Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Òmnium és un reflex del país, cada vegada hi ha més persones partidàries de la independència”

Entrevista molt personal de Xavier Freixa a la presidenta d’Òmnium Cultural, l’economista Muriel Casals.

  • El 9 Nou
  • 14/02/2011 | 23:52
  • 0

Dijous, 4 de novembre. La seu d’Òmnium Cultural a Barcelona es troba al carrer Diputació. Es tracta d’un eloqüent edifici antic, cada racó del qual transpira quelcom molt català. Si hi hagués anat fa uns mesos –posem per cas un 10 de juliol– m’hauria trobat ben bé al rovell de l’ou de la manifestació contra la retallada de l’Estatut, que encapçalava Òmnium. Amb aquesta idea, començo a pujar les escalinates de palauet. Podrien ser modernistes?

En tot cas, és una hora abans del pactat i marxo per fer temps: es veu que no podrien tenir uns horaris més comprimits. Faig una til•la en una terrassa i, al cap d’una estona, torno a entrar. M’espero. Sembla que els despatxos estan habilitats en un simple piset, però hi ha molta vida. Sento la veu de la Muriel i em faig el despistat. Uns minuts després, em ve a buscar amb la seva cap de premsa, Jordina Boix. Em porten al seu despatx.

Tot i que va néixer a França, Muriel Casals i Couturier (Avinyó, 1945) va créixer a Catalunya. Recorda la seva infància com una “barreja de llengües” –el seu pare va conèixer la seva mare quan s’exiliava per haver perdut la guerra i passaven del català al francès constantment, però això no li suposava cap problema.

De la joventut, en remarcaria l’etapa de la universitat, els “estimulants” dies del sindicat d’estudiants. “Sentíem que estàvem col•laborant molt directament al final del franquisme”, la lluita contra el qual recorda “com un lloc de debat i d’amistat”. Aleshores era quan militava al PSUC, “un partit catalanista”, segons ella el que va començar a dir: “no, en català!”. És per això que ara no veu cap contradicció en el seu gran salt del PSUC a l’independentisme.

Mentre trec les notes, faig una ullada al meu voltant. Presidit per una prestatgeria plena de llibres, el despatx de Muriel barreja elements clàssics i contemporanis: sòcols treballats i parets revestides, amb mobles moderns i senzills; tons grisencs i blanquinosos amb un sofisticat verd llampant; quadres modernistes amb quadres abstractes…

La sala, sòbria però elegant, ordenada pulcrament i amb una mirada al passat, em fa pensar en la mateixa Muriel. La veig com una d’aquelles àvies enèrgiques i amb esperit jove, reflexives i dolces en el parlar. Cabells platejats amb tall modern, ulleres sense muntura i arracades en forma d’anella, s’asseu i em convida a fer el mateix.

Temps enrere, fa poc, devia haver estat d’opinions clares i molt segura de si mateixa, però a mesura que avança la conversa m’adono que des que presideix Òmnium Cultural ha de guardar un xic les aparences: no pot posicionar-se molt radicalment en públic pel que fa a l’independentisme o al vot en les eleccions del 28-N perquè els socis d’Òmnium responen a ideologies molt diverses. Fins i tot a l’hora de fer la foto va a buscar el jersei; muda més i la cap de premsa estarà contenta.

Parlant a nivell professional, ser la presidenta d’Òmnium ha estat la fita més gran de la seva vida. La seva carrera sempre s’havia anat desenvolupant de manera “bastant normal”, i una cosa així li va venir de cop. De fet, ja havia format part de la junta de l’antic president, Jordi Porta, que fa una bona valoració de la feina de Muriel.

Ella considera que Porta “va modernitzar l’entitat” i es presenta com la seva “roda de recanvi”. Creu que la diferència entre ambdós no rau en el gènere –en tant que “Porta té moltes d’aquestes qualitats que es valoren com a femenines, o sigui, no és gens autoritari, és molt flexible, no té afany de protagonisme”– sinó en què ell és un humanista i Muriel, una economista: “a tot això que té Òmnium de la cultura humanística, ara hi sumarem la visió del model econòmic català com a aspecte de la nostra cultura”.

Tot i que el càrrec l’absorbeix molt, encara imparteix classes d’economia a la Universitat Autònoma de Barcelona. El contacte amb els estudiants la meravella i es considera una bona docent. Entre el 2002 i el 2005, va ser vicerectora de Relacions Internacionals i Cooperació. “He tingut la sort de veure el més maco dels estudiants: els que volien marxar a l’estranger i els que volien fer solidaritat. Per tant, quan em diuen que els estudiants són uns passotes i no sé què, no”.

