Subvencions a dojo donades pel poder convergent, promotors d’un nacionalisme embrutidor que emmascarava una música mediocre. Aquests són els eixos que reprenen per enèsima vegada els promotors del discurs del frau del rock català dels noranta.
Només els calia que apareguessin uns xicots mig barbuts però arreglats, ben pareguts, uns cosmopolites de cap a peus, que -segons aquests saberuts musicals- parlen de coses absolutament intranscendents, no tenen com a referent el rock català i que, ingredient bàsic per a ser objecte de devoció, “alliberen el pop cantat en català de qualsevol connotació política”.
Doncs no, senyors. No en teniu ni idea. Ni els Sopa de Cabra o els Sangtraït eren uns furibunds “independentistes” -i si ho haguessin estat, què?- ni els Manel o els Antònia Font tenen un discurs tan poc compromès. I tampoc van sobreviure a cop de subvenció sinó per l’assistència als seus incomptables concerts (22.104 al Sant Jordi de 1991, ni més ni menys) i per la venda dels seus discos (100.000 còpies de Ben endins).
La clau és, senzillament, que el rock català i el pop folk actual responen a situacions musicals i socials diferents. Així que deixeu-nos viure i reviure els nostres grups favorits d’ara, de fa vint o de fa trenta anys.
Joan Pons Valls
{{ comment.text }}