Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Xavier Gual i Llimós: “El temor és sobretot una limitació mental que cal deixar a casa”

El periodista i empresari Xavier Gual ha presentat aquest mes de novembre a Vic el seu llibre “El món (no) és un lloc perillós”, on relata els seus viatges a diferents països per qüestions empresarials.

  • El 9 Nou
  • 24/11/2014 | 14:14
  • 0

Xavier Gual i Llimós és un periodista reconvertit en empresari. Als vint anys va participar com a periodista en diversos mitjans de comunicació escrits i radiofònics, com Regió 7, l’Avui i la Cadena 13. Tot i tenir una vida prou encaminada, Xavier es va incorporar al món empresarial i industrial on va crear l’empresa Gual Steel d’acers inoxidables, dedicada a la comercialització de productes semi-manufacturats en acer inoxidable. Actualment, ha escrit un llibre titulat “El món (no) és un lloc perillós”, on narra totes les vivències viscudes al detall en els seus viatges de negocis. El 15 de novembre el va presentar a la Fira de la muntanya i el llibre de Vic.

El món (no) és un lloc perillós, per què aquest títol? Molta gent creu que el món és perillós, per què tu no?

Perquè el món que jo he conegut i que visito no ho és, de perillós. Mai he passat per una situació de risc, ni tampoc m’he posat a llocs que ho podien ser. El perill és relatiu si es viatja amb l’actitud adequada, és a dir, no burlar-se de la gent, no ser altiu, posar-se sempre en el lloc de l’altre. El temor és sobretot una limitació mental que cal deixar a casa.

Per què vas decidir escriure aquest llibre? Quin era el teu objectiu?

Em sento periodista i cronista. Viatjar per feina m’ha permès conèixer llocs i persones molt variades. Parlar-hi i observar-les m’ha fet recollir tot un cúmul d’experiències i d’informació i adonar-me que tots som iguals, malgrat les aparences estètiques i algunes d’ètiques.

Creus que viatjant per feina has descobert moltes més coses d’altres països que si ho haguessis fet com a turista?

Per descomptat. La diferència és molt gran. Normalment quan viatgem per fer turisme optem per prendre el sol en una platja o recórrer en un dia tots els llocs possibles, palaus, museus i altres, mentre ens oblidem que hi ha persones al nostre voltant. El turista parla normalment amb el cambrer, el conductor i el personal de l’hotel. Viatjar per feina permet tenir temps lliure i per tant espai per anar a qualsevol lloc no programat de cop i volta. A més, voltar pel món per feina et permet conèixer a gent dels llocs que et mostraran coses que no són a la vista del turista si tens inquietuds.

Per què decideixes passar-te al món dels negocis i deixar el periodisme enrere?

Quan la precarietat laboral dels anys vuitanta no em va deixar desenvolupar la meva vocació amb plenitud, vaig fer un canvi radical. Primer vaig fer la meva “travessa pel desert” fins que vaig acabar en el món de la indústria i de l’empresa. Però mai he deixat de sentir-me escriptor o narrador. I curiosament, quan em retrobo amb els col•legues del temps de la ràdio i els dic que em moro de ganes de tornar-hi, ells diuen que sóc un afortunat per haver-ne sortit. L’ésser humà i la insatisfacció van de camí moltes estones.

Quan escrivies el llibre no et senties més com a periodista que no pas empresari?

Jo em sento periodista i sempre ho seré. Viatjar per feina és com tenir un patrocini per ser a llocs i amb persones que no seria factible sense la feina que tinc, però no és un llibre amb els ulls d’empresari, ho és amb ulls de cronista: observo, pregunto, anoto, torno a preguntar i en el meu cas, intento mimetitzar-me amb el lloc i les persones. I després explicar tot el que he experimentat sense la pressa de fer una entrada a un informatiu horari o d’haver d’enviar una crònica per un diari abans del tancament.

“No sóc un aventurer, ni un irresponsable, però sempre he relativitzat aquests comenta-ris”. A part d’empresari com més et definiries?

Com un observador, com una persona àvida de conèixer i entendre tothom que pugui. Però córrer algun risc et permet conèixer societats i ambients totalment desconeguts per mi, gent que seuen a sota un arbre en una carretera o a la porta d’un bar de Casablanca o de Taiwan. Aquestes són les persones que m’interessen.

“La por atura els humans perquè (no) estem acostumats al perill”. Com aconsegueixes combatre la por?

Relativitzant-la sempre. El món no és gens perillós excepte en zones on hi ha guerres o altres desordres, on hi ha gent que sí que ho passa malament de debò, però a tot arreu hi ha una majoria enorme de bona gent. Els dolents són una minoria que fa molt soroll. I a vegades cal arriscar una mica per experimentar i anar al fons dels llocs, de les coses i les persones. És racional fugir dels perills, com fan els altres animals, però els humans hem d’usar la raó per relativitzar-los. La conseqüència és la socialització i les experiències gratificants a tot arreu on he estat dels més de seixanta estats pels quals he passat.

