Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Bel Olid: “Els homes esteu ocupant un espai que no us pertoca. Adoneu-vos-en ja, i cediu-lo!”

Bel Olid (Mataró, 1977) és una de les noves veus de la literatura del país. Combina l’escriptura amb la docència (professora de llengua a la UAB) i la traducció (ha traduït prop d’una cinquantena d’obres al català, castellà, anglès, francès i alemany). A més, és presidenta de l’AELC des fa un any.

  • El 9 Nou
  • 11/04/2016 | 13:00
  • 0

Directa, clara i sense embuts, Olid representa una nova fornada del feminisme més desacomplexat i combatiu. En plena gira de presentació de la seva darrera novel·la, Vents més salvatges (Empúries, 2016), troba una estona per parlar sobre el paper de les dones (i dels homes) als mitjans, a la política i a la societat.

– Tot just ara farà un any que ets presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Dels 10 presidents que hi ha hagut ets la primera presidenta electa. És simptomàtic?

– Tu diràs! És molt simptomàtic. També ho és que en el moment actual s’està movent una mica el tema del gènere, i com a mínim ens en preocupem.

– Recentment, se’t veu i se’t sent en tertúlies als mitjans, molt sovint rodejada majoritàriament d’homes. Tens la sensació que estàs molt sola en aquests espais?

– Hi ha un estudi sobre les dones que donen l’opinió a les tertúlies que diu que s’ha de procurar que hi siguem representades en la mesura que estem representades a la societat, que és la meitat: el 51% són dones i el 49% són homes. Per tant, som la majoria i no estem representades en condicions ni tan sols d’igualtat, ja no diguem de majoria.

– Parlem del paper de les dones en els mitjans de comunicació, doncs. A què queda relegat?

– A mi m’agradaria més parlar de quin és el paper dels homes: estan educats per ocupar l’espai públic sense cap problema, per dir sempre la seva opinió, per ser assertius… Els pertoca la meitat de l’espai que ocupen, concretament. Per tant, per mi, els qui s’han de plantejar quin és el seu lloc són els homes. No és només una responsabilitat nostra ocupar aquests llocs, que ja l’estem prenent, i no ho fem més perquè no ens deixen, sinó que crec que també és una responsabilitat dels homes. Esteu ocupant un espai que no us pertoca. Adoneu-vos-en ja, i cediu-lo! Això vol dir renunciar als privilegis que teniu, i renunciar a un privilegi no és mai fàcil.

– Aquest passat 27-S només hi havia una dona com a cap de llista de totes les formacions que es presentaven amb opció d’entrar al Parlament, i no formava part precisament de cap dels partits denominats progressistes… Què no han entès o què no han fet bé les esquerres?

– Està molt clar que no s’ho estan plantejant seriosament. Perquè sinó hi hauria un acord dels partits per dir: a les pròximes eleccions només presentem candidates, d’aquesta manera ens assegurarem que la pròxima presidenta de la Generalitat sigui una dona, que ja ens toca. Això és un acord súper fàcil d’arribar-hi. No fer això implica dir que no hi ha dones que s’ho mereixin, i és mentida. Les dones que arriben a determinades quotes de poder estan el triple de preparades que qualsevol home que arribi en aquesta quota de poder, perquè se’t pressuposa no preparada per defecte, i, per tant, has de demostrar la teva preparació tres vegades més.

– Et va sorprendre l’espectacle d’insults cap a algunes membres de la CUP durant les negociacions amb Junts pel Sí?

– No em va sorprendre gens perquè ho he sentit tota la vida. Em va agradar molt la reacció: l’acte que van fer, el manifest, les coses que van dir… vaig trobar que estaven molt bé. Però no només les dones de la CUP. L’Inés Arrimadas també se l’ha criticat per la seva imatge, o se l’ha valorat per la seva imatge. A mi no em sorprèn, em venen ganes de posar bombes igualment, però no em sorprèn.

– Veus algun paral·lelisme entre la defensa del català, una llengua minoritària, debilitada i minoritzada, i el feminisme?

– Jo només crec que el feminisme o és transversal o no té sentit de ser, perquè si per alliberar-me de la meva opressió com a dona n’he d’oprimir una altra no té cap sentit. Per tant, en aquesta transversalitat, jo no puc oblidar totes les interseccions de classe, de raça, d’identitat de qualsevol mena… Jo em declaro lesbiana política tot i que les meves pràctiques no són exclusivament homosexuals. Però l’espai públic el vull ocupar com a dona, com a lesbiana, com a xarnega… el vull ocupar des de tots els aspectes marginals de la meva identitat que conflueixen. I un dels aspectes marginals de la meva identitat és que el català és la meva llengua, i pateix unes opressions concretes d’un Estat que en la seva constitució diu que l’hauria d’estar protegint, i no ho està fent, l’està intentant marginar. Evidentment que hi ha una interseccionalitat, perquè jo no pateixo una opressió, en pateixo moltes. I a més tinc alguns privilegis: jo sóc blanca, vaig pel carrer i a mi ningú em demana els papers. Jo tinc aquest privilegi que moltes amigues i molts amics meus no tenen. D’una banda hem de ser conscients de les opressions, i de l’altra dels privilegis. I intento ser-ne conscient en la mesura que puc.

