Explica el seu primer contacte conscient amb la pintura gairebé com si parlés d’una revelació. Era un nen, anava de la mà del seu pare i aprofitant que s’havien aturat davant de la desapareguda Sala Bigas de Vic, es va escapar cap a dins. “Vaig quedar clavat, amb la pell de gallina”, explica. Fins que el seu pare el va entrar a buscar. En aquell moment, Ferran Sanz –Sanz Clos, de nom artístic– sabia que s’havia de dedicar a pintar. “Ho tenia claríssim”.
Aquest moment de clarividència el recordava com si fos ahir mentre enllestia al Temple Romà una part de la gran exposició antològica amb què trenca el seu silenci. Una exposició en dos espais –l’altra és al Museu de l’Art de la Pell– on resumeix una vida dedicada a la pintura. Ha estat una passió, una forma de dir com veu el món, un refugi en moments difícils. “És el que et fa aixecar del llit, la il·lusió de fer cada dia una cosa… la pintura t’acompanya”, diu Sanz.
Feia anys, molts anys –ni ell mateix ho recorda exactament, però més de dues dècades– que no exposava individualment a Vic. “No pinto per això”, explica. En algun moment ha tingut marxants, però l’esperit comercial no encaixa amb la seva creativitat: “T’acaben fent fer el mateix”. Ara ha decidit fer-ho perquè tenia la proposta del Patronat d’Estudis Osonencs des de feia temps i perquè sentia que tenia obra nova per mostrar. La que es pot veure al Temple Romà. I com que “posats a fer, val més fer-ho bé”, ha fet una selecció de tota la seva obra anterior al Museu de l’Art de la Pell, on ocupa els espais d’exposicions temporals de la tercera planta. Tampoc aquí no ha volgut interferències ni comissariats: la tria d’obres és seva, exclusivament seva. Només ha demanat que dos amics, l’escriptor Jordi Coca i el periodista Toni Coromina l’acompanyessin amb els seus textos, un a cada sala.
Al Temple Romà, Ferran Sanz hi mostra una col·lecció impactant de pintures on juga amb el realisme fantàstic i el surrealisme. Obres amb contingut simbòlic que va pintar en el moment àlgid de la crisi, i que són plenes de símbols de la decadència dels imperis i de la mateixa humanitat. “Som una espècie que s’extingeix”, afirma. Objectes de consum, armes, banderes del gran gendarme mundial… tot es fusiona en aquesta espiral. Final d’imperi i de civilització. Els insectes imperen, “els que ens sobreviuran”. No s’amaga una visió pessimista: “A vegades penso que la vida és un absurd… veus les guerres i penses què passa?, i ho expressava”. No és l’única temàtica: també hi ha les seves particulars deesses (“l’home és l’únic ésser capaç d’inventar déus”), i ell ho fa com a dones que simbolitzen la lluna, el sol o el mar. Fins i tot un exercici d’estil hiper-realista perfecte, una visió singular del mateix Temple Romà en una perspectiva ran de terra. Al Museu de l’Art de la Pell, se segueix el fil de la seva trajectòria: de la figuració a l’abstracció, per tornar a la figuració des d’una perspectiva molt personal. Hi ha obres de grans dimensions i petites obres sobre paper. Simbologia, novament: el brau com a símbol del poble, la mort dels àngels “que som nosaltres”, novament les venus que neixen de la fascinació per la Venus del mirall de Velázquez. Figuració, abstracció? “Tot es pintura”.
{{ comment.text }}