“Educació: no anem pas bé, no…
¿Com podem parlar de millora de la qualitat quan s’eternitzen els privilegis i carreguem el pes de la responsabilitat, el gruix de la feina i les condicions laborals més desafavorides als nouvinguts i als que, degut a la seva situació laboral, no poden piular, doncs l’estabilitat de la feina depèn del criteri d’un “superior”? quan la base de les relacions laborals és la por?
¿Ens hem de sentir orgullosos de la nostra “societat democràtica amb divisió de poders” (executiu, legislatiu, judicial) quan en la vida quotidiana, en la feina de cada dia, estem sota el jou dels qui alhora decideixen, legislen i jutgen? En el fons, no seguim essent una societat feudal?
I què me’n dieu de l’excel•lència en la pràctica docent, quan moltes vegades les decisions es prenen en funció de criteris d’alcova i favors personals? Quan els qui haurien d’impulsar la innovació educativa, la formació del professorat i la defensa dels “valors democràtics” (convivència, tolerància, igualtat d’oportunitats, etc) estan carregats de menyspreu i prejudicis, aferrats amb dents i ungles a un poder irrisori i patètic (i els domina la por de perdre’l), i el que menys els importa és l’educació dels infants i joves al seu càrrec?
I quan parlo de poder no em refereixo només “als de dalt”; el poder s’exerceix a tots nivells: des de les direccions dels seminaris, centres i serveis educatius, passant per inspecció educativa (sic), fins als directors de zones educatives, serveis territorials, etc. El conseller? És només això: un polític. I com a tal la veritat, la realitat quotidiana de l’assetjament laboral, dels abusos de poder, etc., no li interessa un rave. “No ho sap”, no ho vol saber, perquè, si no, s’hauria de replantejar la seva tasca d’una manera radicalment diferent. I aquesta no és una situació exclusiva d’un Departament; es produeix en tots els àmbits i nivells de totes les activitats laborals del país (dels països).
Ja la LOGSE plantejava la necessitat de la triple avaluació: alumnat, professorat i sistema educatiu; però després de tants anys seguim ignorant les dues darreres i limitant-nos a avaluar els resultats acadèmics dels alumnes. Ja podem anar fent noves lleis que, si no establim un sistema seriós i objectiu d’avaluació (amb supervisions, formació i assessorament de qualitat) que inclogui l’administració educativa, el professorat perd cada cop més la confiança (si és que n’hi queda alguna engruna) en l’administració i gestió del sistema educatiu; i sense aquesta confiança no anirem pas enlloc.
Ah! I què me’n dieu de la millora de l’eficàcia i la productivitat quan dediquem els recursos a projectes basats en criteris purament polítics, amb personal poc preparat, i per quedar bé de cara a la galeria?
¿O de l’eficiència, coherència i responsabilitat professionals, quan la consigna més emprada pels qui han de vetllar pel funcionament del sistema educatiu és “tapa-ho”, que no se sàpiga? (no es tracta de solucionar, de millorar, sinó d’amagar les vergonyes, que sembli que tot va bé, que no passa absolutament res). L’experiència ens ho diu ben clar: fins que no es recorre als mitjans de comunicació, fins que no es fa públic, no es mouen, no es cerquen solucions (i, tot i així, moltes vegades les “solucions” no són res més que una forma més de “tapar-ho”)
Vint anys esperant que acabés el pujolisme, que molts consideràvem nefast per al sistema educatiu català, i els que han vingut al darrere només han sabut frustrar esperances. De fet, en els darrers trenta anys, hem passat de ser capdavanters en innovació educativa a ser-ne la cua d’arengada: hem estat incapaços d’encarar els reptes de l’educació de finals del segle XX i principi del XXI i ens limitem a imitar i a importar, mentre d’altres comunitats ens passen la mà per la cara des de fa molt de temps (no cal anar als països nòrdics per veure investigació i innovació educatives: vegeu sinó les de Canàries, Cantàbria, Andalusia, Aragó, etc)
De què ha servit fer propostes i lleis fantàstiques d’educació (LOGSE 1990, Declaració de Salamanca 1994, LOE 2006, LEC…) si no som capaços de ventilar i renovar la nostra pròpia casa i si els qui hem de complir-les i aplicar-les no tenim ni els recursos ni la preparació ni la formació que ens ho permetin? Política i paraules buides: que tot canviï per tal que no canviï res, per tal que els de sempre s’enduguin la bona part del pastís (que no és res més allò que aportem tots els contribuents), per tal que segueixin manant els qui han demostrat que només saben fer-ho en funció dels seus interessos personals i partidistes.
Tos plegat és força esperpèntic: la implantació dels portàtils a les aules (això sí, fent pagar les famílies!), la creació de “zones educatives”, els canvis en els dissenys curriculars a rel de la LEC (que són viscuts per part del professorat com un tràmit burocràtic que els complica encara més la seva feina –i que, per tant, pot implicar una pèrdua de qualitat–), amb les despeses que tot això comporta; i, per l’altra banda, s’eliminen llocs de treball i es redueixen (per molt que el Departament ho negui) les plantilles. Com es lliga tot això?
Senyors del Departament d’Educació: no anem pas bé, no…”
Joan T. Altarriba
{{ comment.text }}