Com que no li feia mandra viatjar pels Països Catalans, Muriel també va convertir-se en representant de la UAB a la Xarxa Vives d’Universitats. El dilatat pas per la xarxa va fer “especialment feliç” la seva experiència en gestió universitària. I és que s’hi plantejava un programa de solidaritat comú i, a més, “no hi havia lluites de poder fortes. En els vicerectorats de recerca s’hi remenen molts calés, els temes de professorat, les places…”.

A l’inici de l’entrevista, mantenim una petita conversa sobre el valor ètic de les fonts; la cap de premsa, que ens acompanyarà bona part de l’estona igual que la bullícia provinent del carrer, s’alegra que ho tingui tan clar. Per anar escalfant motors, proposo a Muriel que em recomani un llibre. Ara està acabant ‘Vides improbables’ de Ferran Sáez i el troba “divertidíssim”. La trama barreja quatre catalans que viuen durant el segle XVIII. La trobo molt en consonància al dia a dia d’Òmnium: “cultura, llengua i país”. Sens dubte, el lema d’Òmnium més conegut. Porto la conversa a desgranar-lo, per descobrir quin sentit atorga Muriel a cadascun dels tres conceptes.

En l’àmbit de la cultura, deu ser creadora o artista? No, “sóc nul•la en creació”, però li interessa el teatre i, a banda d’Òmnium, és sòcia d’una altra associació cultural, l’Ateneu Barcelonès, la biblioteca del qual qualifica de “fantàstica”. Arribats en aquest punt, remarca que a Òmnium “defensem la cultura catalana perquè defensem la cultura, és a dir, perquè volem viure en un país culte”. És del parer que tant l’alta cultura com la popular són civilització i situa la catalana al nivell de les altres cultures europees. Els conjunts de música catalans, “perfectament homologables als bons grups que hi ha pel món”, en són un exemple. Em destaca el ‘Boig per tu’, de Sau, que, amb la metàfora del reflex de la lluna té quelcom “surrealista”, una cosa que considera que és molt catalana.

Pel que fa a la llengua, en parla quatre i, a més, la gent de la seva generació van estar molt exposats a l’italià, per les revistes “progres” i les cançons. Muriel reivindica la familiaritat de les llengües llatines i està segura que el futur del català depèn de nosaltres. “És el que els ciutadans de Catalunya vulguem, sobretot els joves”. Es queixa que els catalans ens canviem a l’espanyol per parlar amb un immigrant. Ella ho va viure de primera mà amb sa mare, francesa, i s’adona que ara ho tornem a fer. “A la que veus una persona amb la cara una mica fosca li parles en castellà. Però què és això? Gairebé és racisme, no? Els estem privant de considerar-los com nosaltres i de l’oportunitat de practicar. I a part que n’hi ha que després et donen la sorpresa que parlen millor que tu”.

En el terreny de país, confessa que s’identifica amb l’editorial del penúltim número de la revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Posa èmfasi, però, en què no ha de fer “propaganda política” de ningú i que ho escrigui “amb cuidado” perquè no malinterpretin que s’identifica amb l’expresident Pujol, ja que el càrrec no li permet jugar un rol en l’escenari de la política. I mira que hi ha un col•lectiu al Facebook que la votaria com a presidenta de la Generalitat. D’altra banda, fins el 2006 va militar a Iniciativa per Catalunya (ICV).

Tornant a l’argument, Muriel albira una nova etapa pel nacionalisme català. Quan era jove i lluitava contra Franco, el catalanisme es basava en modernitzar i democratitzar Espanya per tal que els catalans hi cabessin i es respectessin els seus drets. “Ara ja sabem que no”, es lamenta. Jo segueixo el seu discurs deixant-me convèncer per la sensatesa i la maduresa de les seves idees: com que l’Espanya actual, una gran potencia financera amb una llengua global que mostra una cara d’èxit al món no respecta els drets dels catalans, ella viu el nacionalisme com “una forma d’alliberament” de la feinada de veure “com ens encabim dins d’Espanya”.

