La ratafia és un licor, però també un senyal d’identitat d’una part de Catalunya. A part de les marques de tots conegudes, és molta la gent gran i jove que continua fent-se la ratafia a casa, amb receptes i secrets que acostumen a passar d’una generació a l’altra.
Dissabte, el bar La Taverneta de Ripoll els va convidar a sortir de l’àmbit familiar i presentar els seus productes al primer Concurs de Petits Artesans de Ratafia. El jurat el formaven Ramon Turrats, Jordi Reolid, Jordi Maideu i Toni Pujals. Els premis consistien en lots de productes artesans.
Per Sant Joan, cal collir les nous, que encara són verdes. Una dotzena per a cada quatre litres. Després, macerar-les en anís o aiguardent acompanyades amb herbes –si pot ser, aplegades també pels volts del solstici d’estiu– i deixar el líquid a sol i serena durant 40 dies i 40 nits. Dit així, a l’engròs, aquest és el procediment que cal per fer una ratafia casolana, com les que competien dissabte al bar La Taverneta de Ripoll en el primer Concurs Mundial d’Elaboradors de Ratafia. Tretze participants hi portaven la seva ampolla, amb aquest licor dolçot però amb un punt d’amargantor.
Va haver-hi un temps que la ratafia semblava condemnada a quedar com a licor de la gent gran, però una nova generació de ratafiaires n’ha agafat el testimoni. Són gent com en Xevi Escribà, que per primer any s’ha llançat a fer-ne, i que es presentava dissabte a La Taverneta amb la seva ratafia, i també la del seu pare.
O com la Xesca Garcia, que va aprendre a fer-la amb la recepta de la seva àvia, que ara té 89 anys i que al principi es resistia a explicar-li el secret: “Li anàvem demanant com la feia, i no ens acabava de donar mai la recepta”.
O com en Miquel Casas, que fa cinc anys que s’hi dedica però que ja desprèn la mateixa solvència en l’art ratafiaire que un enòleg quan parla de vins.
A partir de les quatre regles bàsiques, tothom té el seu secret, i no hi ha una ratafia igual que l’altra. No és estrany, perquè diuen que s’hi poden posar fins a quaranta herbes diferents, en la maceració. Les més freqüents, les mentes, la til·la, la farigola, el poliol, la camamilla, l’orenga… “Jo em sembla que m’he passat una mica amb la camamilla”, explicava Xavi Escribà, mentre Miquel Casas presumia que totes les herbes –i les nous també– “han estat collides a Ripoll”. La Xesca, aficionada a cultivar herbes aromàtiques i medicinals, les ha posades de la seva pròpia collita.
L’anís o l’aiguardent és l’altre ingredient que donarà personalitat a la ratafia. Com més se n’hi posi de dolç, més graduació tindrà. Hi ha qui els barreja, meitat i meitat, com el pare d’en Xavi. En canvi, la Xesca n’hi posa tres quartes parts de dolç i un de sec. Les espècies, com el clau o la canyella, li acabaran de donar l’aroma. Això sí, sense passar-se.
A partir d’aquí, el procés queda del temps que faci en els 40 dies i 40 nits preceptius de sol i serena.
Tot i que també la mà del ratafiaire pot ajudar a la natura. La Xesca, sofisticada, va canviant les garrafes de lloc “perquè els toqui el sol matí i tarda”. Després, caldrà filtrar-la i deixar-la reposar un temps més.
Miquel Casas és dels partidaris de “no beure la ratafia de la temporada fins a Nadal, perquè llavors el gust ja és estable”. La barreja necessita mesos “per homogeneïtzar-se”, i per això ell es presentava a concurs amb el producte de l’any passat.
{{ comment.text }}