Què vols dir quan dius “La casualitat m’ha permès veure”?

Aquesta casualitat estranya combinada amb viatjar molt m’ha permès ser a llocs on han passat coses o bé on estaven a punt de passar-ne. Vaig ser a Mèxic DF quan va arribar el subcomandante Marcos amb milers de mexicans del sud, a Líbia poques hores abans de la seva revolta contra Gadafi, a Noruega abans d’un gran atemptat a una illa o altres on al cap de poc hi van passar esdeveniments essencials per aquell lloc i fins i tot pel món. És una cosa difícil de definir però a causa d’això he pogut veure societats senceres en evolució a partir de fets cabdals que feia poc que havien passat i també que estaven a punt de passar. He estat a aquests llocs poc abans o poc després que les càmeres de televisió de tot el món hi enfoquessin. Si entre mil persones n’hi ha una que crida, els mitjans es fixen en ella, jo em fixo en qualsevol altra que és per allà i miro de parlar-hi.

Dels llocs que has viatjat quin és el que t’ha marcat més i hi tornaries?

De debò que em quedo amb tots els llocs, tots tenen alguna cosa que els fa únics i especials, però si combinem proximitat geogràfica i llunyania social, em quedo amb el Magreb, i sobretot Alger. És el lloc més proper que tenim i l’experiència és molt potent. Són com nosaltres, però a la vegada tan diversos i plens de matisos. No tenen encara la gran pressió del turisme i de la societat tan competitiva que tenim aquí. Fins i tot és com fer un viatge en el temps cap enrere. Quasi no hi ha turisme i el vol només és d’una hora. Hi vaig sovint.

Has visitat llocs en conflicte just abans que comencessin les revoltes, com et sents quan veus que tot el que has visitat ha quedat destruït?

Penso sobretot en les persones d’allà. Gent com nosaltres que ha patit en primera persona i segurament amb la seva família aquestes situacions dures i violentes. Algú com qualsevol de nosaltres que viu en una zona de conflicte, no pot ser neutral i fer veure que tot allò no té res a veure amb ell. En aquests llocs i en aquest moment cal prendre partit. I aquesta decisió pot suposar la diferència entre viure i morir per tots els teus. Hem de ser-ne conscients des del confort occidental. I malgrat tot i això, després de la destrucció en aquests llocs sempre surt algú amb una escombra disposat a netejar i tornar a començar.

Quan vas viatjar a Casablanca, vas viure un moment dur: “Arribo a casa del meu millor amic a Casablanca, però no hi és […] Fa tres dies que ha mort. És una cosa estranya i propera quan cauen els qui formen part del teu àmbit”. Com et vas sentir?

Trist i impressionat de veure com els magrebins encaren la mort d’una persona estimada. Tot és més sentit, més real i menys amagat que a casa nostra. Es troben tots i parlen de la persona que acaba de morir dies i dies. El fan reviure en els seus records. En Mustapha era, a més, l’exemple d’un dels punts centrals del meu llibre. Quan el vaig conèixer em va semblar tan diferent i exòtic que vaig considerar apartar-me’n per evitar-me problemes. Però em vaig deixar anar i va ser un dels millors amics (i clients) que he tingut al Nord d’Àfrica.

Estàs a dalt d’un avió just el moment que les torres bessones cauen, però fins que no aterres a Hannover no t’assabentes de què ha passat. Com reacciones? T’imagines que aquell avió podia haver estat el teu?

Més que el terror o la propia por, el més impactant era la histèria de tothom desfermada mentre jo no sabia què estava passant encara. Era com una bogeria col•lectiva que jo veia perquè no tenia la informació que tenia tothom. És una sensació que encara em fa posar pell de gallina. Després, al cap de dos dies, les televisions es van preocupar més del que feia la borsa que de les víctimes i d’en Bush, que només parlava de revenja. Per pensar-hi més enllà de les imatges de les torres caient i de les víctimes.

De tots els viatges que has fet amb quina anècdota t’has quedat?

N’escullo una entre moltes per relacionar-la amb el títol del llibre: el perill o el no perill del món. A la capital de Mèxic vaig anar caminant des de l’hotel cap a una visita pro-fessional. A la porta de les oficines a les que em vaig dirigir, hi havia un preciós ram de flors a terra. Quan vaig preguntar el motiu pel qual hi havia aquelles flors, em van dir que era en record del seu veí, que l’havien assassinat allà el dia abans d’un tret al cap.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.