– Ja fa gairebé cinc anys que estàs al capdavant del Tu diràs, sent el programa més escoltat de la franja, amb el nombre d’oients que segueix pujant; el repte és mantenir-ho, o penses que encara es pot seguir creixent?
– El repte sempre és créixer. Evidentment mantenir-ho està molt bé i no em queixo del que tinc, però sempre es pot anar a més, tot i que sigui molt difícil. Ja ho era quan vaig heretar el programa del Joan Maria Pou, que en aquell moment el repte sí que era mantenir-ho perquè estava molt amunt. Ara s’ha seguit, s’ha anat pujant en alguns EGMs i baixant en d’altres, però sincerament ni jo ni els meus superiors −com ni el Basté o el Clapés−, no estem gaire pendents ni obsessionats amb les xifres. El repte és fer la ràdio que ens agrada, aconseguir que la gent s’ho passi bé escoltant-nos, i triar les persones adequades per fer cadascuna de les feines, tant tertulians com periodistes. I en això estem tots molt contents.
– Has tingut la sort que aquests anys han estat anys d’èxits del Barça. És més fàcil així, o al revés, perquè si les coses anessin malament hi hauria potser més anàlisi a fer?
– És una bona pregunta… Fa més fàcil una part de la feina, que és que la gent estigui pendent de la ràdio. Jo no sóc així, però sembla que molts oients quan el Barça guanya consumeixen molta més premsa que quan no ho fa. En canvi, jo quan el Barça perd o ho està passant malament és quan més vull que algun tertulià m’analitzi què està passant. Per mi hi ha més riquesa i més profunditat quan les coses no van del tot bé. Però és evident que, per exemple, per fer segons quines coses com agafar un avió i omplir-lo de gent i anar-te’n a Berlín i fer un programa especial el dia abans d’una final de la Champions, ens va molt bé que el Barça estigui tan bé, perquè omples qualsevol hotel i qualsevol sala. Des d’aquest punt de vista, molt bé. Des de l’altre, el dia que el Barça perdi estic tranquil perquè sé que la gent també posarà la ràdio per escoltar què carai està passant.
– Des del teu primer dia, per començar el programa l’expliques com “l’hora de passar-s’ho bé”. És aquesta la clau de l’èxit, que tu mateix com els tertulians gaudiu tant com els oients?
– Segur que sí. La frase ha fet fortuna i la dic jo, però és aplicable a tota la ràdio perquè RAC1 és això, és passar-s’ho bé. Escoltes el Basté i s’ho passa com un animal, ja no et dic La Competència, La Segona Hora, evidentment el Clapés, vas al Primer Toc, vas al Pou… tothom s’ho passa bé fent ràdio. El llenguatge de RAC1 és aquest, i el dia que canviem o que vulguem ser massa tècnics o massa freds als informatius, estarem morts. Crec que mentre anem per aquest camí anirem bé.
– Creus que és aquesta la gran diferència de RAC1 respecte les altres emissores?
– Per mi sí. I ja ho pensava com a oient i com a competidor. Quan treballava a la SER o a la COPE i escoltava RAC1 ho notava, que aquella gent s’ho passava molt bé fent ràdio. I ara que estic a dins ho corroboro.
– Perquè a la SER vas estar-hi deu anys, fins que vas marxar… Buscant nous reptes?
– És una història llarga… La SER és un lloc magnífic per començar perquè aposten molt pels joves, com a mínim al principi. I els primers anys van ser molt bons. Vaig tenir la sort que vaig fer una beca de tres mesos i se’m van quedar. Hi havia un company, el Joan Batllori −a qui després em vaig retrobar a la COPE−, que deixava de fer Barça i necessitaven algú per fer-ho i em van fitxar. Aleshores el Bernat Soler va marxar a Catalunya Ràdio i em van donar a mi La Graderia. Als primers anys va anar tot molt ràpid i molt bé, però hi va haver un moment d’estancament, on van canviar directius, gent que mana, i la idea de ràdio que ells tenien al cap no era la meva. El programa de La Graderia va patir bastant, van fer una cosa molt rara que es deia ONA FM… I no ho vaig veure clar i vaig decidir que preferia marxar a esperar alguna altra opció.
– I a RAC1 t’hi veus molts anys?
– Jo m’hi veig molts anys, però mai es pot dir això. Potser demà em foten fora o me’n vaig, però no… Evidentment estic molt feliç i per mi hi estaria tota la vida.
