–Es jubila com a directora de la biblioteca Triadú, però per quines altres havia passat abans?
-Vaig començar a la biblioteca de Cerdanyola del Vallès l’any 1970, la vaig inaugurar. L’any 1977 vaig demanar una excedència per tenir cura dels fills, i el 1985 em vaig reincorporar a Sant Hipòlit de Voltregà, on vaig estar 7 anys. Quan es va jubilar l’Elvira Molas, vaig entrar a la biblioteca Balmes de Vic, que el 1996 es va traslladar aquí. Des de l’any 2000 era la directora de la biblioteca Joan Triadú i cap de zona.
–Li sap greu jubilar-se sense veure la nova biblioteca de la ciutat, la que s’ha de fer al solar de la caserna?
– És un projecte engrescador, i no puc negar que m’hagués fet il·lusió posar-la en marxa. Vaig participar en la redacció del programa funcional, però la crisi va aturar el projecte. Aquesta biblioteca fa falta per a Vic, pensant en el futur. La Triadú s’ha fet petita.
–Va néixer petita, ja?
– Sí. Però hem de tenir en compte que es van fusionar dues biblioteques: la Jaume Balmes i la de La Caixa. L’espai ja era insuficient per encabir el fons de totes dues, i faltava una sala per actes de dinamització. N’hem fet molts a la sala de lectura, tot i ser conscients que perjudicàvem els usuaris, però no hi havia alternativa.
–La biblioteca del Círcol Literari, entitat clau de la Renaixença, també va acabar integrada en la Joan Triadú. Com està aquest fons?
– És un tema pendent. Es va restaurar el mobiliari i es va començar a treballar en el fons pendent de catalogació, però també això es va aturar per la crisi. A la nova biblioteca ja hi ha una sala pensada per a aquesta biblioteca. Té un gran valor, pels llibres, que són de temes molt diversos: tenien uns interessos molt amplis, amb força literatura científíca. Però també per les revistes locals, des de La Veu del Montserrat al Diari de Vich… publicacions de finals del XIX i principis del XX. És un treball per fer, si algun investigador s’hi vol dedicar.
–Com hem d’entendre una biblioteca del segle XXI?
– La introducció de noves tecnologies ha representat un fet molt important. L’automatització dels catàlegs, l’accés als catàlegs col·lectius, els nous sistemes de comunicació, els recursos que ofereix internet… tot això hi ha ajudat. I treballem en un context molt diferent: els públics també han canviat, i ens hem de situat en aquest entorn. No podem entendre la biblioteca com un contenidor de llibres, sinó com un espai multifuncional, obert, que garanteix a tothom l’accés a la cultura. És un servei essencial per a la cohesió social.
–Aquí ho heu viscut en pròpia pell. Hi ha un públic jove que no busca llibres, sinó internet, i que a vegades no ha respectat les normes de la biblioteca…
– Va ser amb l’ampliació dels ordinadors d’ús públic, que van arribar a 17. Hi va haver alguns conflictes, fins al punt que no es podia treballar bé aquí. I vàrem tancar temporalment el servei d’internet a finals de 2010. Els problemes es van solucionar gràcies al treball en xarxa: Ajuntament, policia de barri, Mossos i serveis de mediació… va ser un treball col·lectiu, en xarxa, tothom s’hi va posar. Nosaltres sols no podíem fer res.
–Això vol dir que la seva feina, la del bibliotecari, també ha canviat molt…
– Per començar, perquè era una carrera femenina. El meu curs era de 20 persones, i tot noies! Fins al 1974 no va haver-hi bibliotecaris masculins. Ara ja hi ha entre un 20 i un 30% d’homes…. I la professió ha anat canviant al mateix temps: avui un bibliotecari és un intermediari en la transmissió de la informació, que no solament està en els llibres, sinó en altres mitjans. Es distribueix per canals nous… I els usuaris també són diferents, les preguntes són més complexes. El millor de tot és que la informatització va agilitzar les feines de rutina, les de catàleg i préstec, que abans eren manuals, amb fitxetes…
–La biblioteca ha de fer una feina de creació de lectors també?
– És l’essència de la biblioteca: l’Hora del conte per als nens, les trobades amb joves en els clubs de lectura, i també els clubs per als grans. Hem de pensar en les necessitats específiques de cadascú: l’any passat, per exemple, vàrem començar a treballar amb l’Escola Eina de Sant Tomàs, i ha estat fantàstic: han treballat la lectura en veu alta, amb els llibres del que en diem de lectura fàcil. També hem col·laborat amb el Centre de Normalització Lingüística, amb la gent vinguda de fora que està aprenent el català.
–I amb quins recursos ho fan això? Els afecten les retallades?
– Sí, tenim un 40% menys del pressupost que teníem deu anys enrere. No fem les mateixes activitats (conferències o tallers…), potser perquè una part ja les fan als centres cívics. Però mantenim els serveis bàsics, gràcies a les persones que treballen aquí, i tot el que té a veure amb el foment de la lectura.
–Llegim més que no llegíem… o encara anem curts?
– Continuem llegint poc. Hi ha persones molt lectores, aquests ho fan molt, i d’altra banda, persones que no agafen mai un llibre. He vist, per exemple, que molta gent que es jubila ve aquí, participa en els clubs de lectura… La gent gran sí que llegeix molt més.
{{ comment.text }}