Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Fer caliquenyos era plantar cara al franquisme”

Anys 40 ,posguerra. En pobles de Lleida, centenars de famílies trampegen la misèria fent il·legalment caliquenyos, dels que el periodista i escriptor Francesc Canosa” (Balaguer, 1975) segueix el rastre a “Fumar-se el franquisme (Ara Llibres). Un cigar irregular i pudent, símbol de resistència al règim

  • El 9 Nou
  • 13/03/2015 | 17:37

– No sabíem que el caliquenyo hagués generat tanta activitat. Ens descobreix una història mig oculta…
– Crec que el nostre país està mal explicat en general, té una memòria coixa en què uns pocs han explicat a molts. I aquesta història n’és un exemple. Sempre es parla del franquisme de manera simple, sobretot de les lluites antifranquistes dels anys 60 i 70. Però oblidem, per exemple, que si parlem català ara és perquè la gent no va dimitir i el va continuar parlant a casa. El cas del caliquenyo és semblant. L’estat franquista és autàrquic, no dóna resposta a les necessitats de la gent, i la resposta –en nom de la supervivència– la donen uns pagesos.
– El rebost en temps de misèria… també de tabac.
– La gent necessita teca i va als pobles a buscar-la: oli, patates… I tabac! En aquell moment, fumava tothom. Però hi ha una escassetat de tabac, és dolent i car. I una zona de Lleida acaba donant resposta a la necessitat de fum amb el cigar del poble. Un cigar barat.
– Fer caliquenyos era una petita heroïcitat?
– Era plantar cara al règim, i de manera directa. El tabac era el monopoli més llarg i profitós de l’Estat: des de 1636 fins a final del segle XX. Està nacionalitzat: els pagesos poden plantar-ne però els diuen en quina quantitat i a quin preu. El tabac que plantaven de més o no declaraven és d’on sortien els calinquenyos. I això és il•legal. L’autoinsuficiència de l’Estat té com a resposta l’autosuficiència pagesa.
– Qui feia caliquenyos, doncs, podia ser castigat?
– Podia rebre sancions econòmiques o anar a la presó. Però davant d’un estat il•legal –encara que ho vesteix tot de legalitat– el pagès exhibeix la legalitat natural de la supervivència. Això diu molt del país, del tarannà català anarcocapitalista… ja vàrem fer la Revolució Industrial amb una sabata i una espardenya, oi? I ara els superherois, els supermans de la terra, volen amb la capa del caliquenyo per sobre de la misèria. La indústria del caliquenyo dóna una manera de guanyar diners a centenars de dones. És ascensor social: permet pagar estudis dels nens, comprar coses… És R+D, en diríem ara: tenir una idea i fabricar-la.
Pagesos emprenedors, en terminologia moderna…
– Reivindico l’actitud pagesa, ara som en temps pagesos. El pagès viu a la intempèrie, i ha de donar resposta als interrogants que li planteja la natura. A Fondarella hi ha una nevada que es carrega les oliveres, llavors planten tabac, i després canviaran a la fruita… Els pagesos són els primers freelances, els primers emprenedors: tenen les plantacions, les microfàbriques amb les dones fent caliquenyos, i després la distribució. Una societat xarxa.
– D’on venia, el coneixement del tabac i la manera de conrear-lo?
– De Cuba. Els soldats lleidatans i valencians que van anar-hi a finals del segle XIX porten aquest coneixement. I l’apliquen, en el cas de Lleida, a una zona que reuneix condicions climàtiques semblants. En surten havans d’una qualitat comparable en un 90% als de Cuba. Allà, els havans de Fidel Castro i el Che són un símbol; aquí, el caliquenyo és un element de lluita contra el franquisme. Paral•lelisme curiós.
– El conreu es fa en una part del país que vostè anomena Atlàntida catalana…
– Sí. El Canal d’Urgell és la gran història catalana del segle XX: el gran pacte de país entre pagesos i burgesos, entre camp i ciutat: de tota aquesta zona que abans era el clot de l’infern, en farem el gran rebost de Catalunya. Un jardí d’esperança on avui hi ha la indústria agroalimentària més potent de Catalunya. El canal permet una sèrie de cultius que es van transformant. Sense aigua, no hi hauria fruiters, i tampoc hi hauria hagut plantacions de tabac.
– Feien caliquenyos en altres llocs de Catalunya?
– Sí, però des del punt de vista de domestic system, de producció tan organitzada com es feia a Torregrossa, Juneda, Torres de Segre i aquests pobles, no. La distribució agafava la Catalunya Central, els Vallesos, Barcelona i més avall… Anaven a les zones urbanes on hi havia indústria. Passen d’anar a portar-los amb maletes pels pobles i buscar clients més a l’engròs, a través de distribuïdors, que podien ser botigues.
– S’arriba a un cert equilibri entre els mecanismes de persecució del règim i els de producció dels pagesos?
– El caliquenyo és un secret a veus: en una finestra podies veure penjades fulles de tabac, una porta que s’obre amb una saca… Tothom ho sap. I això implica una presència policial gran: als anys 50 el règim s’adona que se’ls estan fumant, literalment… La gent està esmicolant una base econòmica, l’impost del tabac. Hi havia inspeccions, sancions i amenaces però també complicitat d’alguns guàrdies civils, perquè tots vivien en la mateixa misèria.
– En un moment donat, hi ha productors que intenten legalitzar aquest negoci i no se’n surten. Per què?
– Hi ha intents. El cas més emblemàtic és el de Llibert Castelló, de Juneda. Els seus puros se’ls havia fumat el rei Joan Carles o Peces Barba, president del Congreso. Quina metàfora… el rei es fumava la legalitat! Però quan s’acaba la dictadura i sembla que això es podria haver regularitzat, el caliquenyo es va apagant.
– La gent ja té diners, i pot fumar tabac ros…
– Exacte. El ros ja passa per davant del negre. És un canvi d’hàbits, pur i dur. Els que aguanten fins als 80 esperen la incorporació de l’Estat espanyol a la Unió Europea, perquè significarà el trencament del monopoli del tabac. Però això arriba tard, massa tard: la liberalització del tabac és el 1998. Els pares de Llibert Castelló havien muntat l’empresa el 1943, i a ell el legalitzen l’any 2000. Tabacalera li compra tot… i el que fa és, per entendre’ns, regular el termòstat. Fins que al final el va apagant. Però ja no són temps de caliquenyo: el seu públic fidel era la gent gran, els padrins.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fer un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per a fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.