Vic ha perdut un dels seus bars emblemàtics: el bar Sant Miquel, situat al número 13 del carrer Jaume I el Conqueridor. El tancament ha coincidit amb la jubilació de Lluís Grau i Maria Rosa Serra, el carismàtic matrimoni que l’ha regentat els últims “37 anys i mig”. Molts ja l’enyoren a l’espera que algú el reobri; però no serà el mateix.
“Sí que ho trobes a faltar; sobretot pels clients, pensa que, després de tants anys, molts ja eren amics”, explicava aquest dimarts el matrimoni, que va abaixar definitivament la persiana el dia de fi d’any. La dita d’any nou vida nova va ser literal, per ells. Enrere quedaven quatre dècades “d’estar al peu del canó”; ell, darrere la barra; ella, dins la cuina.
Un punt de nostàlgia que es contraposa amb un cert alleujament, el de poder trencar amb la rutina d’un negoci que els ha obligat a ser-hi sempre; “a no comptar les hores”. Per això van tenir molt clar que els havia arribat l’hora de jubilar-se –ella ja ha complert els 65 i ell els farà pel març–. A principis de l’any passat ja hi van voler posar data. Primer van pensar a tancar pel juny, coincidint amb l’acabament del curs escolar, però finalment ho van allargar fins al 31 de desembre. “Fins a l’últim moment vam treballar a tot drap”, apunta Serra.
La vida d’aquest bar ha anat sempre molt associada al veïnatge amb el col·legi Sant Miquel –i ara també amb l’Estel–. El local l’havia inaugurat la família Sunyer, a principis dels anys 70. L’any 1976 se’l va traspassar a Lluís Grau i Maria Rosa Serra –feia tres anys que s’havien casat–, que van optar per mantenir-ne el nom. Per ell l’ofici no era nou. Als 12 anys que ja treballava els caps de setmana a Can Ballaca, un bar del seu poble natal, Sant Hipòlit. Després d’una etapa fent de cambrer als restaurants Ca l’U i Ànec Blau, ja a Vic, va ajudar a arrencar el frankfurt Baviera i la cerveseria Dusseldorf. Va ser l’èxit d’aquell model el que el va animar a agafar el seu propi bar, el Sant Miquel, “al principi com a frankfurt”. Ho recorda molt bé tota una generació d’alumnes i professors del col·legi Sant Miquel, però també els de l’Escola de Mestres, que es va instal·lar just al costat l’any 1977. “Va ser una etapa molt maca”, recorden mentre els vénen al cap noms com els d’Isona Passola, Ricard Torrents, Josep Vernis, Enric López o Jaume Puntí, docents de l’històric embrió de la Universitat de Vic, algun dels quals “hi venia a fer els exàmens, aquí dins del bar”.
L’any 1991, el local va viure una important reforma, que també va comportar un canvi de model, més propi dels bars restaurants. A més, amb la irrupció de les plataformes digitals, el Sant Miquel es va convertir en feu blaugrana per excel·lència, oferint tots els partits del Barça, “fos el dia que fos”, diumenges inclosos. Això va generar una fidel parròquia culer, “amb famílies senceres que gairebé ocupaven sempre la mateixa taula”. Precisament, anar a veure el Barça, ara al camp i en directe, serà un dels primers privilegis que pensen recuperar. Si convé, en algun desplaçament i tot. Els encantaria, per exemple, fer una escapada a Lisboa, pel mes de maig; voldria dir que el seu Barça ha arribat a la final de la Champions.
Una cosa els satisfà especialment quan miren enrere. En tots aquests anys “no vam tenir mai cap problema d’aldarulls, ni haver d’avisar mai la policia”. I això gràcies a un criteri inalterable: “Mai no vam servir ningú que vingués begut”, remarca Grau.
El bar havia esdevingut, també, punt de trobada de molts veïns del carrer i del barri. Alguns d’aquests clients més fidels els van voler agrair tants anys de tracte familiar amb una placa de record. Els menys sentimentals ja troben a faltar, com a mínim, aquelles patates fregides fetes “com Déu mana”. I és que, “mira que en vaig arribar a pelar, de patates”, exclama la Maria Rosa.
{{ comment.text }}