Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Quim Roser: “És més perillós treballar al Diari Girona que anar a la guerra”

Quim Roser, nascut Cassà de La Selva el 1970, és un dels molts fotògrafs de guerra del nostre país. Va començar la seva carrera el 1993 al Diari de Girona, on hi va ser fins que el 1999 va decidir viure la gran aventura de periodista de guerra a Kosovo. També ha estat a Palestina, Israel i el Líban.

  • El 9 Nou
  • 20/12/2013 | 19:08
  • 0

Com vas acabar anant a Kosovo?

Primer vaig estar-hi com a freelance. Em vaig presentar per córrer aventures i allà vaig aconseguir els clients. Vaig començar treballar per El País, per La Vanguardia, per El Periódico, per Europa Press…

Com són els hàbits d’un freelance quan treballa a l’estranger?

Jo el que feia era anar a esmorzar on anava tothom. Com que no podria pagar-me l’hotel on eren tots els periodistes jo era a una pensió, a Macedònia. El que feia era anar a esmorzar a l’hotel i a les 7 o 8 del matí feia els contactes per veure si algú volia algun fotògraf, i poc a poc vaig coneixent a la gent i un passa a l’altre i anar fent.

Vas veure molta violència a Kosovo?

No, però hi ha molta tensió, hi ha molta por. Les guerres són molt diferents de les pel·lícules. La guerra és silenci. Hi ha molt silenci. No hi ha cotxes, no hi ha trànsit, no hi ha vida, no hi ha botigues, no hi ha restaurants, no hi ha res. I de cop hi ha un tret, sents alguna cosa, alguna bomba…però normalment és silenci i ocells. No hi ha res més.

Quan anaves a cobrir un bombardeig tenies la sensació de posar la teva vida en risc?

No, perquè no ho veus a venir. La sensació que ha anat de poc normalment la tens després, quan penses el que has fet. No ho veus a venir, no hi ha un increixendo, tu hi vas i et trobes una situació i tens un ensurt, però no veus el perill a venir. Insisteixo, la gent té una visió molt cinematogràfica, molt de que es vagi preparant alguna cosa. Et trobes en un lloc on no passa res i de cop estàs al mig d’una carretera, et paren, i et pregunten “què fas aquí?”. I et diuen que hi ha guerrillers i bombes, però es que no ho veus.

Per què creus que tenim una visió tan cinematogràfica de la guerra?

Pel cinema, la televisió, la literatura… l’imaginari col·lectiu ha creat aquests estereotips de la guerra com una imatge molt romàntica de la professió, però la veritat és que no n’hi ha per tant. Trobo que és molt ridícul. Jo ho desmitifico molt, hi he estat i ho he vist. El problema és que és molt arriscat, però jo deia a en Jordi Ribot que és més arriscat treballar pel Diari Girona que anar a la guerra. Al Diari Girona ens feien fer 400 quilometres al dia a tota castanya, no dormíem, no menjàvem. Ens feien treballar molt i anaves molt cansat, i això sí que era perillós, perquè podies tenir un accident amb el cotxe. En tot el dia baixaves per carreteres, per camins, et ficaves en un incendi, et ficaves en aiguats… això sí que era perillós. En un conflicte vas vigilant, estàs més alerta, però no et passa res.

Quan tu fotografiaves les conseqüències del conflicte i la gent desolada, què pensaves?

Aquesta gent el que té ganes és explicar a algú el que està passant. A tu et passa una injustícia, t’han matat el fill, t’han cremat la casa, t’han apallissat o t’han expulsat del teu país, la gent té moltes ganes d’explicar la seva injustícia. La gent fa servir la premsa i tenen ganes de parlar. És impensable, per exemple, que jo vagi a un cementiri i faci fotos a un enterrament, però si vas a un cementiri on han enterrat un guerriller de 17 anys al que han matat els altres i es considera injust que el matin perquè ha lluitat per una causa justa, et deixen posar-te a primer fila i la mare plora davant de la càmera. És una sensació molt estranya, perquè si tu ho transportes al teu ecosistema no ho entendràs, però si ho poses en el seu, sí. És molt estrany, i et diuen “és que t’estàs aprofitant”, però és que son ells que els s’aprofiten que hi vagis. Jo quan vaig entrar al territori guerriller de Macedònia, el primer que em vaig trobar va ser un enterrament, i quasi m’hi van ficar. Et quedes amb el cor en un puny quan ets a un enterrament d’un nano de 17 anys, i li fan amb tots els honors perquè creuen que ha mort per la causa.

També vas estar a Israel i Palestina, no?

Sí, el 97. Vaig estar-hi un estiu i vaig treballar per AP. Va estar bé. Era un conflicte que no entenia, no l’entens fins que no el vas a veure. Vaig estar-hi només un mes, i vaig poder treballar amb fotògrafs d’allà, vaig vendre alguna foto, vaig vendre algun reportatge. Vaig fer-ho de vacances, ja no era al Diari Girona. Israel i Palestina és un conflicte molt enquistat i que té molt mala solució. Però, t’utilitzen tan uns com els altres.

Quines diferències vas veure entre el front de Bòsnia i Kosovo i el d’Israel?