– Qui passa pel Tu diràs acaba presentant programes informatius de referència, t’hi veus algun dia?
– No, no em veig fent, per exemple, El món a RAC1 o el No ho sé del Joan Maria Pou. No em veig fent un programa estrictament informatiu perquè no tinc el perfil i jo no gaudiria. No tinc el nivell de coneixement polític o informatiu per fer-ho, no tinc cap problema en reconèixer-ho. Però sí que m’agradaria fer alguna cosa d’entreteniment algun dia, perquè no. M’encanten els esports, però una cosa més similar a un Versió o a una Segona Hora no et diria que no ho he pensat.
– Coses més de música o cine, no? Que en parles a la teva pàgina web que has estrenat fa poc…
– Sí, m’agrada molt el cine. Per això et deia que em veig més amb alguna cosa d’entreteniment que un informatiu. Jo no em veig vivint la vida política del país, tot i que és apassionant. No em veig cada dia dinant amb polítics i entrevistant-los, però sí que em veig parlant de cine, de música, d’espectacles, fent no humor, però sí entreteniment. Per això sí que crec que puc ser útil algun dia si ho requereix, però tampoc hi estic pensant gaire. Jo estic molt content amb el que faig ara.
– Quan vas decidir que volies estudiar periodisme?
– Doncs quan tenia dotze-tretze anys. L’important és tenir-ho clar, sabia que volia fer sobretot ràdio i si podia ser relacionat amb el Barça o amb esports, millor. Però al final la vida et va portant. Hi han portes que es tanquen i altres que s’obren. Ara hi ha molt d’atur i molta crisi i pot semblar que és impossible, però segur que hi ha molts joves que acaben arribant. Per exemple, jo quan vaig deixar la SER no tenia cap projecte ni res. Me’n vaig anar a casa sense feina, i hi vaig estar sis mesos. Vaig escriure llibres, vaig anar a tertúlies, però no feia res. Aleshores em va sortir primer la COPE i després RAC1. Al final sempre hi ha camins, però s’ha de tenir clar. I jo ho tenia clar des de petit.
– No creus que estigui en perill la professió, ni res per l’estil?
– La professió està fotuda, però no està en perill ni ho estarà mai. Fa uns dies el Basté va fer una conferència al Consell de l’Audiovisual de Catalunya on va explicar motes coses, i una d’elles era com la ràdio és el mitjà més ràpid en adaptar-se a tot. La gent deia que la tele mataria la ràdio i al final la ràdio ha sobreviscut i amb molta salut. Internet i Twitter també semblava que ens havia de perjudicar, i al final ens ha beneficiat. La professió sempre tira endavant. Sí que a nivell empresarial, a nivell econòmic, de contractes, de seguretat laboral estem en un moment difícil, però, mirant al meu voltant, sembla que està una mica millor que fa cinc o sis anys.
– I quan estaves estudiant, tenies algun referent?
– Sí, i ara treballo amb ells. Els meus referents eren el Basté, el Clapés… M’agradava molt el Bernat Soler, que també vaig tenir la sort de treballar amb ell. Després suposo que com molta gent de la meva edat, el Ramon Besa, gent que domina molt de futbol i que comunica bé. Però sobretot Basté i Clapés, i ara tinc la sort d’estar amb ells.
– A quin personatge t’agradaria entrevistar que encara no hagis tingut l’oportunitat?
– Segurament seria algú relacionat amb el cine o amb la música, perquè esportistes −està lleig que ho digui−, però hi ha dos o tres ídols que tinc que els he entrevistat a tots, al món del futbol i de la NBA. Per exemple, Kevin Garnett, Hakeem Olajuwon… Potser Michael Jordan, per dir-te’n un, però és molt difícil. Un dia vaig estar amb ell i vam gravar entre cinc o sis periodistes dues preguntes. Però allò d’asseure’t en una entrevista i tenir-lo mitja hora per tu, Michael Jordan estaria molt bé.
– I a un personatge històric, a qui ja no sigui possible entrevistar?
– Stanley Kubrick, que crec que tindria moltes coses interessants a explicar.
– Pensava que em diries Freddie Mercury…
– Sí [rialles], a Freddie Mercury també l’entrevistaria.
– Tornant al periodisme esportiu; als periodistes us molesta, d’alguna manera, la quantitat de tòpics quan entrevisteu a esportistes?
