Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Ricard Pruna: “Sembla que siguem els metges qui lesionem als jugadors”

El Dr. Ricard Pruna és llicenciat en Cirurgia i Medicina a la Universitat de Barcelona i especialista en Medicina i Traumatologia de l’Esport. Fa 15 anys que és metge del primer equip del Futbol Club Barcelona i en fa 4 que va iniciar els estudis de Doctorat.

  • El 9 Nou
  • 17/05/2013 | 16:21
  • 0

De que tracta la seva recerca?

Bàsicament, al llarg de molts temps, 20 anys, he anat veient jugadors i te n’adones que cada un reacciona diferent davant d’una lesió, no tots es recuperen amb el mateix temps i vas veient perfils de jugadors que sempre tenen lesions musculars, altres de lligaments, de tendó, o lesions lleugeres, severes o que es re-lesionen. El que ens interessa és avançar-nos a aquests fets perquè l´important és que el jugador estigui disponible. Un jugador que està lesionat és una ruïna esportiva per l’entrenador i econòmica per al club. Bàsicament l’estudi està fet per veure si hi ha una predisposició genètica en tot això, per buscar-hi els factors objectius. El que realment estem mirant son els SNP, els polimorfismes. Hem agafat el DNA de tots els jugadors i hem buscat si hi havia polimorfismes que poguessin estar relacionats amb lesions musculars, lligamentoses i tendinosa. Tot això durant 4 anys, per a realment veure si alteracions polimòrfiques en els gens de cada jugador fan que es lesionin més severament o tardin més en recuperar-se. Això, per exemple, servirà per quan es fitxi un jugador, perquè fent el seu sondatge de gens ja podràs saber que potser no caldrà fer-li prevenció del tendó, però sí en canvi una prevenció de lesions musculars. Aquest estudi s’ha fet també per procedències i hem trobat grans resultats. Per exemple, els subsaharians tenen molt poca lesió lligamentosa, la població caucàsica o blanca normalment són els que tenen més lesions de tipus muscular. L’altra població que hem estudiat, la sudamericana ( brasilers, xilens etc..) normalment pateix lesions tendinoses.

Aquesta recerca l’ha portat a guanyar el primer premi de la UEFA Research Grant Programme, celebrat a Suïssa recentment.

A mesura que he anat fent la investigació he anat intentant presentar-la a diferents simposiums i la veritat és que aquest primer premi donat per la UEFA és un orgull.

Amb aquest premi a la millor recerca, se’l pot considerar, ara, un dels millors metges esportius d’Europa?

(Riu) No ho sé això, però és un bon reconeixement, sí.

Tants anys a Can Barça, l’han ajudat a ser millor metge?

Porto 20 anys al club i, d’aquests, 15 al primer equip. Per treballar amb jugadors d’aquest tipus necessites una capacitat de reacció molt ràpida que no et permeti fallar, i això fa que desenvolupis habilitats diagnòstiques diferents. També, el fet de treballar en un club que té tots els recursos tècnics d’ última generació és un goig, ja que això et permet avançar molt en el món científic. Jo reconec que s’hi ha de dedicar molt esforç, però tinc molta sort de treballar en aquestes institucions ja que això et fa arribar a tenir un nivell científic alt.

Els metges del Barça viviu al marge del galacticisme que envolta als jugadors, però de tant en tant també en sou la noticia. Com porteu aquests moments en què el punt de mira sou vosaltres?

Home, nosaltres sabem que toquem un material sensible. Per una banda, quan nosaltres sortim en escena és per donar una mala notícia. Es relaciona el número de lesions amb els metges. Sembla que siguem els metges qui lesionem als jugadors. Realment nosaltres els diagnostiquem, els curem bé i si en quelcom ens hem d’esforçar és en evitar una re-lesió, però el fet de lesionar-se és perquè el món del futbol és cada cop més físic, hi ha més competicions, més fatiga i això provoca lesions. El que he volgut amb la meva recerca és buscar si hi havia alguna predisposició en la genètica amb la que es pugui fer quelcom com a metge per intentar dir “vigileu que aquest noi es lesionarà” i no esperar a què es produeixi la lesió per diagnosticar-la i tractar-la.

Com es tracta una lesió, si es pot prevenir, què s’ha de fer?

Hi ha treballs de gimnàs, tipus d’entrenaments, la càrrega de treball, que poden ajudar a prevenir les lesions. També a les anàlisis sanguínies es pot detectar, i aquest és un inici molt bo per entendre algunes coses que ara les estem tocant molt en pla general.

Com és la relació entre els metges i els preparadors físics?

Cada vegada millor perquè l’evolució de la medicina fa que haguem d’anar agafats de la mà i cada vegada haguem de col·laborar més. El segon premi, de fet, va ser per a un preparador físic, de la Fiorentina d’Itàlia. Si hi ha un home que té facilitat per lesionar-se els tendons doncs s’adapta l’entrenament i la càrrega per evitar el perill.

Al llarg de la teva estada a l’equip, quin jugador recorda que li ha portat més mal de caps, en forma de lesions?

Mal de caps, n’hi ha molts, i només ho sabem de portes endintre; el que se sap de portes enfora és només la punta del iceberg. Podria anomenar-te’n molts, perquè en 20 anys n’hi ha molts, però els que et marquen de veritat són aquells que per una lesió s’han de retirar, des de l’Anderson, que per una lesió de tendó de la cuixa va haver de deixar el futbol, el Milito, que per una lesió es va retirar o l’Edmilson, per una lesió de cartílags. Aquests són els que et porten més mal de caps perquè veus que aquesta lesió els portarà al final de la carrera.

Les seleccions us trastoquen els plans amb els jugadors o també hi ha bona relació?

El tema de les seleccions és una cosa que està dintre del calendari: els jugadors juguen amb el seu club i amb la seva selecció, cosa que ha existit i existirà. Des dels clubs estem fent un esforç conjunt amb els metges de les federacions per a un fi comú: que el jugador arribi sencer a final de temporada.

Casos actuals, com per exemple el de Puyol, que es va operar, més per decisió seva que no del club… Què n’opina?

Un jugador és el que diu si pot jugar o no, qui sap si pot estar a un alt nivell o no. La intensitat que es demana aquí és molt alta i quan un jugador té la sensació que no pot donar el 100% o no pot arribar a una pilota, li has de fer cas, perquè ell s’hi juga molt i l’equip també. El jugador és el que mana perquè és qui ha de jugar. És una mica diferent del món hospitalari, ja que allà és molt més el metge qui dona les ordres i aquí escoltem més al pacient ja que busquem un tema de rendiment.

Parlant també dels actuals jugadors, hi ha el cas de Messi, que era un jugador que es lesionava, i ha passat molts anys sense fer-ho…

La veritat és que el treball conjunt de l’staff mèdic amb el tema de l’alimentació, de les càrregues de treball, de la prevenció i la pròpia maduresa del jugador ha sigut la clau d’aquest èxit. És un jugador que guanya 4 pilotes d’or, sap planificar els partits i els esforços, i sap a quines pilotes ha d’anar i a quines no. Jo li donaria el 90% del mèrit a ell, ja que ha madurat molt.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.