El d’Israel era més industrial. És dir, hi havia molta premsa que vivia allà: premsa internacional i nacional, que cada dia cobreix el conflicte. Això és com premsa especialitzada en un conflicte etern, que durava 50 anys o 60 quasi. És un conflicte on cada dia passa alguna cosa. Però això està dins d’una societat organitzada. És a dir, la societat continua funcionant, hi ha indústria, hi ha comerç, funcionen les escoles, funcionen les infraestructures… el país no s’ha parat. Però te’n vas a Kosovo o a Macedònia o al Líban quan hi ha conflictes i el país es para. Perquè es paren les fronteres, ningú entra i ningú surt, hi ha molt moviment de refugiats i la premsa va puntualment a cobrir-la. És com tot amb pressa. A l’altre és tot com més lent, cada dia és el mateix

Com ha facilitat la teva feina l’aparició d’Internet als últims anys?

Lo bo és que vagis on vagis avui en dia, potser no trobaràs aigua potable però sempre trobaràs un cibercafé, això segur. L’Internet està més present a vegades que qualsevol altra servei. És impressionant. Jo la primera vegada que vaig veure una ADSL funcionant ràpid va ser a Albània, abans que aquí. Al Líban es van acabar les cerveses, però Internet funcionava. Van anar atracant bars com aquell que diu, però Internet i el mòbil continuaven funcionant.

Creus que els periodistes i fotògrafs que marxeu a cobrir conflictes bèl·lics esteu valorats prou bé?

Econòmicament no. Et paguen el mateix que una foto a Barcelona. O sigui, que no et pagaran pas més per estar a la guerra. El preu es aquest, i si t’està bé bé, i si no no. Pots aconseguir que et paguin despeses, almenys abans, ara ja no. Pensa que el món del fotoperiodisme i de la premsa escrita en general ha fet una davallada econòmica molt bèstia des de un any abans de la crisi, el 2007. El món de la premsa escrita ja porta una crisi endèmica des de fa molts anys, o sigui, sempre ha estat malament, i la crisi econòmica ho va empitjorar molt i de manera molt ràpida. També es ajuntar amb l’aparició d’Internet. El dia que els diaris van publicar el seu contingut a les seves edicions a Internet es van fer l’Harakiri. Vull dir, la majoria de gent ja no compra diaris, llegeix Facebook, Twitter, blogs, les webs dels diaris, dels canals de televisió, de les ràdios… en tot cas té moltes maneres d’informar-se. Per comprar un diari has de trepitjar el carrer, i arriba un punt que això és insostenible econòmicament i no poden sufragar això. Ara, per exemple, el Mundo Deportivo ja no segueix el Barça, abans sí, però ara ni això. Tu penses que ahir van anar fotògrafs catalans a Amsterdam a veure el Barça? No, tiren d’agències. Per què jo he de pagar un fotògraf, el bitllet d’avió, l’assegurança, l’equip i les hores extres que li he de tornar amb dies festius si jo tinc una tarifa plana amb Reuters Press i m’envien les fotografies en temps real? Cada vegada és més difícil enviar un enviat especial, i el que es fa és buscar gent local. Per exemple, les grans agències a Afganistan o Iraq, com que és molt perillós treballar-hi, agafen gent local. Els porten les càmeres i els diuen: “nois, us pago 100 dòlars per la foto que m’agradi”. Aquests nanos que estan allà es busquen la vida, i han après a fer fotos a mesura que han anat disparant. Sobre el terreny és molt difícil treballar a alguns països, i a més és molt car. El problema és econòmic.

Quin ha estat el teu pitjor moment fent fotoperiodisme de guerra?

Home, un dia van estar a punt de disparar-me tres vegades i me’n vaig sortir. Podria dir que va ser el dia que vaig estar tres vegades a punt de morir. Vaig tenir sort i no va passar res. Va ser el dia de l’alliberament de Kosovo. Hi va haver una gran confusió perquè van entrar a Kosovo les tropes de la OTAN i moltes de les tropes sèrbies de dintre no es van assabentar que s’havia arribat a un acord de pau i que entrarien les forces aliades de la OTAN. Vaig trobar grups paramilitars de serbis i eslaus que no sabien el que estava passant i es van quedar sorpresos de veure tants periodistes i tanta gent que entrava a la ciutat i que s’hagués acabat la guerra i ningú els hi hagués dit res. En aquell moment va haver-hi molta confusió i tirotejos de gent que s’havia revelat contra això. Va ser un dia bastant complicat i va morir gent i periodistes.

Per últim, quina és la cosa més positiva que has tret cobrint guerres?

En el fons canvies. Relativitzes molt més els problemes del teu propi país. Quan has estat en aquells llocs veus un conflicte real et tornes molt més pacifista. Veus que la confrontació crea molts problemes. Aquí han passat quasi 75 anys de la Guerra Civil i encara és un conflicte latent a la societat. Encara hi ha coses que no es poden dir, que no es poden fer, que no es poden tocar, encara hi ha arxius secrets que no es poden tocar, encara hi ha les fosses comunes i gent morta a la cuneta. Els conflictes no tenen res de bo perquè no solucionen res, creen un problema nou i més gran que el conflicte inicial. No et fas un pacifista de Greenpeace, però si que ets molt menys bel·ligerant, més respectuós. Entens, sobre tot quan estat en els dos bàndols del conflicte, que tothom té la seva part de raó. Quan vas a Kosovo i a Sèrbia i sents la història de les dues bandes veus que tothom té raó i al final ja no saps què pensar. Veus que els conflictes es poden solucionar d’una altra manera que no es ni a bombes ni a trets.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.