Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

El doble exili de Víctor Pey

Víctor Pey va morir aquest divendres a Xile als 103 anys. D’origen torellonenc, al final de la Guerra Civil va marxar a Xile, d’on també es va veure obligat a fugir pel cop d’estat de Pinochet. EL 9 NOU va dedicar-li fa uns mesos un extens reportatge.

Ho viu de lluny però està atent, i en part ho reviu. Víctor Pey té 102 anys i resideix a Santiago de Xile, encara que té arrels a Sant Vicenç de Torelló i Torelló, d’on prové la seva família. Amb un català encara perfecte, que ha mantingut al llarg dels anys a través de converses amb amics catalans xilens, explica des de la distància com veu la situació actual a Catalunya i recorda els dos exilis que ha viscut, dels quals no se li ha esborrat cap detall. Dos exilis causats per fets que han omplert pàgines i pàgines de rotatius i de llibres d’història i que ell ha viscut de primera mà: la Guerra Civil espanyola i el cop d’estat de Pinochet a Xile el 1973.

Pey, enginyer de professió, va lluitar al bàndol republicà durant la guerra i formava part de la columna que liderava l’anarquista Buenaventura Durruti. Abans d’acabar el conflicte va passar a treballar a la Comissió d’Indústries de Guerra de la Generalitat, sota la direcció del president Josep Tarradellas. El dia 26 de gener de 1939 va caure Barcelona en mans dels nacionals. Ell n’havia marxat el dia abans amb el seu germà “cap al nord. L’ordre era anar cap a Olot per fabricar munició. Però no va ser així, “la confusió era molt gran”. Havia sortit de la capital catalana a la nit i es van dirigir a Torelló, amb la seva família. Hi van estar un dia: “Jo estava malalt però el meu germà em va obligar a seguir camí cap a la frontera. Portàvem una brúixola i vam anar a peu cap a Figueres”. Era l’hivern i “les condicions eren molt dolentes”. Una nit, amb el seu germà en un cim dels Pirineus, recorda, “vam veure llums encesos i camins, senyal que era el territori francès. En aquell moment, d’una manera instintiva i silenciosa, sense dir-nos res, ens vam ajupir i vam recollir un grapat de terra que ens vam emportar”. I això encara ho recorda amb nostàlgia.

Treballava en indústria de guerra sota la direcció de Josep Tarradellas

Un cop a França, relata, la policia els va detenir i els va portar al camp de concentració de Le Boulou i després a Perpinyà. La casualitat va fer que allà els dos germans es retrobessin amb la germana i la mare, “que formaven part de la maçoneria”. Tots junts van anar a Lió i “veient que la Segona Guerra Mundial era qüestió de setmanes” Víctor Pey va decidir anar a París “a veure si podia trobar un visat per anar a Amèrica Llatina”. Recorda, però, que “no tenia documentació ni quartos per fer-ho”. Sabia que el poeta Pablo Neruda, cònsol de Xile a França –i que anteriorment havia estat a Barcelona–, anava a París “per escollir exiliats” republicans catalans i espanyols i portar-los al seu país. “Jo era allà quan va arribar i va inscriure tota la meva família al Winnipeg”, un vaixell llogat per Neruda amb el qual van marxar unes 2.500 persones. Del viatge recorda que en el moment de marxar, el 4 d’agost, “a l’instant en què el buc va alçar les àncores i es va apartar del port, un grup de catalans, que ja s’havien reconegut i ajuntat, van crear un cor a la proa i van començar a cantar L’emigrant”. Afegeix, “els primers dies al vaixell anàvem amb els llums apagats perquè hi havia perill, fins que vam sortir cap a l’Atlàntic”. El 2 de setembre a la nit van arribar a Valparaíso, a Xile, però no van desembarcar fins al dia següent. Després es van traslladar a Santiago de Xile.