– Sí. A més fa molta ràbia perquè molts jugadors quan no està el micròfon són molt enrotllats i parlem com tu i com jo, i et poses a gravar i sí, “no hi ha rival dolent”, “onze contra onze”, “partit a partit”… Sí que molesta, però al final ja t’ho prens com un fet normal. Ho gires i ho jugues a favor, fas conya i te’n fots. Amb respecte i tot això, però al final no t’ho pots prendre seriosament. És un discurs tan gastat que avorreix.
– I per l’altra banda, pel que fa als periodistes esportius, creus que masses vegades es malintenciona el discurs dels esportistes?
– Sí, i tant. Moltes vegades no ho sé, però algunes vegades segur. Els periodistes no som els culpables de tot, com molta gent vol fer creure, però tampoc som innocents. Només cal mirar un dia la tele a segons quines hores, i veus periodistes que tenen tendència a manipular en funció del seu interès. Jo no ho critico perquè cadascú és lliure de fer el que vulgui, però si la pregunta és si existeix manipulació en el periodisme, sí. En l’esportiu i en el no esportiu.
– És a dir, que entens que Piqué ara es dediqui a parlar més pel Periscope que a la zona mixta…
– Ho entenc. Jo ho entenc, ho aplaudeixo i ho gaudeixo, però no sé si el club pensa el mateix, que això ja seria un altre debat. De fet, em consta que no… Ja s’ho faran, però com a espectador i com a periodista a mi m’encanta que Piqué existeixi. El que parlàvem dels tòpics, Piqué no sap dir-ne, encara que volgués.
– És sabut el teu amor per la ciutat de Boston. D’on et ve? Dels Celtics, o van ser els Celtics que van venir per Boston?
– Primer van ser els Celtics i després Boston. Quan jo era un nen, jugant a l’escola, veient vídeos, sempre era Larry Bird i Boston Celtics. I un dia, precisament gràcies a la Cadena SER, al 2003, quan Laporta guanya les eleccions, jo estic cobrint Barça i m’envien a cobrir una gira d’estiu per Estats Units, que va ser la primera gira del Barça per terres americanes. I era Nova York, Washington i Boston. Allà va ser quan vaig anar per primera vegada a la ciutat −no vaig veure cap partit dels Celtics perquè era estiu i no hi havia res a veure−, però em va enamorar. I des d’aleshores he tornat set o vuit vegades, i sempre que puc hi vaig.
– Recordo l’especial que vas fer al Tu diràs el dia que hi va haver l’atemptat a la Marató de Boston…
– Exacte, aquell dia van esclatar els atemptats un quart d’hora, vint minuts abans de començar el programa, i ens va agafar allà al mig. Aleshores no hi havia el Pou fent el No ho sé, hi havia La Nit a RAC1. Va acabar i ho vaig agafar jo, i enlloc de fer tot el que teníem previst amb la tertúlia, vam començar a trucar a gent. Catalans que estaven a Boston o que havien estat a Boston, i que ens explicaven què havia passat.
– I l’afició per l’Arsenal d’on et ve?
– També el mateix una mica. Thierry Henry… vas agafant estima, però després és un equip tant ‘loser’… Si hagués sabut el que m’esperava potser hagués fugit, però ara ja no canviaré. I encara tinc esperança que si Arsène Wenger deixa de ser l’entrenador, l’Arsenal canviï. És que ho fa més divertit. Hi ha gent que no cal que s’impliqui emocionalment, però jo em diverteixo més mirant la Premier si vaig amb un equip que si la veig com a espectador. Jo prefereixo veure un Liverpool-Tottenham sabent que vull que el Tottenham perdi, que no al revés. I per aprendre també de la lliga i de l’esport en concret, m’ajuda ser d’un equip.
– Com tot periodista o persona que surt als mitjans, ara amb les xarxes socials és molt fàcil rebre crítiques, moltes vegades, fins i tot, de mal gust. En fas cas, t’afecten d’alguna manera?
– En faig cas, no. M’afecten, al principi sí. Ara amb Twitter els egos dels periodistes s’han vist afectats d’alguna forma perquè quan et trobes dos o tres followers que et diuen que ets molt bo, sembla que t’ho hagis de creure, i quan et trobes dos o tres que t’insulten sembla que t’enfonsis. No és així, però al principi sí que ho escoltes. Però després veus que un tio que és Déu per mi, com és el Basté també té ‘haters’, i ja ho entens tot i ho relativitzes moltíssim. Però sí, al principi crida l’atenció, sobretot als primers dos anys de Twitter. Després ja, el botó de bloquejar i la ignorància en general de passar olímpicament és meravellosa.
{{ comment.text }}