Joel Joan, Jordi Sànchez, Mònica Glaenzel, integrants llavors de la companyia Kràmpack i protagonistes de l’obra teatral ‘Excuses!’ van ser els darrers a trepitjar l’escenari del Sidney de Manlleu. Era la nit del 17 d’agost de 2001, i la gran sala, amb gairebé totes les 1.200 butaques ocupades, va oferir un bon aspecte malgrat que els símptomes de decadència ja començaven a ser perceptibles.
Va ser l’últim espectacle que acollia el Sidney Cinema, poc després d’haver complert els seus 30 anys de funcionament. Des de llavors ja han passat deu anys: ni el teatre ni el cinema no han tornat a la sala, i tampoc és previsible que ho facin.
El Sidney no té cap perspectiva de futur, i de mica en mica es va degradant.
El Sidney va ser la sala més gran dedicada al cinema i el teatre que hi ha hagut mai a Osona i el Ripollès. “Dubto que n’hi hagués cap de tan gran fins i tot al Vallès”, explica Albert Vilà, el seu actual propietari, que també ho és del Multicines Sucre, el Vigatà i el Nou de Vic.
Va ser aixecat i inaugurat pel seu pare l’any 1970, quan res no feia preveure encara la greu crisi d’espectadors que al cap de pocs anys havia de començar. Aquesta crisi ja va provocar, durant els anys 90, que s’hi deixés de fer cinema. El teatre va ser el darrer refugi de la sala, fins que va tancar les portes.
Descartada la possibilitat de tornar a funcionar com a cinema –la davallada d’espectadors ho fa inviable, i ara mateix no compliria les normatives tècniques i de seguretat– el Sidney no té altra perspectiva a curt termini que continuar com està. “No hi ha cap projecte”, confirma Albert Vilà.
En l’actual Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Manlleu, aprovat l’any 2007, la finca està qualificada com a equipament comunitari 5, que equival a equipament social o cultural, segons l’Ajuntament.
Curiosament, quan funcionava com a cinema la qualificació era de sòl residencial plurifamiliar. L’any 2003, quan va començar la revisió del POUM, els propietaris del Sidney van intentar que aquesta es mantingués. “Vàrem presentar al·legacions, però les van denegar”, diu Albert Vilà. Si s’hagués acceptat la seva proposta, possiblement el Sidney seria avui un bloc d’habitatges.
“Vaig pensar que si ho qualificaven com a equipament, era perquè l’Ajuntament tenia alguna proposta, algun projecte…”, afirma Albert Vilà. Però mai no va arribar a saber-ho: “No van demanar res… a nosaltres ja ens hauria agradat que l’Ajuntament hagués fet algun pas”, diu.
L’alcalde de Manlleu, Pere Prat, no recorda que en aquells anys s’hagués plantejat seriosament un canvi de qualificació: “Sempre ho hem considerat equipament”. Sí que en algun moment “s’havia parlat que pogués passar a ser municipal”, però com a simple idea. Però els temps han canviat, i “ara els ajuntaments no estem en disposició de gastar”.
I menys a Manlleu, on les prioritats són acabar el Teatre Centre o aixecar la nova biblioteca. Tot i això, Pere Prat veu el Sidney com “un lloc d’oportunitats” i espera “que allà torni a haver-hi vida”.
{{ comment.text }}