Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“El protagonista me l’ha inspirat l’home més gran de Cantonigròs”

-El seu univers literari particular, aquest Cantonigròs (la Carena, en la novel·la) dóna per a molt… I el que donaria! […]

  • El 9 Nou
  • 02/04/2016 | 19:48
  • 0

-El seu univers literari particular, aquest Cantonigròs (la Carena, en la novel·la) dóna per a molt…
I el que donaria! Però intento no passar-me perquè els lectors no es passin la vida allà. Prefereixo rodar el món i tornar a casa. Però no tindria cap problema a anar escrivint sobre la Carena. Dins d’una comunitat petita hi és tot, tot el que pots trobar en un lloc gran ho trobaràs també allà.

-Contraposa el món d’estiuejants i el dels masovers, el de la ciutat i el del poble?
Sí, perquè aquests dos mons en pobles com del que parlo això va tenir molta importància durant el segle XX. Gent que convivia durant un temps en un mateix lloc però que mai no s’acabava d’ajuntar. És una curiosa manera de conviure, que sempre m’havia cridat l’atenció. He estirat el fil de La nevada del cucut, on parlo de l’hostal que passa de ser un lloc per dormir-hi els traginers a ser un lloc on venia la gent a curar-se els estius, a fer salut. Després vénen els de segona residència, que seria el cas dels Torralba, els protagonistes.

-Aquests sí que entren en contraposició amb els nadius…
Sí, i jo ho he viscut personalment. Recordo quan era petita i anava per Cantoni, i veia aquesta diferència. Com que la meva mare és de Cantoni, el cas era diferent, però hi havia una relació una mica estranya…

-O sigui, que la veien també una mica de fora perquè no hi vivia tot l’any?
Era curiós, una barreja… Quan vàrem aterrar a Cantonigròs després d’haver viscut uns anys a Pamplona, els amics dels meus pares eren els del poble, no els estiuejants. Jo era a l’edat en què comences a barrejar-te una mica amb tothom.
Una rara avis, entre uns i altres. Després tot això va deixar de tenir gaire importància, com es veu a la novel·la.

-Compartien espai però sense barrejar-se. I si algú volia passar a l’altra banda, havia d’oblidar d’on venia. Com la Mireia de la novel·la, que es casa amb un Torralba i marca distàncies amb la gent del poble…
Totalment, sí. I això és metafòric. Es tradueix en els símbols, tant del jardí com del mur: a les festes que fa la Mireia dins del jardí només hi entren estiuejants. Jo no ho he vist d’una manera tan clara, però sí que en algunes cases, segons qui del poble no hi entrava. I al final hem acabat tots convergint! Suposo que deu ser perquè jo no suporto l’efecte de porta tancada… i ho he escenificat en aquest jardí fosc.

-Literàriament, el jardí sempre ha donat molt. És natura, però domesticada, un espai de natura modelat per l’home…
Jo tenia una certa obsessió per fer un jardí com el dels Finzi-Contini, el de la pel·lícula de Vittorio de Sica. Jo recordava aquest jardí tan gran, on a dins hi passa de tot, que també tenia un mur altíssim. Volia tenir un jardí com aquest. Me’l vaig emportar a casa, a la Carena, i vaig barrejar-hi les dues famílies, la dels estiuejants i la dels masovers. Les dues maneres de ser i de funcionar.

-Hi ha un moment en què el mur s’amplia i abraça la masoveria, i l’Aniol diu: “Hem entrat a la gàbia”. No els accepten, els posen a la seva dominació…
Sí, és com una petita dominació feudal. Ells et protegeixen amb els seus murs, però tu has de ser allà per tot.

-Qui ens explica tot això és l’Aniol, el masover, quan ja és al final de la seva vida. Qui és i com l’ha treballat?
És entranyable! És un personatge que adoro. Per crear-lo vaig fer llargues xerrades amb en Miquel Munmany, en Miquel del Cal Taco, que tindria la mateixa edat que l’Aniol. Ara mateix, és l’única persona de Cantoni que t’ho pot explicar. I sap què es feia abans, com funcionava l’economia després de la guerra, els costums i les festes… Vaig tenir una mica de feina a destriar en Miquel de la realitat i l’Aniol de la ficció. Perquè en Miquel és un home culte, ha llegit molt (ara té problemes de visió i li estaven llegint el llibre). I en canvi, l’Aniol també és savi però només de la intel·ligència natural. Per exemple, inconscientment l’havia dibuixat molt més lector… i al final li vaig passar l’afició per la lectura al personatge de la Fina, la seva dona. És un detall del qual em va fer adonar l’editor, Josep Lluch. I llavors l’Aniol va florir sol: és un home que viu la terra, que és bona persona… i que està enamorat.

-Enamorat de la Mireia, que s’ha casat amb el noi Torralba… tota la vida enamorat!
Sí, fins al final. Però des de l’edat que té –més de 90 anys quan jo el faig parlar– ha après a conformar-se i ser feliç amb el que té. I ara és feliç. Sent que després de tants anys de separacions, ja és membre de les dues famílies, la seva i la dels amos. Espero que això es vegi en la novel·la.

-Els dos mons conflueixen.
Sí, perquè també hi ha un temps que passa, una societat que evoluciona, uns fills d’estiuejants que acaben essent hippies per molt castellà que els hagin parlat a casa, i que apareixen al poble per revolucionar la pagesia…
L’evolució dels personatges va molt lligada als canvis històrics i socials…
És que ja li deia, que des de la Carena es veu tot! La meva idea era, des d’aquest jardí, ensenyar com ha evolucionat el món. Als pobles, on la guerra a vegades va ser molt bèstia, i al país.

-El personatge femení de la Fina, la dona de l’Aniol, se’l fa seu? És la dona que llegeix, o millor dit, que es refugia en la lectura…
S’agafa al que té, i es llança a una passió: els llibres. Jo sempre intento treure a les novel·les una de les meves dues passions: els llibres o la música. I en aquest cas, hi surten totes dues. Té un fons que han tingut moltes dones de pagesos: malgrat les dificultats, han sabut tirar una casa endavant i estar al cas absolutament de tot.

-Al final és un concert i un recital al jardí, compartit per estiuejants i masovers, el que simbolitza la unió…
A Cantonigròs hi ha hagut el Festival de Música i el famós Concurs Parroquial de Poesia en temps del franquisme. Per tant, aquest recital en el jardí, on acaba confluint tot, és simbòlic.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.