Pey i la seva germana Diana al vaixell Winnipeg que el 1939 els va portar a Xile

Pablo Neruda el va ajudar a marxr a Xile. Anys després ell va ajudar el poeta

Pey i la seva família començaven una nova vida, de zero. “Els primers quartets que vam rebre van ser gràcies a la meva germana Diana”, explica. Ella era pianista i li van demanar de fer recitals de poesia a la Radio Cooperativa Vitalícia. Més tard ell va començar a treballar en topografia.
La relació amb Pablo Neruda no va acabar amb el viatge. Anys després, a la dècada dels 50, quan es perseguien els líders comunistes a Xile, es van retrobar. “El vam tenir dos mesos amagat a casa” i de fet “va estar un any i mig perseguit al mateix país”. Davant d’això, Pey hi va tornar a intervenir i “el vam portar al sud amb un amic que tenia una instal·lació per fer fusta prop de la frontera i d’allà el vam passar a l’Argentina, a San Martín de los Andes”.

Víctor Pey l'any 1945

Va ser amic íntim i conseller del president xilè Salvador Allende

Anys abans, va conèixer Salvador Allende, qui més tard seria president del país. “Vam fer amistat als pocs dies d’arribar jo a Santiago”, arran de coincidir en unes tertúlies polítiques a casa del director del diari La Hora, on Pey va escriure algunes columnes i va tenir el primer contacte amb el món del periodisme. A partir d’aquí van tenir una relació molt estreta fins que Allende va morir, el dia del cop d’estat de Pinochet. Durant aquest període el xilè amb arrels osonenques havia passat a ser propietari del diari amb més tiratge i més influent del país, el Clarín, que es va publicar entre 1954 i 1973. Pey s’hi va vincular als 60 quan va arribar a tenir un tiratge de 270.000 exemplaris cada dia i 350.000 els caps de setmana. El rotatiu d’esquerres, que Pey va modernitzar a nivell tecnològic, es va posar al costat d’Allende. El dia del cop d’estat, l’11 de setembre de 1973, “primer van venir al Clarín i després van anar a La Moneda”. D’aquesta manera es va impedir també la distribució del que va ser l’última edició en paper, ja que després va ser expropiat pels colpistes. Aquell mateix dia va començar el segon exili de Pey. Es va refugiar a l’ambaixada de Veneçuela, on després es va desplaçar i va fer classes a la universitat. Més tard es va traslladar als Estats Units, on vivia la seva germana.

Pinochet li va expropiar l’influent diari ‘Clarín’, del qual va ser propietari

En parlar d’Allende, Pey fa referència a les “conseqüències” que li van comportar el fet “d’oferir al poble un programa que va complir”. En aquest sentit, el relaciona amb Carles Puigdemont i l’actualitat política catalana. Afirma que, salvant les distàncies, “és una mica com ha passat aquí ara”. Mostra gran simpatia per Puigdemont, perquè “està defensant l’esperit de Catalunya amb molta valentia, i una gran eficàcia”. Sobre la situació, apunta que “l’actitud de Rajoy ha estat poc intel·ligent” i que “posar una persona que no entén el català a controlar la Generalitat portarà efectes dolents”. Pey afirma que la independència de Catalunya “ara no és possible perquè la Unió Europea no l’acollirà”, però tot i els 102 anys espera poder veure-la.

Després del segon exili, a la dècada dels 90 Víctor Pey va tornar a Xile i encara està amb procediments judicials per cobrar la indemnització per l’expropiació del diari Clarín, un mitjà que va reobrir en versió digital fa cinc anys i a la redacció del qual encara va cada matí. Quan tingui els recursos, diu, vol tornar-lo a imprimir en paper.
Després del llarg viatge que va emprendre el 1939 forçat per la Guerra Civil, Pey no va tornar a trepitjar el territori català fins després de la mort del dictador Francisco Franco. No s’hi va quedar perquè tenia la vida establerta al seu país d’acollida. Amb la família catalana hi ha mantingut el contacte permanent per carta o telèfon. L’últim cop que va tornar va ser fa set anys i va visitar Torelló, municipi on té les arrels i que sempre porta al cor.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.