– Tens la sensació que ser dona, especialment adolescent, és més difícil avui dia, que no pas fa 30 anys, tenint en compte el constant bombardeig d’imatges i estereotips que rebem i que sovint són esbiaixats?

– No crec que sigui més difícil, sinó diferent. Quan era adolescent, des de l’escola es feia una tasca molt interessant per la igualtat: fèiem tallers molt ben enfocats perquè una persona fos independent, independentment del gènere. Ara bé, com que a la meva escola se’m va educar com si el món fos igualitari, i després m’he trobat que no ho és, això m’ha fet feminista militant, perquè jo vull que el món sigui com m’havien explicat que era, no com és.

Però, en canvi, si bé les expectatives de gèneres crec que són més altes, i que és veritat que la publicitat ens bombardeja molt més del que ens bombardejava quan jo era adolescent, també és cert que els espais de dissidència són més accessibles. I en el col·lectius trans, aquests grups de suport estan funcionant, de manera que una persona que està pensant en fer un procés de transició, que no se sent bé amb els gènere que li han assignat i que està plantejant-se de transitar, pot trobar un suport però al final s’haurà de mudar, perquè tu no pots ser trans en un poble perdut enmig de l’Espanya profunda perquè et maten el dia 3. Llavors, ja saps que has d’anar a una capital, a un lloc on socialment això estigui més acceptat, i hauràs de fugir, això ja ho sabem.

– Això de desdoblar en masculí i femení, a l’estil nois i noies, és una mena de sobrecorreció, o és una eina de militància vers a una llengua patriarcal?

– Jo no desdoblaria, no em sembla una manera eficient de comunicar-se. M’estimo més utilitzar un llenguatge masclista que es percep com a neutre i colar les bombes en el missatge que no pas fer tot els desplegament de focs artificials de desdoblaments, que és molt difícil de mantenir de manera coherent, que no es percep com a neutre i que ens pot anar en contra del discurs.

– Donem per fet, doncs, que la llengua està masculinitzada.

– Sí sí, és indiscutible! I el mateix diccionari és sexista, insultant i retrògrad. Però crec que no és el problema més greu que tenim. Per mi hi ha un problema molt més greu de subrepresentació: els homes esteu ocupant llocs que no us pertoquen i, per tant, nosaltres no els podem ocupar. Crec que aquest és un problema molt més greu, i que segurament quan se solucioni, de la mateixa manera que fa 50 anys alcaldessa volia dir dona de l’alcalde, i avui dia alcaldessa vol dir alcaldessa, doncs això canviarà.

– Encara hi ha veus que afirmen que el masclisme i el feminisme són dues lluites radicals i d’extrems, dues cares de la mateixa moneda. Què ha fet malament el feminisme perquè sigui vist així?

– El feminisme no ha fet res malament. És la societat que ho està fent fatal! Hi ha una frase que diu: “Feminisme és la idea radical que les dones som persones”. Fins ara no se’ns està tractant com a persones, se’ns està tractant com a dones. Les persones són homes, i les dones són dones. Per tant, aquesta idea radical que les dones són persones, i que per tant ens mereixem el lloc al món que ens doni la gana, com se’l mereix qualsevol, em sembla molt encertada. Que hi hagi gent que això li sembli súper radical, el problema el tenen ells, no el tenim nosaltres. Jo no vull relacionar-me amb ningú que no sigui feminista, tot i que hi hagi molta gent resistent a declarar-se’n. Per mi una persona que no cregui que jo sóc una persona, no tinc cap interès a relacionar-m’hi, i m’és igual el que pensi, bàsicament. Per mi el problema del feminisme no són les feministes, són els masclistes, en tot cas.

– Com a homes, què podem fer per treure’ns aquests llaços que acumulem, sovint inconscientment?

– És molt difícil. I crec que l’única manera és desconstruir la masculinitat, i construir-la des d’un altre lloc, i pensar en el privilegi. Com a home, tu ets qui ostenta aquest poder, tu pots decidir ocupar l’espai així, o no. I això és molt dur, perquè vol dir renunciar a coses a les quals tu creus que tens dret, perquè t’han educat perquè pensis en tens. I no vol dir que no en tinguis, vol dir que si n’hi ha quatre i tu te’n quedes tres, i a mi només me’n deixes un; estàs sent injust i per tant hauràs de cedir-ne un. O te n’hauré de prendre un, que és l’altra opció. Fins ara hem esperat que ens ho oferíssiu, i no ens ho esteu oferint. Ara ho estem agafant.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.