“Aquesta és una història que ha acabat bé”, explicava Alguer Miquel. Una de tantes, en un moment en què cada dia hi ha històries que culminen d’una manera molt pitjor. El camí d’aquests dos nois sirians, però, no ha estat gens fàcil: es van conèixer amb Alguer Miquel i els Txarango quan aquests van visitar el camp autogestionat de refugiats d’Eko, a prop d’Idomeni, en la frontera entre Grècia i Macedònia, quan ja s’havia desmantellat el camp d’Idomeni. Els van ensenyar la cançó Resiste y grita, que precisament havia nascut en uns altres camps de refugiats, els de Palestina.
“L’Ahmed va decidir que l’aniria ensenyant als nens d’Eko”. Al cap de poc, ja els anaven arribant vídeos de refugiats cantant la cançó, que havien d’incloure al disc El cor de la terra. No podien gravar-la sense els seus protagonistes reals, i així va ser com Txarango va tornar a Eko, van insonoritzar un espai “amb mantes” i com van poder, i van gravar l’inici del tema, amb la frase Otro mundo es posible. Amb els dos nois, hi havien mantingut contacte, però no s’havien vist més fins dissabte.
“Fa tres anys eren als camps, fa dos anys eren als camps i avui són aquí”, va dir Alguer Miquel. Una petita victòria que el cantant va resumir com un marcador de futbol: “Clownia, 1 – Europa, 0”. Ahmed i Dolovan eren a l’escenari mentre aquests dies els estats no es posen d’acord en la política que s’ha de seguir respecte als refugiats que travessen el Mediterrani. Els aclamats i inesperats protagonistes del concert van llegir unes paraules d’agraïment en català, mentre tot el grup que era al seu darrere feia onejar una bandera del Kurdistan, i seguidament tots plegats van cantar Resiste y grita, la cançó que ja s’ha convertit en un himne.
{{ comment.text }}