Sol a l’escenari, amb l’únic atrezzo d’una taula i una maleta, el públic ja se’l troba quan entra a la sala. Ens està esperant. Des del primer moment, interpel·la l’espectador: és un home amb passat fosc, que ens vol convertir en els seus còmplices. “Només treballo amb els millors”, diu. Som nosaltres.
El seu gran negoci delictiu és a punt de posar-se en marxa, un virus informàtic que es diu aigua i que li permetrà fer-se ric. Però els diners li han de servir, també, per recuperar el seu fill. Els sentiments del personatge creat per Montserrat Mas i Blanca Bardagil entren així en escena. Ens el comencem a sentir més proper: ha estat condemnat a mort, ha ocultat la seva identitat transformant el seu cos, però és presoner de quelcom més fort: un fil invisible que ha rebut dels seus pares i que ha de continuar en el seu fill. El fil de la identitat i de la memòria.
Les autores aconsegueixen el seu propòsit: crear un sentiment ambigu, que es mou cap a la simpatia, si més no la comprensió. L’actor, Jaume Sangrà, dibuixa amb precisió el personatge: nerviós, enèrgic i carismàtic, amb una deriva de psicòpata que aflora ja des del moment en què descriu amb complaença el sofriment físic que ha patit per transformar el seu cos.
Els diners mouen el món: són la via per recuperar la identitat, el fill, la pròpia existència, la llibertat, i per aconseguir-los, el protagonista autojustifica recórrer a tots els mitjans. Tot ho podem relativitzar, en aquesta societat líquida dels nostres temps. Però és només un joc teatral, un personatge hàbilment creat per les autores? O bé som tots, els que seríem capaços de relativitzar, encara que no ho portéssim tan lluny com el protagonista?
Quan al final el protagonista proposa un negoci i el públic es troba amb un feix de presumptes bitllets falsos a les mans, ens enfrontem a la nostra pròpia reacció: no tindríem la temptació de seguir-li el joc i fer córrer els bitllets per obtenir un diner fàcil? Tenim la temptació de traspassar la barrera de l’honradesa, potser amb la mateixa facilitat amb què l’actor n’ha trencat una altra, la de la quarta paret.
{{ comment.text }}