Xavier Solà és el Secretari General de Cultura del govern de Mas però avui serà l’artista convidat a la Universitat de Vic. Arriba al concert (o roda de premsa) acompanyat del coordinador de Periodisme Xavier Ginesta, que li farà de teloner. S’enfrontarà a uns aprenents de periodistes, per la qual cosa se’l nota relaxat i distès. Ha fet un forat en la seva atapeïda agenda per atendre les inquietuds dels estudiants.
Solà ataca els primers temes amb rigor i criteri i com a bon músic que és, no para de tocar el violí, és a dir, de ser políticament correcte i intentant no posar-se en jardins, en aquest cas, en l’idíl.lic campus vigatà. Des d’un primer moment ja queda clar que és íntim amic de Ferran Mascarell i que fa anys que donen guerra junts intentant reflotar la malmesa cultura catalana. Ambdós formen una banda ben compenetrada que sona a la perfecció.
Els estudiants plantegen preguntes incisives però Solà no es posa nerviós, són molt anys d’experiència política, tot i que no es cansa de dir que ell és músic de professió. Un músic que sap tocar molt bé totes les tecles, un autèntic gat vell.
S’altera una mica quan li afirmen que els polítics viuen molt bé. Ell replica a la pobre noia amb certa contundència, fent una llista de tots els llocs del territori que ha de visitar en poc temps. En el seu argot, sempre està de gira fent “bolos” per la cultura.
Repassa tots els projectes que tenen entre mans des de la seva secretaria i la seva tasca concreta, ell és l’encarregat de dirigir l’orquestra. S’ocupa que cap instrument desafini i que tothom faci la seva feina, tot supervisat per l’amic Mascarell, la veu del grup.
Parlant de grups, Solà es felicita per l’èxit dels Manel a nivell estatal i obre el capítol d’anècdotes explicant que coneix familiars d’un dels components.
Ara és el torn de la cançó-denúncia. El polític osonenc aprofita per criticar la forma que l’han tractat els mitjans de comunicació durant tots aquests anys. També deixa en evidència el govern anterior i la pèssima situació en què es va trobar el seu departament. Li han deixat “molta merda”, que dirien els artistes en un altre context.
Arriba el moment del “solo” de Solà, valgui la redundància, les batalletes de la seva època. El públic no desconnecta i l’escolta amb atenció. La melodia del seu discurs és entranyable.
S’acaba la funció. Solà ha parlat durant més de dues hores però no se li acaba la corda. Ara, haurà d’anar a inaugurar un teatre o un museu a l’altra punta de Catalunya. Però ell, feliç i compromès, agafarà els bàrtols i seguirà la partitura marcada, al ritme i al compàs de l’activitat cultural catalana, conscient que cal seguir portant la veu cantant per tirar endavant el país.
{{ comment.text }}