Una taula vestida de negre és l’únic element que hi ha sobre l’escenari. Foscor. Una mà mig encarcarada surt de darrere el moble. Després l’altra, i finalment un actor amb màscara vestit amb una mena de túnica blanca.
“De petit, quan em preguntaven què volia ser de gran”, diu el personatge, “sempre contestava: actor de cine mut”. Sona un projector i de fons apareix una imatge de l’actor i pedagog Jacques Lecoq.
És un moment d’El bufó místic, l’espectacle d’estrena que Albert Vidal porta a L’Atlàntida aquest dissabte a 2/4 de 9 del vespre. El muntatge té moments autobiogràfics, com la formació de Vidal a París amb Lecoq, i en algun moment l’actor, que ha estrenat bona part dels seus espectacles a Vic, la seva “ciutat d’adopció”, porta la màscara per fer un personatge que explica la seva vida.
L’argument gira entorn del príncep dels sentits que es converteix en bufó místic, dues paraules que semblen “contradictòries”, matisa.
Vidal continua amb el seu teatre tel·lúric, que té en compte les energies de la naturalesa i “juga amb l’energia dels espectadors, cadascun està emetent unes energies electromagnètiques que influeixen en el cos tel·lúric de l’actor”, diu.
Tot combinat amb música, efectes especials i projeccions d’imatges i vídeos, inspirades en el fet que la gent en comparteixi a les xarxes, que a Vidal li ha interessat teatralment.
“És un treball molt exigent i m’atreveixo a dir que hem arribat teatralment a un gran privilegi”, assegura l’actor, que diu que “hi ha més de 100 focus penjats, està mesurat fins al mil·límetre com va canviant l’energia del que s’està construint…”. De manera que és “un espectacle únic i no hi haurà ocasió de tornar-lo a veure fàcilment”, ja que li suposa “un gran esforç per arribar a la facilitat”.
És aquí on creu que han d’arribar les grans obres d’art tot i tenir una complexitat al darrere. D’altra banda, declara: “Per mi el motiu principal de fer un espectacle és donar felicitat i coneixement a través de la ficció”.
La temporada passada, Vidal va estrenar a Vic un muntatge maratonià de cinc hores per commemorar el centenari de l’Institut del Teatre.
La peça, que repassava els seus 40 anys de trajectòria, s’havia d’adaptar per estrenar-se ara a L’Atlàntida. S’ha reduït a dues hores, però en comptes de ser una adaptació ha acabat prenent una nova dimensió i anant més enllà després de fer un treball col·lectiu amb l’equip tècnic des del setembre.
{{ comment.text }}