Ara bé, com a presidenta per Òmnium no pot afirmar que el catalanisme passa per “dir adéu-siau”. Sentencia, no obstant això, que “necessitem administrar els impostos, decidir quin dia és festa, tenir projecte educatiu propi, tenir sistema sanitari propi, tenir… Bé, això a l’any 2010 no té cap altre nom que tenir un Estat propi, no té cap altre nom que dir que volem ser independents”. Muriel m’explica que sempre ens hem posat obstacles i “cotilles” per expressar-ho, “sempre hem estat buscant eufemismes per no dir…”.

Li parlo de les consultes sobiranistes, de la manifestació del 10 de juliol, del lipdup de Vic per la independència, i concloem que les bases del catalanisme són sòlides. Ara, m’avisa que “aquesta efervescència política no s’hi val si després el dia que hi ha una consulta en forma d’eleccions ens quedem a casa i passem”.

L’efervescència nacionalista de la societat s’ha d’“empeltar”, doncs, en la classe política. Els ciutadans han de dir: “aquí tenim uns problemes que hem de resoldre, la identitat catalana dins del conjunt europeu i sortir de la crisi econòmica. Poseu-vos a treballar i prou d’eufemismes i de despistar no mirant”.

Després li explico que no entenc la relació d’odi entre Catalunya i Espanya. Li dic que a Vic, per regular la immigració, els han arribat a titllar de nazis. Relativitza el cas de Vic matisant que l’ajuntament, que volia complir molt bé els seus deures amb els ciutadans, es va veure desbordat. “Què hem de fer les persones que som honestes i ens n’adonem? Més que denunciar, explicar com és la cosa de veritat”. O sigui, ser conscients que escampar una mentida “sí que és nazisme, sí que són els sistemes del Gooebels i d’aquella gent tan horrorosa que hi va haver als anys 30”. Comparant-ho amb l’holocaust, Muriel creu que “hi ha una minoria de gent de mala fe que abusen de la manca d’informació dels de bona fe. I aquí és on hem de fer feina els de bona fe, eh”.

Seguint amb l’independentisme, m’explica que a Òmnium no és poden posicionar perquè existeixen infinitat d’ideologies entre els 23.000 socis: hi ha qui, per exemple, encara veu possible una bona relació amb Espanya. A nivell personal, reconeix que em mentiria si em digués “ai, no ho sé segur”, perquè abans de ser presidenta sempre havia contestat que sí. Ara, però, ha de ser respectuosa i prudent com a màxima representant de l’entitat. S’acabaran definint a Òmnium, tot i així, pel que fa a aquest tema? “Òmnium és un reflex del país, cada vegada hi ha més persones partidàries de la independència. Va en aquest sentit”. I pels que anem perduts, a qui ens animaria a votar el 28-N? “No puc animar. Els que creguis que defensen aquests valors que aquest trosset de món sigui un tros específicament català”.

També parlem d’immigració. Una de les seves fites de mandat, que ja ve de l’època de Porta, és la integració. “Hi ha molta feina per fer, ens hi va el futur del país: que els immigrats s’incorporin en català vol dir que Catalunya té futur”. Els que comencen primer pel català solen arribar al bilingüisme, però no a la inversa. Per tant, que els nouvinguts aprenguin l’espanyol en primer lloc “seria una mala jugada a la diversitat d’Europa i al món”.

Sona el telèfon. El temps se’ns escola perquè Muriel ha de rebre una altra visita però també vull saber què en pensa de la crisi econòmica. “L’economia catalana té moltes característiques per sortir bé de la crisi però aquests últims anys ens hem empeltat de gran part dels defectes del capitalisme especulatiu: la construcció i el turisme han sigut dos puntals, i són dos puntals molt poc sòlids, i ens hem oblidat de la base industrial”. I afegeix: “nosaltres no volem ser, amb tots els respectes, com els grecs, els italians i els espanyols, sinó que volem ser més com els nòrdics”. Crítica com els polítics estan portant el tema de la recessió, “difícil de portar”, i afirma que “si tenir coses més visibles i que surten més als diaris com restaurants famosos no ens serveix perquè valorem més les màquines o el fil… Una cosa ha d’anar amb l’altra: els francesos exporten perfum i moda però també la roba teixida, no?”.

Es nota que els economistes que més l’han influït en les seves obres són Galbraith i Alfred Pastor. Fa que em fixi que les grans decisions econòmiques solen ser decisions polítiques. Lúcida, segura de si mateixa i respectuosa amb els que no pensen igual, s’aixeca i m’acompanya cap a la sortida. Baixo les escales que abans m’havien semblat de palauet content per haver ampliat els meus coneixements durant una hora i reflexionant en tot el que hem conversat sobre cultura, llengua i país.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.