“Ens plau informar-vos del cicle de conferències sobre María Zambrano a càrrec d’Antoni Clapés. Les sessions tindràn lloc a ACVic Centre d’Arts Contemporànies a les 19.30 h.
Dilluns, 21 de febrer, L’exili com a distanciament filosòfic
Dilluns, 28 de febrer, La raó poètica
Dilluns, 7 de març, Filosofia i poesia
Dilluns, 14 de març, Claros del bosque
Per tal de formalitzar la inscripció, s’ha d’enviar un correu a info@h-aac.net abans del 18 de febrer. Les places són limitades a l’aforament de l’espai.
· Nota sobre María Zambrano (extreta del programa del cicle)
María Zambrano (Vélez Málaga, 1904 – Madrid, 1991) ha estat, sense cap mena de dubte, una de les grans veus del pensament europeu del segle vint. Un pensament, el seu, ampli i divers, expressat en assaigs fragmentaris més que no pas en anàlisis sistemàtiques, i que es materialitza en una escriptura més propera a la creació artística que no pas al món conceptual.
El pensament de Zambrano va teixir, amb el fil de la raó poètica, una filosofia nova. Una veu (filosòfica? poètica?) que no s’assembla a cap altra veu: ni filosòfica ni poètica.
La seva vida i la seva obra van estar profundament creuades per l’exili, que va durar quaranta-cinc anys. “Amo mi exilio”, va escriure. I és, justament, durant aquest període quan va escriure la seva obra: ombra que viatja pel món, pels marges del món. Pensar en l’exili és pensar l’exili.
Si, com va expressar TS Eliot, “mai no s’acaba de parlar d’una guerra civil”, ara més que mai és pertinent llegir les paraules de Zambrano perquè representen una mirada altra i una Espanya possible.”
{{ comment.text }}