‘Natura angeleta’ és el nom amb què es comercialitza una marca de taronges, amb les vistoses i coloristes caixes que acostuma a utilitzar el gremi fruiter. Aquest element li serveix a l’artista centellenc Jordi Sarrate com a punt de partida de la seva última exposició. Fidel a la cita de finals d’estiu amb el seu públic, des de fa més de 25 anys, Jordi Sarrate inaugura al local d’Amics de Centelles.
L’obra de Sarrate es nodreix de la sorpresa, i avança pel camí de la simplicitat. La sorpresa “és un estat que un té”, la capacitat d’admirar-se per una caixa de fruita, un tap de bric, una etiqueta o un bitllet de tren. “Els objectes, a mi, em parlen”, explica l’artista. I aquests objectes han anant prenent protagonisme en el seu treball. Són les caixes de taronges, i abans d’aquestes, els papers que embolcallen les taronges, d’una estètica kitsch valenciana “que trobo màgica, que convida a menjar-te-les”.
Sarrate només les manipula, les col·loca sobre un suport, “i les enramo amb elements de la meva estètica”, tot i que aquests no queden mai per sobre de l’objecte principal. Si no són caixes de fruita, que ocupen l’espai central de l’exposició, pot ser qualsevol altre objecte modest que li cridi l’atenció: “Un tap, per exemple, és una forma pura amb un color pur… per ell mateix ja val”. I serveix com a base per a una composició amb l’espai i amb les textures. Sovint tenen aspectes brillants, amb la falsedat d’enganyapagesos que li serveix per “enaltir aquests valors” davant dels que són, presumptament, de valor material.
On porta, però, aquest camí? Jordi Sarrate ha anat simplificant el seu treball, que ara té molt poca intervenció pictòrica. Com que el resultat que busca és “purament estètic”, no li estranyaria que un dia la seva obra consistís a exposar una d’aquestes caixes de fruita nues, “on l’única intervenció serà el forat per agafar-la”.
Hi ha una mena de “predestinació conscient” en l’evolució de Sarrate que el porta cap a aquest horitzó tan elemental. “Com més senzill ho puguis dir, millor”, seria el seu lema actual. És la mateixa filosofia que el porta a rebutjar totes les construccions teòriques al voltant de l’art: “L’art no s’ha d’explicar, s’ha de veure: com un joc, la pura complaença”. / JORDI VILARRODÀ
{{ comment.text }}