EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

Flotats: “Aquesta Europa sembla que hagi perdut la seva memòria”

L’actor triomfa a L’Atlàntida amb ‘Ser-ho o no’, un text sobre la qüestió jueva i la identitat

El 9 Nou
08/04/2016

Com li va arribar a les mans el text de Grumberg, un autor mai representat a Catalunya?
Fa anys que volia muntar una obra seva. A França és conegut i reconegut, amb molts premis, però les circumstància de programacions, actors disponibles i els meus compromisos han fet que passessin els anys sense haver-ho fet. A més, el conec, és un amic dels meus primers anys a París. Em va donar el text abans que es publiqués i em va demanar què en pensava. El mateix dia, li vaig dir que m’entusiasmava i que el volia muntar perquè hi havia un personatge per a mi.
I a part d’aquest paper, què li va cridar l’atenció del contingut?
Grumberg és un autor brillant, enginyós, que domina la llengua. I alhora, amb unes rèpliques tan concises que fan el seu teatre molt contemporani, tot i tractar de temes sempre universals.
Ell és jueu, com el protagonista de Ser-ho o no…
I descendent de família morta a Auschwitz. Directament o indirecta, la qüestió jueva sempre surt a les seves obres. Per què aquesta, particularment? No només perquè tracti dels jueus, sinó per aquest sentit de l’humor, la capacitat de riure’s d’ell mateix amb temes transcendentals… Sempre es reivindica com a autor de comèdia. Aquí parla de la tolerància, del dret a la diferència i a existir igualment encara que tingui una altra llengua, una altra raça, una altra religió, fins i tot un altre horitzó i una altra geografia. El dret a recordar els meus, d’allà on vinc… Què sóc, qui sóc, d’on sóc. I mai no és didàctic…
És a dir, que no dóna lliçons morals a l’espectador?
Cap. Hi ha una humanitat profunda en la reflexió de Grumberg. I a la vegada, ens diu que no perquè vingui d’un univers particular, amb una educació particular, he d’estar d’acord amb aquest univers quan sigui adult i tingui edat de raonar. El lliure arbitri de pensar d’una altra manera! A l’obra rius contínuament però després dius: de què estic rient, si això és tema de debat. No és humor barat.
Està al corrent de la gira per Catalunya, l’autor?
Sí, just ahir vàrem parlar i em va donar la notícia. Ser-ho o no ha estat nominada al premi Molière com a millor obra de 2015.
Els europeus ara estem reflexionant sobre tot això: la identitat i l’alteritat…
Exactament. A més, en un moment donat ell parla dels seus pares, originaris d’Hongria i Romania, que van emigrar fugint de la precarietat. I ja tenim els refugiats! Ell està parlant de l’època de la Segona Guerra Mundial, i de la deportació del seu pare i el seu avi a Auschwitz… hi ha el compromís moral, ètic i polític. L’horror de l’Holocaust, hem de tenir memòria perquè no passi mai més. I aquesta Europa sembla que hagi perdut la memòria. Com a europeu, jo també sóc còmplice del que està passant… i Grumberg explica tot això.
L’opció d’encarar personatges de dues generacions, la marca el text o una decisió seva com a director?
Totalment meva. Perquè s’entén millor l’obra. Possiblement a molts joves d’aquí se’ls pregunta qui era Franco i no ho saben. A França, el mateix amb Hitler o Pétain. Aquest no conec és perillós. Volia que hi hagués un personatge que al parlar d’un jueu pogués dir connais pas. I que aquests dos veïns que es troben a l’escala també fossin d’un estatus cultural diferent. Un d’ells és un intel·lectual, el mateix Grumberg, i l’altre, un home amb coneixements més limitats. I amb una dona, que no es veu mai, que té apriorismes i influeix en ell. L’Arnau és un actor jove a qui vaig veure en una prova, ja fa dos anys. Ara tenia molt clar el personatge, i vaig pensar en ell.
Aquesta obra és la seva tornada als escenaris d’Osona. Què li sembla que hi hagi equipaments com L’Atlàntida al país?
Fantàstic, me’l quedaria! I afegiré que és fantàstic tenir equipaments, però que això no necessàriament significa tenir bon teatre. La caixa és la caixa, però després a dins s’hi ha de fer bon teatre. Hi ha d’haver equips permanents, companyies estables i anar creant públic. Això aquí i a tot arreu.

En un moment esplèndid.
En plena forma, l’actor mou tots els ressorts del seu art.
Carme Rubio
Flotats ha tornat a Vic amb un espectacle rodó i com fet a mida, perquè incorpora molts dels aspectes que són característics de les obres que interpreta. En efecte, el teatre elegit per Flotats ha tingut sempre un pes ideològic específic i Ser-ho o no és també una peça plena de contingut, que incorpora reflexió sobre un dels temes més palpitants de la nostra societat –la qüestió jueva– i, al mateix temps, permet estendre-ho a d’altres de més generals, com ara la dialèctica entre intel·ligència i estupidesa; el fanatisme de la posició del convers, en aquest cas contrastat amb la mirada de l’agnòstic; el concepte d’identitat, o també la necessitat d’haver de conviure amb la intolerància, entre altres qüestions.
Ara bé, aquesta densitat de contingut s’expressa a través d’un seguit d’escenes que mostren les trobades intranscendents i ocasionals entre dos veïns d’escala. Aquestes escenes són sempre àgils i breus i estan separades per moments de música d’acordió que evoquen melodies populars de sabor francès. La conversa s’estableix entre dos personatges ben diferenciats: l’home de mitjana edat, intel·ligent, culte i irònic, i el veí molt més jove, impertinent i primari, que s’escuda rere l’opinió de la seva dona. El discurs està ple de tocs d’humor i aquesta parella, que n’evoca moltes altres del teatre de totes les èpoques, introdueix fins i tot l’absurd, sobretot a partir de l’evolució sorprenent del jove.
Els dos intèrprets donen la mida, i si Arnau Puig llueix en la seva presentació teatral per la porta gran, Josep M. Flotats, ajudat per la mateixa naturalesa del seu personatge, aconsegueix mostrar-se en plena forma: sap captar l’atenció, omple l’escena amb els seus moviments i exhibeix un domini de l’expressió de la llengua que ens el mostra plenament natural i sense afectació. Flotats juga a moure tots els ressorts del seu art i fascina el públic com ho faria un encantador de serps, hipnotitzant-lo i convencent-lo.
El pinyol de l’obra s’aconsegueix en una segona part en què l’actor s’acosta als espectadors per poder parlar amb proximitat. Com si es tragués la màscara, es transforma en un alter ego de l’autor de l’obra, deixa de banda la ironia i culmina una confessió en to greu, que ja no deixa espai a les ambigüitats, i amb la qual pretén allunyar-se de la ficció teatral.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 887 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't