És, molt probablement, el comerç més petit de tot Vic. I de més enllà, si cal. I si algú pot demostrar el contrari, aquí té el repte servit. Són exactament set metres quadrats, distribuïts en forma de triangle; dues parets, més la de l’aparador. Dins d’aquests set metres hi té encabida la botiga-taller –i mitja vida– Joan Vilardell, “el sabater de la plaça de Sant Felip”, com se’l coneix pel barri; de fet, no li cal ni nom ni rètol, a l’establiment.
Dels 33 anys exercint de sabater, 22 els porta dins d’aquest minúscul local. Vilardell, fill de Taradell, no se’n queixa. Simplement, “t’hi adaptes”, diu pragmàtic. És més, està convençut que, dels set metres quadrats de què disposa, “encara hi ha molts centímetres desaprofitats”, assegura des del seu tamboret, envoltat de falcilles, pegues, reblons, punxons, cisells o tenalles. Una polidora i una màquina de cosir són els estris propis de l’ofici que més centímetres li roben.
Per sort, Vilardell no té claustrofòbia. Això sí, de tant en tant el carrer li serveix de vàlvula de sortida; li fa de rebotiga. “Quan fa solet, surto a cosir al pedrís d’aquí davant”, explica cofoi. I és que pel seu model de negoci no li caldria ni moure-se’n, de dins el taller: “El client em porta la feina i me la ve a buscar; i els proveïdors també m’ho deixen a la porta. Sóc tot un afortunat”, deixa anar amb ironia.
Vilardell va començar a aprendre l’ofici a principis dels anys vuitanta, tornant del servei militar. Es va interessar pel ram “més anàrquic que vaig trobar”. Només tenia una premissa clara abans d’escollir el seu futur camí professional: “No haver de ser manat”. Volia ser el seu propi amo. Després d’una temporada fent d’aprenent per un sabater de Barcelona –“gairebé només em deixava mirar”–, l’any 1983 es va plantar per ell. Ho va fer als Hostalets de Balenyà, en un local del carrer Major. Allà s’hi va passar 11 anys, fins que es va traslladar a Vic.
Es dóna la circumstància que en aquest mateix local ja s’hi va jubilar un altre sabater, “i abans que ell ja hi treballava el seu pare”, rememora. L’espai, doncs, pot haver exercit de sabateria durant prop d’un segle. Un segle que ha vist canviar aquest ofici com un mitjó. En part, per l’evolució dels materials del mateix calçat –“ara tot és de goma”–, però també perquè “avui s’estila tot això de fer les coses al moment; i no només en el sector de la sabateria”, lamenta Vilardell, convençut que “les coses fetes de pressa i corrents no surten mai bé”.
Vilardell és conscient que la figura del sabater de tota la vida s’ha anat perdent. Alguns companys d’ofici “ja no viuen d’arreglar sabates sinó de fer còpies de claus”. Ell, per ara, prefereix mantenir-se fidel a l’ofici, i a una manera de fer: “Mirar de ser noble i no enganyar ningú”.
Tot i el poc espai de què disposa, a l’aparador sempre hi manté una petita mostra d’espardenyes de set betes, en un dels pocs establiments que se n’hi poden adquirir –juntament amb algunes barretines–. “Tothom sap que a la plaça Sant Felip hi ha un sabater”, deixa anar Vilardell. I és que, per ell, poder disposar d’un local al centre històric de Vic és bàsic. Encara que només sigui de set metres quadrats.
{{ comment.text }}