Com a municipi, Sant Vicenç de Torelló va ser reconegut l’any 1806. És relativament nou si es compara amb molts altres pobles, i potser per això encara no s’havia fet mai cap llibre que en recollís la història. Aquest buit l’han omplert tres autors –Pasqual Bernat, Pere Colomer i Josep Sellarès– que l’abril passat van treure a la llum el llibre Sant Vicenç de Torelló, paisatge i història, publicat per l’Ajuntament i l’Agrupació Cultural de Sant Vicenç en col·laboració amb l’editorial Cal Siller. Per Sant Jordi, el llibre va ser un èxit i es va exhaurir, i ara s’ha ampliat l’edició.
En unes 230 pàgines, i amb la voluntat “que fos un llibre llegidor, escrit de forma amena”, els autors expliquen la geografia i la història del municipi, aquesta última fins a l’any 1936. La descripció física, a càrrec de Sellarès, parla del relleu, el clima, la flora i fauna. La part històrica es divideix en dues, escrites respectivament per Bernat i Colomer: la primera, fins al segle XVII i la segona, des d’aquesta data fins a l’any 1936. Sobre els orígens del poble “no hi havia gaire res fet”, diuen els autors. A part d’algunes evidències de poblament històric, la primera construcció coneguda és el castell –la fortificació coneguda popularment com el Castell dels Moros–, que està documentada al segle IX. I al cap d’un temps l’església, que pren forma entre els segles XI i XII, al voltant de la qual neix un petit nucli de població. “El creixement era lent, sempre hem estat el poble més petit de la Vall del Ges”, diu Pasqual Bernat: l’any 1722 només tenia 182 habitants, i l’any 1856 havia pujat fins a 422. De fet, els autors consideren que Sant Vicenç “són dos pobles”, el nucli urbà i les cases de pagès “amb una entitat específica”. Més endavant, vindrà encara una altra realitat, la de les colònies industrials que van sorgir a Vila-seca i Borgonyà. El llibre no en parla, però, perquè ja hi ha monografies específiques.
El reconeixement com a entitat municipal separada de Sant Pere de Torelló, a principis del segle XIX, constata una realitat: el relatiu creixement de població que les indústries de filatura acabaran de potenciar, encara que siguin lluny del nucli urbà. Al tombant del segle XX, Sant Vicenç ja tenia 1.540 habitants, però d’aquests només 686 vivien al poble. “A partir de 1850, l’arxiu municipal és molt complet, i es pot resseguir amb molt detall l’evolució”, explica Pere Colomer. Apareix la vida associativa, descrita també en el llibre, i el poble va incrementant els serveis, des de l’abastament d’aigua fins a l’enllumenat. El pas de la societat rural a la urbana va comportar “canvis de costums”, fins i tot alguns conflictes entre gent del poble i de les colònies. El llibre acaba amb l’inici de la Guerra Civil, però els autors deixen la porta oberta “a un possible segon volum”, que aniria des d’aquesta data fins als nostres dies.
El batlle propi
L’any 1805, els veïns de Sant Vicenç escriuen al rei Carles IV demanant constituir-se en municipi amb batlle propi. Fins llavors depenien de Sant Pere, i els episodis de rivalitat devien ser constants perquè argumenten que “se siguen unos gravísimos inconvenientes y perjuicios (…) pot las continuas discordias, que sin arbitrio para zanjarlas se experimentan entre los vecinos”. I Sant Pere, amb més habitants, sempre hi sortia guanyant. El 8 d’agost de 1804, el monarca signa la resolució i determina “que se ponga un Bayle” .
Un vell projecte recuperat
La iniciativa de fer una història escrita de Sant Vicenç ve de lluny: l’any 2006 es va iniciar, des de l’Agrupació Cultural de Sant Vicenç, amb la participació d’un nombrós grup de col·laboradors. “Va quedar en un projecte, que ara s’ha recuperat i s’ha aprofitat feina feta”. Els autors (d’esquerra a dreta, a la fotografia) són Josep Sellarès, Pasqual Bernat i Pere Colomer, els dos primers santvicentins d’adopció. Colomer és també autor i coautor d’estudis sobre Borgonyà.
{{ comment.text }}