Vic té catalogats, a través de l’actual POUM, una vintena llarga de jardins interiors dins del centre històric –i qualsevol intervenció que hi vulguin fer els propietaris requereix actualment del preceptiu vistiplau del Patronat de la Ciutat Antiga–. Molts d’aquests espais presenten la forma de jardins penjats, sostinguts per murs de contenció o enfilats damunt d’altres edificacions, com els que donen sobre la muralla de Pere III, on hi ha alguns dels exemples més notoris. La majoria estan perfectament integrats a la morfologia urbana, contribuint a donar caràcter a determinats indrets de la trama medieval. Integrats, sí, però també ben poc coneguts per als mateixos vigatans, la majoria dels quals en deuen tenir la simple visió que, aixecant la mirada, se n’intueix a peu de carrer en alguns casos.
A més del seu potencial turístic, aquests jardins són espais potencials ideals per acollir petits esdeveniments d’àmbit cultural. Alguns ja ho han estat, puntualment. L’exemple més recent són les dues edicions del muntatge itinerant de L’assalt de l’Altarriba, en el marc del Mercat Medieval, que han permès obrir a la ciutat els jardins de Casa Bojons o de Casa Ricart, aquest últim avui en ple procés de restauració de la finca. Una hipotètica ruta turística per redescobrir-ne la singularitat podria despertar, de ben segur, un notable interès, tant a dins com a fora de Vic. De fet, algunes grans ciutats ja han explorat l’encant dels seus jardins urbans. Ho fa Girona, per exemple, durant el seu Temps de Flors, convidant els visitants a treure el cap a patis i jardins interiors del barri antic, degudament florits. També Barcelona ha desplegat una interessant ruta turística a l’entorn dels patis perduts de l’Eixample. A Vic no sembla fàcil de poder-ho materialitzar. I és que la gran majoria d’aquests jardins catalogats són de propietat privada; ja sigui a mans de particulars, de congregacions religioses o del mateix Bisbat –un fet que no ha de sorprendre en una ciutat històricament lligada al caràcter de seu episcopal.
Des de l’Oficina de Turisme de Vic fa temps que hi donen voltes. “Fa temps que hi anem al darrere, però no és fàcil pel fet de ser espais privats. No tothom hi està disposat; i els que ho estan són també els més coneguts”, exposa Dolors Maria Alemany, responsable tècnica de l’oficina. I és que un dels atractius de la ruta rauria, precisament, en el fet que són espais que normalment no s’hi pot accedir. Des de l’Oficina de Turisme no tiren la tovallola. I fins i tot van més enllà: aconseguir de lligar la visita als jardins “amb els mateixos interiors nobles d’algunes d’aquestes cases senyorials”, apunta Alemany.
També l’exregidor Xavier Cervera, guia vocacional i que recentment ha obert una web per fer rutes monogràfiques per Vic i comarca, Forum Vicus, veu “molt interessant” una hipotètica ruta pels jardins urbans de la ciutat. I ja s’atreveix a concretar la proposta: “Estaria bé muntar aquest circuit i, per reforçar-ne la singularitat, més enllà de la que ja tenen els jardins, es podria fer com una cita anual durant la setmana del Corpus”. Posats a imaginar, ell mateix hi posa la guinda: “A cada espai s’hi podria instal·lar un brollador amb l’Ou com balla”. Una idea que no descarta impulsar des de Forum Vicus.
Entre la pau i el misteri
Són com minúsculs espais perduts de la ciutat. Espais de silenci, de pau, impregnats per petites dimensions de verd, d’un verd urbà que contracta amb el gris dels carrers i les façanes que els embolcallen. Indrets que transporten a un món translúcid, amb connotacions misterioses, que inciten a la descoberta. Jardins interiors tant quotidians com desconeguts, carregats de màgia.
Com la màgia que desprèn el jardí de l’església de Sant Felip Neri, l’encant del qual ja s’intueix del carrer dels Corretgers estant. Entrar-hi evoca a temps passats, al remor de tertúlies a la fresca de sacerdots i seglars de la congregació dels Felipons, avui recer d’exercicis espirituals. L’espai, que durant els anys de penúries va funcionar com a hort, ha recuperat avui les funcions de jardí. I amb encant. La majoria dels arbres que acull, de notables dimensions, són de plantació relativament recent, en alguns casos per substitució d’exemplars que han anat morint. A la seva ombra s’hi estén una font actual d’estil romàntic, així com alguns elements de pedra que esperen ser col·locats a la façana, inacabada. Una hipotètica visita als jardins obligaria a fer parada a l’excepcional retaule barroc que atresora l’interior d’aquesta església, consagrada l’any 1723.
I d’un espai privat a un de públic, municipal: la Casa Bojons, un gran edifici noble que va renéixer de la unificació de tres finques entre els segles XVII i XVIII, i profundament restaurat l’any 1985 de la mà de l’arquitecte vigatà Manuel Anglada. A fora, un bon exemple de l’encant d’aquests jardins penjats sobre la muralla de Pere III, convertida en mur de contenció. La bellesa que desprèn una visita dependrà, una vegada més, de la imaginació del passejant. I és que sovint allò que es pot descriure ja no és observable. En aquest cas, un autèntic convit a imaginar, per exemple, com devia ser la part de muralla que queda soterrada sota el jardí, amb l’antic pas rere muralles que va desaparèixer al segle XVIII.
Són només dos exemples; n’haurien pogut ser molts més. Com una visita al jardí del Palau Episcopal, el de la Casa Cortada o el convent de les Sagramentàries, passant per l’illa interior de Casa Comella, el renovat convent de Santa Clara o el jardí enfilat de Casa Parrella. Espais amb encant pendents de descobrir, amb el permís de qui toqui. Temps al temps.
{{ comment.text }}