Al sortir dels recintes dels resorts és com si canviessis de país i creuessis una frontera, de fet, és en aquell moment quan ens donem compte que la pobresa, la fam, la manca d’educació, la poca higiene i la falta de seguretat regna en aquelles terres. Els més petits no van a l’escola i quan es fan grans ajuden a les seves famílies econòmicament. La seguretat és molt pobre; la velocitat no està limitada, els casc molts pocs saben que existeixen, a les motocicletes n’hi van quatre, en definitiva, posen les seves vides en perill constantment.
Les platges, la sorra blanca, els còctels, les activitats dirigides, les danses són únicament una manera fàcil d’emmascarar la situació del país i poder desenvolupar el turisme. Sort en tenen del turisme.
Un altre activitat econòmica que desenvolupen és la producció de la canya de sucre, durant l’estància vàrem fer una excursió a una plantació de sucre i vem poder parlar amb un camperol que es dedicava a cultivar les seves terres. I ens va descriure la seva vida com a molt complicada, deia que amb prou feines podia donar-li de menjar als seus progenitors. Tot i les penes, desprenen sempre felicitat acompanyats d’un bon somriure.
Els afortunats dominicans que poden treballar es dediquen o bé al camp o bé al sector serveis treballen de sol a sol per guanyar-se quatre duros. Totalment tercermundista.
Aquell contrast em va fer posar la pell de gallina. D’una banda ens trobàvem en un món totalment paradisíac i d’altre banda veiem un món on gairebé no tenien ni per menjar, la majoria d’infants no tenien ni calçat, i la brutícia prenia un paper molt important. Per què aquelles diferències?
Passejant pels carrers d’Higuey, un poble que es troba a prop de Punta Cana, una noia d’uns 20 anys ens va oferir la seva nena. Encara avui, no em puc treure del cap la sensació que deuria sentir aquella mare i què se l’hi deuria passar pel cap en aquell moment tant trist i tràgic.
{{ comment.text }}