Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Rosa Maria Calaf: “Els periodistes hem de fer aquesta feina per intentar construir un món millor”.

Tota una vida dedicada a informar. Es considera una privilegiada per haver-se pogut dedicar a aquesta professió i ser testimoni de fets històrics. Ara, amb una vida més tranquil•la, es dedica a lluitar contra l’exclusió social i la igualtat de gènere i a parlar als joves sobre Periodisme.

  • El 9 Nou
  • 23/05/2014 | 14:44
  • 0

Rosa Maria, des que el 2009 et van prejubilar de RTVE, i vist una mica amb distància, com veus el Periodisme?

A les darreres temporades ja veia que el periodisme anava cada vegada pitjor. A la meva última etapa a TVE vaig patir directament la selecció de temes, que ja que era molt esbiaixada. Però no en referència a pressions polítiques, sinó perquè cada vegada es prioritzava més la idea de fer periodisme d’espectacle que no pas periodisme d’informació.

Llavors, ara estem pitjor informats que abans?

Sí, cada vegada estem pitjor informats. Els mitjans no són independents perquè estan supeditats als poders econòmics, i els no convencionals cada vegada més estan influenciats per les noves tecnologies mal utilitzades, que enlloc de facilitar la informació, el que fan és distreure’ns amb bajanades i, ens tenen tot el dia enganxats i ens fan creure que estem informats, quan el que estem és entretinguts.

Un bon dia et truquen de RTVE i et diuen que ja no pots continuar exercint la teva feina.

De fet no em van trucar. Feia temps que es parlava dels acomiadaments. Durant tot aquell temps, jo vaig ser molt crítica públicament, creia i crec que és una aberració decidir qui es queda o se’n va per motius d’edat. Directament ho considerava una discriminació.

Els mitjans de comunicació es poden permetre el luxe de prescindir de la gent amb tanta experiència?

El fet de prescindir de la gent més experimentada vol dir que no tens cap interès en fer un bon producte. L’experiència és un grau que hem d’aprofitar, i ara es tendeix a fer creure que això no és així. Això es fa perquè hi ha molts interessos en què no es faci una bona informació, amb memòria, amb context i amb formació. La informació que fa pensar, crea una societat molt menys dòcil que una societat que no sap res. I si ajuntes inexperiència i precarietat tens una professió abocada al desprestigi.

Com vas rebre la notícia que ja no seguiries exercint el periodisme?

Vaig trobar una mica fort que, després de 36 anys a la mateixa empresa, no ens van ni tan sols trucar. Ens van enviar un paper on ens deien si ens volíem inscriure o no a l’ERO, en cas afirmatiu havíem d’anar a l’oficina de l’atur en 15 dies. Jo vaig enviar una carta a la directora general de l’època, la Carmen Caffarel, en què li preguntava què volia que fes, si volien que continués o no. No vaig rebre cap resposta.

Però llavors va treballar de corresponsal als Jocs Olímpics de Pekín.

El cap d’informatius, que llavors era el Fran Llorente, no estava d’acord en què marxéssim determinades persones. Jo vaig acceptar, sempre i quan em pogués emportar l’equip de Hong Kong amb mi, perquè sinó es tancava la corresponsalia. Després, amb el canvi de direcció, em va proposar que em quedés. Estic agraïda perquè em van fer una sortida molt digna. Em queixo més pels companys que s’ha prescindit que no pas per mi.

Després del teu pas a RTVE, has rebut altres propostes?

Jo tenia molt clar que quan em jubilés, no em quedaria a casa deprimida, sabia que seguiria fent feina. De seguida vaig rebre moltes ofertes, vaig rebutjar el participar en tertúlies polítiques o la direcció d’informatius d’una emissora de ràdio, ja que considero que quan es tanca una etapa, es tanca definitivament.

Quina és la notícia sobre la que has informat i que més t’ha impactat o recordes més?

