Va deixar la direcció del TNC, va dir, per tornar a escriure. Per què no ho ha fet fins ara?
No és que deixés la direcció del Nacional. Se’m va acabar el contracte i no el vaig voler prorrogar. Penso que set temporades, vuit anys en total, van ser suficients… La tasca va ser tan gran, tan dificultosa, que la meva faceta com a autor se’n va ressentir molt. Quan vaig entrar al TNC encara escrivia, però al cap de dos anys ja vaig deixar de fer-ho, i mira, he trigat dos o tres anys més a tornar-hi, per efecte d’aquella mateixa pressió. Però he de dir que ara m’he desencallat d’una manera que ni jo hauria dit mai. Estic molt productiu i molt creatiu.
A un autor del seu reconeixement sempre li fa por haver fet ja la millor obra?
Sí, sempre és una autopressió que et poses a tu mateix. Seré capaç de… Però també és veritat que finalment, quan comences a crear, t’ho deixes de plantejar.
El cap de setmana passat va estrenar una petita peça seva a la Sala Barts, gairebé un divertimento…
Sí, Les roses de la vida, i la intentarem tornar a fer, perquè les dues funcions que vam fer van ser un estímul molt gran i el públic estava encantat. És una poca-soltada, sí, però també és moment per fer coses d’aquestes. A més, tinc una mena de necessitat d’escriure coses per al jovent, de fer alguna cosa per a aquesta gent de 20 anys que es volen dedicar al teatre però que no ho tenen tan fàcil com ho vam tenir nosaltres. Ho tenen molt difícil.
En una època de crisi com aquesta, Sergi Belbel ho té fàcil per engegar projectes?
Malauradament, sí. Però també he de dir que si abans feia un projecte, i d’això m’alimentava, ara n’he de fer dos o tres en el mateix període de temps. I això ens passa a tots. Fas de director, d’autor, de professor…
S’imagina tornant a dirigir una sala de teatre?
De moment, no. Només ho faria –i hi ha alguna cosa parlada amb un company, Jordi Galceran–, si fos realment un teatre privat 100% i totalment autogestionat. Això vol dir no dependre de cap administració pública.
Va sortir massa cremat de l’etapa del TNC?
L’etapa va ser molt positiva, a molts nivells, però la sortida va ser molt malaurada per la crisi, per les retallades… Haver-te de posar al davant per veure com van acomiadant la gent va ser molt desagradable. La veritat és que aquella crisi em va afectar d’una manera molt personal…
Per l’abril que ve s’estrenarà al Centro Dramático una altra peça seva, Si no te hubiese conocido. A Madrid!
Sí. I aquesta ja no és una poca-soltada. És una peça gran, molt meditada. I he decidit estrenar-la primer a fora, una mica per evitar la pressió aquella del “ui, l’última obra de…”. Però l’experiència va més enllà d’una obra de teatre. He convertit al mateix temps aquesta obra en una sèrie de televisió. La sèrie sí que està feta en català i la tinc gairebé acabada; crec que es podran veure gairebé simultàniament.
Parlant de Madrid, Àlex Rigola va dimitir dels Teatros del Canal per mostrar rebuig a les càrregues policials de l’1-O. Què li sembla?
Li vaig enviar un missatge de suport i de felicitació.
“Tot el teatre és polític”, deia recentment Jordi Coca.
El teatre sempre ha estat polític. Encara que vegis una obra d’entreteniment també és polític, perquè el teatre és un acte polític, una trobada de persones per comunicar-se idees. Fixa’t que a Grècia, el teatre i la política van néixer paral·lelament.
Vostè era a tocar les escoles de l’Eixample on va carregar la policia estatal. Creu que se’n podria fer una peça teatral, d’aquesta situació?
Una peça, no. Una sèrie de televisió! I ja tinc la primera seqüència. Hauria de començar amb el president [de la Generalitat] entrant dins un túnel i fent el canvi de cotxe; el cotxe surt i l’helicòpter segueix l’altre cotxe… A partir d’aquí, fas un flash-back i vas veient que aquests set anys de procés donen per a una sèrie. Si els danesos han fet Borgen, que és una sèrie meravellosa, el procés català seria el triple d’emocionant.
Però vostè no ha fet mai teatre pròpiament polític.
No. El teatre document em costa una mica, perquè entres en un problema de versemblança. La versemblança, en la ficció, moltes vegades no passa per copiar la realitat. M’encantaria poder fer una sèrie sobre el procés català, però ho veig complicadíssim. Clar que només ajuntant imatges de les càrregues ja et surt una hora d’una intensitat dramàtica brutal; sense fer res, sense guionar… Són imatges colpidores, sobretot per la gran desproporció. Per a la gent que fem teatre el conflicte és la mare dels ous, però a vegades un excés de proximitat, política o emocional, pot fer que creativament no te n’acabis sortint. Com més pròxim estàs d’un fet, més difícil resulta ficcionar-lo.
El nombre d’espectadors de teatre va incrementar un 5% la temporada passada a Catalunya.
Està molt bé, perquè amb la crisi havia davallat una mica… Tot i així, no em crec això que la crisi s’hagi acabat. Per a nosaltres, el sector teatral, la crisi en tot cas ens ha modificat. No veiem una tornada a la situació que hi podia haver entre el 1999 i el 2007, per exemple.
I qualitativament, s’està fent bon teatre?
Molt bon teatre. D’això vinc a parlar avui [divendres passat] a Vic, del perill de fuga de talents, de tan bé que estem. El talent és una cosa que no pots dominar, que tard o d’hora surt, i el talent que surt avui aquí té molt poca oportunitat de plataformes per exhibir-se.
Per cert, a final d’any s’estrenarà Després de la pluja a la Comédie-Française. Un autèntic regal?
Un regal que et cau del cel. Increïble. El meu agent francès està flipant. Em diu que això que m’ha passat li passa a molt poca gent… viva! És molt bèstia. I d’autor català soc el primer de la història. Ni Guimerà, ni Segarra, ni Benet i Jornet… És un honor.
UN NOM DE REFERÈNCIA
Escriptor i director teatral, Sergi Belbel (Terrassa, 1963) ha esdevingut un dels grans noms de la dramatúrgia catalana en els últims 30 anys. Refet de la pressió que va representar estar vuit anys al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), ha tornat a reprendre amb força la seva faceta com a autor, mentre que com a director teatral manté projectes dins i fora del país. L’abril que ve estrenarà una obra seva a Madrid, de la qual farà una sèrie per Catalunya, i a finals d’any també es representarà una de les seves obres més guardonades, Després de la pluja, a la mítica Comédie-Française. Un no parar.
{{ comment.text }}