és tota una declaració d’intencions i una carta de presentació de la ideologia i els continguts del partit ultradretà, últimament a l’ull de huracà, amb més detractors que partidaris però curiosament amb uns índexs de votació més elevats. Segurament és un fenomen similar al programa de Telecinco Sálvame, que ningú diu que el mira però després l’audiència obtinguta els delata.

Tornant a la Garrotxa, també hi ha hagut contròversia ja que s’han alçat veus crítiques enfocades a la figura del número 2 de Plataforma per Olot, Ignacio Mulleras. Alguns olotins s’han queixat al diari La Garrotxa al dia que Mulleras militava a Democracia Nacional, partit d’extrema dreta espanyola i ha participat en actes polítics franquistes a Madrid. Una altra mostra de les arrels històriques d’aquest partit que, malgrat tot, s’ha consolidat per complet a la societat catalana amb una certa normalitat.
Els resultats a Olot s’han de tenir en compte valorant l’alta abstenció, un 45%, que va dificultar les possibles d’accés a l’Ajuntament dels partits amb menys suports i va provocar una bipolaritat més gran entre CiU i PSC en la disputa per l’alcaldia. Finalment, CiU es va emportar el gat a l’aigua dotze anys després de govern socialista amb Lluís Sacrest al capdavant. Aquest cop, però, Josep Guix no va poder rellevar Sacrest que s’acomiada de la política activa.

Al marge d’això però, aquestes eleccions municipals han servit per constatar que alguna cosa es mou a Olot. No sé si és la força dels volcans o l’empenta de noves formacions però la baixa participació hauria de fer replantejar moltes coses a la política garrotxina. Una Garrotxa d’extrems, que abarca des de l’ultradetrana Plataforma per Catalunya que va captant adeptes en llocs amb alts índexs d’inseguretat i immigració, fins a Solidaritat Catalana, partit que no ha acabat d’arrelar a Olot però que, amb l’impuls nacionalista de les noves generacions, aviat es convertirà en un partit decisiu en la política municipal. Tot i que com ens comentava Strubell tenen dificultat “per crear figures públiques” i els diaris catalans “ens donen poca cobertura” malgrat que “hi ha vida més enllà de Laporta”.

Temps al temps, però pinta que ben aviat Olot i la Garrotxa entrarà en una erupció política de grans magnituds que provocarà un sacseig identitari necessari pel futur del poble català. Mentrestant, Plataforma continuarà amb la xenòfobia però algun dia els de casa s’adonaran que també necessitem els de fora per tirar endavant el país. Perquè la terra no és de ningú i tothom té dret a viure on vulgui. “Primer, els que vulguin” seria el meu eslògan.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.