Doncs n’hi ha moltes, sempre he cregut que el periodistes hem d’aportar el nostre granet de sorra per a construir un món molt més just per a tothom. Me’n recordo del Tsunami d’Indonèsia del 2004, quan vàrem trobar una família on el noi va néixer durant el Tsunami. A part de fer la crònica, els vàrem ajudar. Al cap de l’any, els vam trobar i amb els diners que els havíem donat li havien obert una llibreta al nen. Però els periodistes no hem de caure en l’emoció sinó també hem de parlar de les responsabilitats dels motius de les tragèdies i sovint es busca més la llàgrima fàcil.

Moltes vegades podem llegir als diaris notícies de casos de manipulació informativa a TVE. Vostè va viure algun d’aquests casos? Què els diria als seus ex-companys que accepten aquest joc?

A l’Estat espanyol mai s’ha explicat bé què és la televisió pública, un mitjà que ha de servir al poble i no al servei del partit que governi. Els mitjans públics no són un regal per haver guanyat les eleccions. Quan estàs fent informació internacional no hi ha tanta intervenció com amb la nacional. A mi mai m’han dit el que havia de dir. Cap dels meus companys ho haguéssim acceptat. Però sí que hi havia una intervenció en la selecció de temes. He de dir que la meva darrera època, amb Fran Llorente, va ser la més independent.

Vas ser la primera directora de programes de TV3, als seus inicis. Com vas viure aquella etapa?

L’Alfons Quintà i jo vam ser els pares de TV3, ens van contractar per portar a terme el projecte de disseny del que havia de ser la televisió pública. Va ser una experiència increïble, però ho vaig deixar perquè a mi el que m’agrada és fer periodisme, no veure com el fan els altres.

Per què vas deixar el projecte?

Sempre vaig dir que hi estaria fins que es posés en marxa el projecte, i després marxaria. A mi el que m’interessava era crear una televisió pública sense els vicis de TVE. Només hi vaig ser un any. A mi m’agrada fer televisió, no veure com la fan els altres.

Nova York, Moscou, Buenos Aires o Roma. Has estat a molts països exercint el periodisme. A quin país has trobat que t’ho han posat més fàcil? I a quin més difícil?

Em sento molt afortunada, perquè sempre he trobat gent que m’ha ajudat a tirar endavant i poder realitzar els meus somnis. Em sento molt afortunada. Quan vaig tornar de la meva experiència de TV3, em van donar la corresponsalia de TVE a Estats Units, on vaig aprendre moltíssim. Llavors vaig tenir la sort que els llocs on anava, estaven sent part de la història. A l’obrir l’oficina de la Unió Soviètica, quan trontollava i previ a la caiguda, a Sud Amèrica quan van començar les eleccions democràtiques, a Roma quan va trontollar les relacions entre negocis i política i la proclamació de Berlusconi com a president. Entre molts d’altres.

Com penses que s’està informant del procés sobiranista? Tant aquí com a l’altra banda?

Penso que els mitjans s’han posicionat, com amb la resta de temes, per uns interessos, i que a la ciutadania se la està fent decidir per l’emoció i no pas pel coneixement. I això crec que és molt perillós. Convertir l’emoció en ideologia no surt bé. A més, crec que s’està fent un ís de les banderes per sobre de la lluita social.

Una vida dedicada al periodisme, te’n penedeixes d’haver deixat algunes coses personals per haver-te abocat tant al periodisme?

Jo vaig decidir no tenir una família comú, no me n’he penedit mai. Jo he viscut el periodisme com una forma de vida, i penso que no era compatible el portar una vida familiar amb la feina que he tingut. Però no em queixo, penso que he estat una privilegiada perquè tot el que he volgut fer a la vida ho he fet.

A què et dediques ara?

Doncs ara em dedico a fer xerrades als instituts i universitats sobre els mitjans de comunicació, projectes sobre la lluita per l’exclusió social i amb la igualtat de gènere.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.