A hores d’ara hi deu començar a haver una generació de torellonencs que pensen que el Ball dels Verds, que es fa cada any per la festa major, és de la mateixa tradició que els balls de gegants o que estan en l’imaginari de les danses populars ancestrals de la Vall del Ges. Una mica sí, però no tant.
En concret, aquest 2014 ha fet exactament 25 anys que es va produir el motiu que, temps després, va motivar l’aparició d’aquesta dansa: una càrrega de sis agents de la Guàrdia Civil contra unes 150 persones que s’havien concentrat davant la caserna del cos, que llavors ocupava a la confluència del carrer dels Estudis amb la plaça del Germà Donat.
S’hi cridaven les consignes típiques d’aquella època: “Que se’n vagin!”, “Fora les forces d’ocupació!” o el “Boti, boti!”.
Va ser a la matinada del 31 de juliol a l’1 d’agost, dia central de la festa major, després d’una cercavila molt animada que havia protagonitzat la xaranga basca Tximeletak.
Després de sortir de sobte de l’interior de la caserna i començar la càrrega, els agents van acabar retenint algun jove, hi va haver persecucions pel carrer Prat de la Riba, i tres dels concentrats van haver de ser atesos pels cops, a l’ambulatori.
L’episodi, que va generar versions i contraversions sobre qui havia provocat a qui, va provocar una tensió com feia temps que no es vivia a Torelló, i confirmava la mala imatge que la Guàrdia Civil s’havia creat al poble per altres actuacions anteriors.
L’endemà, l’Ajuntament, en un comunitat duríssim, titllava la Guàrdia Civil de “provocadors de carrer”. Aleshores l’alcalde era Andreu Rifà (CiU). El ressò de les batusses va arribar a la Generalitat i al Govern Civil de Barcelona.
“Des d’aquell dia vam tenir clar que alguna cosa havíem de fer”, recorda 25 anys després Xavier Capdevila, músic i autor del Ball dels Verds. I un ball no va ser precisament el primer que se’ls va acudir, sinó que “ens havíem plantejat fer una mena de correbou sarcàstic en què la Guàrdia Civil aparegués d’alguna manera”, explica una altra de les ànimes de la iniciativa, Gerard López.
N’anaven parlant, anava passant el temps –al final van acabar essent anys, de fet– i, de mica en mica, s’estenia el rumor que la Guàrdia Civil era molt a punt de deixar Torelló i concentrar els efectius de la zona a Manlleu.
Això va acabar passant el febrer de 1997. A última hora es va desestimar la possibilitat d’ocupar, com a habitatges, el segon pis d’on hi havia hagut Correus, a la plaça de la Vila.
L’edifici de la caserna s’havia d’abandonar perquè estava en molt mal estat, i es va optar per un replegament a Manlleu. Havien passat vuit anys dels incidents de festa major. “Va ser l’excusa perfecta per estrenar el ball”, diu Capdevila.
I a la festa major d’aquell any es va ballar per primer cop el Ball dels Verds, que recrea l’intent frustrat d’un quartet de guàrdies civils de seduir quatre torellonenques, i estomaquen els respectius acompanyants pensant que ho tindran més fàcil.
Entre els iniciadors, el mateix Xavier Capdevila, Gerard López, Santi Carcassona –coreògraf de la dansa–, Rai Sala, Laia Pietx o Albert Jofre, alguns dels quals hi han estat vinculats des de la primera edició i encara continuen ballant-lo cada any. Menys aquest 2014, curiosament, que no s’ha ballat perquè un xàfec impressionant el va obligar a suspendre.
La dansa és sempre la mateixa, “però hi ha marge per introduir-hi referències actuals”, explica Laia Pietx, balladora des del primer any. “Hi hem incorporat, com a temes, des de la Policia Local, pel merder d’un any a la Porronada, les retallades o la llei Wert”. I aquest any “hi havia prevista una referència a la consulta del 9N”, que al final no es va poder fer per la pluja.
La colla que va impulsar aquesta dansa es va donar a conèixer amb el nom d’Els Trolls, creadors del Ball dels Verds i també de la festa d’El Pullassu, el dijous de Carnaval.
Ja venien de ser, amb aquest nom, l’equip més golejat de la història del torneig de futbol sala de la festa major de Torelló. “Un any vam rebre 75 gols i només en vam fer un. Concretament va ser d’en López, amb el cul”, recorda Capdevila. Una dada més per a la història.
{{ comment.text }}