Un altre mite que es trenca: el de les nadales catalanes ‘serioses’, a diferència d’altres cultures veïnes, on estan plenes de referències a la gresca i els excessos. Jaume Ayats (Vic, 1960) ha rastrejat l’origen de 15 nadales populars dels Països Catalans i ha arribat a la conclusió que “en la nostra cultura hi havia les mateixes cançons de gresca” que al voltant, fos a Espanya o a Itàlia. Ho recull al llibre ‘Explica’m una altra cançó. Tió, Nadal i Reis’ (Rafael Dalmau Editor), continuació d’’Explica’m una cançó. 20 tradicionals catalanes’, que va publicar l’any passat.
La banda sonora del cicle de Nadal és molt extensa: més de dues-centes cançons, comptant només les que parlen de Nadal. Davant d’això, Ayats en va triar 15, procedents d’arreu dels Països Catalans. Des d’algunes de molt populars, com ‘A vint-i-cinc de desembre (Fum, fum, fum)’, ‘El rabadà’, ‘El noi de la mare’ o ‘El dimoni escuat’, fins a d’altres menys conegudes, com ‘Sant Josep i la cigala’ o ‘Pastorets anem’. Des de les recollides a la Catalunya Nord, com ‘El pardal’, fins a una versió d’’El tió’ documentada a Eivissa o les ‘Cobles de l’Asguilando’ de Mutxamel (Alacantí). “Volia aprofitar l’empenta de les més conegudes per fer conèixer les altres”, explica el musicòleg.
L’autor creu que hi ha prou dades per afirmar que “hi havia cançons de Nadal més picants” que les que han arribat fins als nostres dies. Una prova és ‘Sant Josep i la cigala’, amb una referència sexual prou entenedora. Però són poques: “Es van depurar, canviant paraules o suprimint estrofes”, diu Ayats. La moral religiosa més estricta va anar conformant unes nadales blanques, “de sensibilitat noucentista, enfront del model pagesot, més donat a la gresca”. Els cançoners van posar per escrit aquestes lletres, que són les que han arribat als nostres dies. La transmissió oral només s’ha conservat en alguns casos: qui no ha sentit versions diferents de la cançó de fer cagar el tió o de la que acompanya l’arribada dels Reis?
{{ comment.text }}