Tothom ha cantat alguna vegada ‘En Jan petit’, però poca gent sap que és una cançó d’origen occità, i que possiblement fa memòria d’un bandoler que va lluitar contra el rei Lluís XIV. Encara s’hi pot afegir el detall macabre que el bandoler hauria mort esquarterat, i per això la cançó va fent referència a diferents parts del cos que li tallaven (el dit, la mà, el peu…). Aquesta és una de les moltes històries que s’amaguen en les melodies populars, i que el musicòleg Jaume Ayats (Vic, 1960) ha recollit en el llibre ‘Explica’m una cançó’ (Rafael Dalmau, Editor, 2009).
“Sentim i cantem cançons, però no anem més enllà de repetir-les, no sabem què expliquen i què hi ha al seu entorn”, explica Jaume Ayats. No són detalls accessoris, sinó que a vegades ens diuen moltes coses sobre les preocupacions i els gustos de la gent. “I aquests sempre són més o menys els mateixos: la violència, però també el sexe, la festa…”, diu Jaume Ayats. No és casualitat que una de les melodies més escampades arreu dels Països Catalans sigui aquella que diu “… no en volem cap / que no estigui torrat”. O que Peu polidó (el popular Ball de la Margarideta, que també va esmentant parts del cos) sigui en realitat un ball eròtic de Carnaval que durant el segle XX hem reconvertit en cançó infantil.
Cada cançó és també una lliçó d’història i de costums. ‘Rossinyol que vas a França’ no és altra cosa que el plany d’una dona mal casada, un cas habitual en èpoques en què molts matrimonis eren pactats. ‘Els segadors’, l’himne nacional de Catalunya, parla de la revolta contra Felip IV (tot i que també coincideix amb la melodia d’una cançó eròtica).
Jaume Ayats ha recollit un total de 20 cançons en aquest llibre, moltes d’elles capturades en les gravacions del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO). De cada una d’elles, en transcriu la melodia i la lletra, i diu què explica, d’on prové, com es cantava –o es ballava, segons el cas– i diferents curiositats. Tot plegat, segons l’autor, amb l’objectiu de “treure’ns manies”, i entendre que les cançons populars no han de ser “sacralitzades, com una cosa intocable”. Descobrir que el seu origen, en molts casos, està força allunyat del seu significat actual “ens dóna la llibertat de continuar-hi actuant”. De cantar-les i fer-les servir. / JORDI VILARRODÀ
{{ comment.text }}