Ja fa dies que el Bar Montserrat, situat al número 4 de la plaça Major, va abaixar les persianes. No hi va haver cap anunci previ, ni cap rètol que en concretés motius ni circumstàncies. Simplement, va tancar. L’estat deplorable que presenta l’interior del local –visible a través dels papers que cobreixen parcialment la façana– sembla indicatiu d’un tortuós final d’etapa, però també del procés de decaïment que havia viscut el bar els últims anys. A EL 9 NOU no li ha estat possible de parlar amb els últims inquilins que n’havien subarrendat la gestió.
Un trist final per a un bar amb història, molta història. El Montserrat va obrir les portes a principis dels anys 20 del segle passat, a l’aleshores anomenada plaça de la República. Ho va fer de la mà d’Antoni Casacuberta i la seva dona, la Montserrat, de qui va prendre el nom. Inicialment funcionava a estil de les actuals granges, dispensant llet a petricons o xocolata desfeta. Als anys 30 va anar reforçant el paper de bar i, sobretot, de vermuteria, avui tant de moda.
A mitjans dels anys cinquanta, després de superar una etapa d’incerteses marcada per les misèries de la guerra i de la immediata postguerra, va agafar el relleu del bar Josep Campàs Cunius, fins llavors cambrer del també històric Hotel Colon. Tres generacions de la família Campàs marcarien el tarannà del bar durant gairebé cinc dècades; l’any 1994, el nét de Josep Campàs encara hi va fer l’última reforma. Amb el canvi de segle, però, la gestió de l’establiment va entrar en un sinuós procés de subarrendaments que, d’alguna manera, li van restar personalitat; i l’han acabat abocant al tancament.
Desaparegut el bar, el local restarà ara a l’espera de les profundes reformes que s’hauran de fer en tot l’edifici –els pisos de sobre són buits des de fa anys–, tal com han reconegut fonts de la propietat. Va per llarg. Les obres, això sí, hauran de preservar l’essència arquitectònica d’un edifici construït a finals del segle XVIII, d’estil eclèctic, i que resta catalogat, com la gran majoria de cases de la plaça Major, com a Bé Cultural d’Interès Local.
Tot això ja passarà, però, sobre les cendres de l’antic Bar Montserrat. A dins hi quedaran, enterrades, les mil i una converses que, per la proximitat amb l’ajuntament, de ben segur que hi han mantingut polítics de tots els colors. Potser per decidir el futur d’una ciutat que, amb la desaparició de locals com aquest –amb la seva façana com a element més destacat–, veu volar un altre granet de la singularitat del seu teixit urbà. Una pèrdua que hauria d’obrir un debat sobre la necessitat, o no, d’establir alguna normativa més estricta per mantenir el llegat d’aquells comerços considerats emblemàtics, singulars o històrics.
La plaça Major, principal aparador de la ciutat, ja ha vist desaparèixer tres establiments emblemàtiques en menys de 10 anys: la Ferreteria Furriols, la Merceria Solà i el Forn de Pa Soler. De la imatge de Ferreteria Furriols, que acumulava més de 140 anys d’història, ja no en queda ni rastre; avui hi ha una botiga de la multinacional Benetton. Més respecte amb la façana va tenir la franquícia de roba SystemAction, la que va ocupar el local de l’emblemàtica Merceria Solà, tancada el 2009. L’estampa interior, evidentment, ja no és el que era. Finalment, el Forn de Pa Soler es va traslladar a finals de l’any passat a la rambla de les Davallades, en una víctima més de l’última pròrroga de la llei d’arrendaments urbans. El local resta desocupat. Caldrà veure què passa amb la també singular façana amb motllures de fusta.
Per sort, a l’altra banda de la balança encara hi pesen més els establiments històrics de la plaça Major que continuen al peu del canó. Alguns, a més, han protagonitzat recents reformes que han respectat plenament la seva imatge original, com la Llibreria Anglada o el Forn de Sant Miquel, ara a mans de PaVic. També han superat els 100 anys de vida les joieries Prat, Enric Costa i Nogué; la xarcuteria Can Solà i la farmàcia Vilaplana. I acumulen més de mig segle establiments com Viatges Alemany, Can Junyent o la Xixo.
{{ comment.text }}