El càncer que va patir Esther Obradors, la seva dona, amb tot el procés de tractament i curació, s’ha convertit en poesia a Els arbres que no conec, “sens dubte el llibre més dur d’escriure de tots els que he fet”. L’obra, publicada per Abadia Editors, es va presentar fa uns dies a la Biblioteca Joan Triadú de Vic.
Els poemes d’Els arbres que no conec es van gestar en el dia a dia de la malaltia i reflecteixen els alts i baixos d’un procés com aquest, “uns arran de terra i altres més esperançats”, diu Josep Checa. L’escriptor confessa que no s’hauria atrevit a escriure sobre aquest procés si no li hagués empès la seva dona: “Ho has d’escriure, Josep”, recorda que li va dir. I superat el primer impacte, va començar a fer-ho. La primera de les tres parts en què es divideix el llibre parla de l’assumpció d’aquesta realitat (“El teu rostre delatava les pretensions del càncer / i vàrem sortir per no oferir-li cap treva…”). A la segona part, l’autor necessita sortir d’aquest món i fa una remembrança de la seva àvia, “encara viva quan ho vaig escriure”. És un parèntesi, un gir buscant la seguretat aparent de la infantesa, “i em va servir com un graó de repòs”. La tercera part és de l’esperança, “de veure com ja ens n’anàvem sortint”. En aquell moment fan un viatge a Lisboa, que dóna peu a la portada del llibre, amb un dels vells tramvies de la ciutat. És també el moment de fer un balanç del que ha canviat al llarg d’un any llarg immersos en aquesta vivència tan intensa. “N’hem sortit essent persones diferents, més riques, hem vist que moltes coses són frivolitats”, diu Josep Checa. Parla en plural perquè la malaltia i la curació han estat profundament compartides: “Hem tingut càncer”, diu. Ara s’estima encara més la vida, tot i que se la mira amb un sentit de transcendència més profund: “Realment només tenim aquesta vida, anem o venim d’algun lloc?”. En qualsevol cas, el misteri no es resol: d’aquest lloc d’on es ve i on es va “no en conec ni els arbres”.
{{ comment.text }}