Fa 35 anys que passeja la seva inconfusible barba per Tavertet. Una imatge que durant més de 50 anys va recórrer tot el país, càmera en mà, fotografiant monuments, bèsties o tradicions d’un país que, llavors, vivia en somort. “Vam redescobrir la petjada que havia amagat el franquisme”, rememora Jordi Gumí (Barcelona, 1931), un dels grans precursors de la fotografia d’il·lustració a Catalunya. Jubilat des de 1996 i actual regidor de Cultura de Tavertet –el seu poble d’adopció–, dimecres passat va ser investit amb la Creu de Sant Jordi. Un merescut reconeixement per una dilatada trajectòria com a fotògraf i com a mestre de fotògrafs.
Químic de formació, de ben petit ja va sentir “fascinació per la imatge”. Una fascinació que va anar covant fins que, de bracet amb Avelino Pi –“company d’estudis i de mili” i un altre dels mites de la fotografia, en aquest cas d’esports–, el va portar, l’any 1957, a prendre la decisió de la seva vida: “Penjar la bata de químic i llançar-me al món de la fotografia”. En aquells primers anys –“era el començament del color”– es va especialitzar a fer còpies murals, una modalitat que aleshores només tocava “en Català-Roca, un dels grans fotògrafs del moment”.
L’any 1960 va obrir el seu propi estudi fotogràfic, a la plaça Reial de Barcelona, i es va abocar en la fotografia decorativa i industrial. Era el terreny de la il·lustració editorial, però, la que cada vegada li cridava més l’atenció. “M’atreia el món de l’art i dels llibres. Sempre em va interessar la fotografia que acompanyava un text”, admet. Van començar així les primeres col·laboracions amb llibres i editorials.
En aquells anys, precisament, s’estava gestant el que va ser la Gran Enciclopèdia Catalana, “i em van proposar ser el seu fotògraf comodí”. Allò el va portar a fotografiar “des d’un mosquit fins a una catedral”, però sobretot li va permetre de recórrer tota la geografia catalana. Tot plegat el va situar “en un món que m’agradava”.
Completada aquella etapa, no va dubtar d’obrir-ne una altra igualment apassionant: “El periple amb Edicions 62”, del qual van sortir alguns dels seus llibres més emblemàtics sobre la Catalunya “real”, amb imatges d’art, cultura, geografia, documentació popular o recerca de tradicions. De la trentena de llibres que ha il·lustrat, especial bon record guarda dels sis volums que va dedicar a l’art romànic i gòtic català. També de la trilogia que formen ‘L’art popular de Catalunya’, ‘Tradicions, mites i creences dels catalans’ i ‘El llibre de les bèsties’. Tres llibres “que ens donen el nucli del que som com a país”, apunta Gumí, que assegura que sempre va evitar, en els seus llibres, “que jo fos la vedet”. Ho ha tingut molt clar: “Sempre he volgut que les meves fotos fossin entenedores per al públic a qui anaven dirigides”. La fotografia li ha servit, en aquest sentit, per constatar “la importància que té la transmissió visual per comunicar”. Continua sent un gran comunicador.
Jordi Gumí va descobrir Tavertet una mica “per casualitat”. Hi va ser per primera vegada a principis dels anys setanta, durant la seva ruta a la recerca de monuments romànics de Catalunya. Per Setmana Santa de 1975 buscava un indret tranquil per poder acabar un llibre que estava escrivint sobre fotografia, “i vam llogar una habitació a Can Baró”. Aquells dies ja va lligar el lloguer d’una casa al poble. Al cap de poc temps van decidir comprar un terreny –“llavors era un camp ras als afores”– i fer-se una casa, “que vam anar construint durant 20 anys”. La seva implicació amb el poble és total: és l’actual regidor de Cultura i presideix l’Associació d’Amics de Tavertet.
Jordi Gumí també va desplegar una llarga trajectòria en el terreny de la docència, que va exercir des de 1969 a l’Escola Massana de Barcelona, fins que es va jubilar. El 1972 va ser cofundador de l’Institut d’Estudis Fotogràfics, del qual l’any següent va ser nomenat sotsdirector, fins al 1983. En la doble vessant de químic i fotògraf ha escrit nombrosos llibres i articles sobre fotografia i investigació científica d’obres d’art. El més recent que ha publicat és ‘La pinacologia. Investigació de les pinzellades personals dels artistes pictòrics’ (Farell, 2007).
Jordi Gumí guarda pràcticament totes les càmeres fotogràfiques amb les quals ha treballat. Des de la primera, una 9×12 “que em vaig fabricar jo mateix”, fins a les mítiques Roley, Hasselblad –“era meravellosa”– o Leica, passant per les marques japoneses clàssiques com les Pentax, les Contax o les Nikon. Quan es va jubilar, l’any 1996, la seva dona li va regalar la seva primera digital, que sempre porta a sobre. “Ara em preocupa més la imatge en si que el tecnicisme que li pots demanar a una màquina”, diu algú que no ha deixat mai de mirar pel visor.
{{ comment.text }}