Humitat, fred i gel. La Festa Major de Vilafranca del Penedès és una de les dates que tot penedesenc té marcada al calendari. Si ets casteller és el dia, en majúscules. Mai s’hagués imaginat Sant Fèlix que seria el personatge més casteller del santoral. 30 d’agost. Fa fred, cau molta humitat i gela. La plaça és plena, mitjans de tot Catalunya s’han desplaçat fins la capital de l’Alt Penedès per cobrir un dels esdeveniments culturals de l’any. Mai s’havia vist el recinte tan ple. No hi cap ningú més. La olor dels canelons gratinats fa que la gent vagi ocupant la seva cadira. Som molts, família nombrosa. A dins s’hi està millor, a fora massa fred. Ens diuen que el dinar encara no està a punt, tot i així els familiars que també es dediquen a la política comencen a beneir la taula, tradició passada de moda? Ells diuen, quan no els escolta ningú, que si la beneeixes bé són vots que guanyes. Dinar amb preludi ideològic. A cada paraula tinc més gana. Els discursos s’allarguen, tot i així només comencem a dinar cinc minuts més tard del previst. És 19 de febrer del 2015 i avui, a Vilafranca toca dinar de festa major.
Feia molt que l’Auditori de la capital Penedesenca no s’omplia i vibrava com avui. No és una obra qualsevol, és l’estrena de Vilafranca, un dinar de festa major. La tercera i última part de la trilogia de Jordi Casanovas. Fill vilafranquí i encarregat d’inaugurar, amb el final de la seva obra, l’inici de l’any de la Capital Cultural de Catalunya 2015. Després de Pàtria i Història de Catalunya, Casanovas ha volgut retratar la identitat d’un poble emmirallant-se amb les relacions interpersonals d’una família de Vilafranca. Tot queda a casa, i el públic ho nota. La gent riu, la sala transmet il•lusió i un punt d’orgull. “No tot lo bo es fa a Barcelona” diuen moltes mirades. I raons en tenen, l’obra és el resultat d’una coproducció única mai vista. L’Ajuntament de Vilafranca, amb els Teatre Amics (l’Atlàntida de Vic, Kursaal de Manresa…) han portat als escenaris una obra que marcarà les temporades teatrals. Amb un elenc encapçalat per un Manel Barceló i Lluïsa Castell, extraordinaris riures i plors es mesclen enmig d’una Anna Roig present, a la butaca, i també als altaveus. I és que si els vilafranquins encara no estaven prou “orgullosos” de la seva vila, i li robo les paraules a Pere Regull, alcalde de Vilafranca, amb la banda sonora de l’obra ho poden acabar d’arrodonir. Anna Roig i la seva música van ser els escollits per acabar de ponderar els moments més emotius i nostàlgics de l’obra.
Després de dues hores i un sol canvi de decorat s’apaguen els llums. Dos monòlegs han acabat el guió. El públic respon. Els visos a l’hora de sortir a l’escenari a saludar són previsibles, i una realitat. Entusiasme i empatia. Anna Roig baixa de les butaques per rebre els últims aplaudiments. Una bonica i encertada metàfora de com de propera és l’obra de Casanovas per la ciutat de Vilafranca.
{{ comment.text }}