La veritable essència de la Salomon Ultra Pirineu

L’última de les cinc proves d’Ultra distància de les Skyrunner World Series va tenir 110 kilòmetres de distància amb un desnivell positiu de 6.800 metres. Amb sortida i arribada a la localitat de Bagà, el Parc Natural del Cadí Moixeró va tornar a veure el sacrifici i l’esforç de centenars de corredors que van lluitar per arribar a la meta en un recorregut etern.

Kilian Jornet va ser el vencedor en categoria masculina amb un temps de 12:03:27 i Emelie Forsberg es va imposar en categoria femenina amb un temps de 13:39:33. Darrere seu van arribar un reguer imparable de corredors que lluny dels millors temps també van complir el seu objectiu. Un total de 1072 atletes van començar la llarga travessia muntanyenca el 19 de setembre a les 07:00 del matí. L’endemà a les 12:30 es va tancar l’arribada, havent-la creuat 565 corredors. Molts d’ells es van quedar pel camí i no van poder arribar. El repte és immens i tots ells es mereixen un fort aplaudiment. Els que van acabar i els que es van retirar. Tots són herois de la muntanya.

Aquest és el veritable batec del cor de la Ultra Pirineu, l’essència d’una carrera de superació personal. Els centenars i centenars de corredors anònims que preparen la cursa meticulosament i que es posen com a repte participar i potser, acabar. No importa el temps, ni les hores, ni la posició. De Kilian Jornet només n’hi ha un. La satisfacció personal és l’autèntic repte d’aquests valents corredors que lluny de ser professionals, omplen les muntanyes del Cadí per reptar-se a sí mateixos. L’alè del públic, que anima a tots els participants per igual, els dóna ales per escriure un capítol de les seves vides que difícilment podran oblidar.

El gran exemple d’aquesta vessant no competitiva de la carrera és l’últim classificat d’aquesta edició de la Ultra Pirineu. Jesús Bernabé Cases va aconseguir creuar la meta amb un temps de 29:24:16. Va ser el número 565 i es va sentir el gran vencedor. El passat 29 de juny el van operar d’un tumor maligne de 6 centímetres de diàmetre al cap. En Jesús, corredor habitual, no es va enfonsar i va lluitar per superar-lo. Al llit de l’hospital va declarar que volia acabar la Ultra Pirineu i arribar a Bagà. El seu somni es va fer realitat. Tot i passar moments molt durs i arribar a pensar en la retirada, en “Chuchi” va demostrar a tothom que amb perseverança sempre es pot realitzar una passa més.

L’exemple de Jesús Bernabé és colpidor, però les històries de superació personal són les que predominen a l’Ultra Pirineu. Lluny dels millors temps es troba la veritable essència de la prova. Marçal Camps i Pol Ginestà van ser dos corredors més que van realitzar la carrera per primera vegada. No són professionals, ni es dediquen a córrer curses de muntanya, però el repte és majúscul per a persones com ells, que s’enfronten a sí mateixos per saber on poden arribar. 110 quilòmetres de lluita, de sentir-se part de la muntanya, de buscar els límits del seu cos.

El Marçal Camps enguany disputava la seva primera Ultra Pirineu i va aconseguir l’objectiu, acabar. Va finalitzar en la posició 433 amb un temps de 25:28:16. Va preparar la cursa durant mig any sense cap ajuda professional. S’ho va agafar com un repte, sense cap pressió: “Vaig llegir molt sobre com preparar una carrera d’aquest tipus, em vaig informar en llibres i autors especialitzats, vaig consultar a internet i jo mateix em preparava el plans d’entrenament mensuals. Vaig estar uns sis mesos entrenant per la carrera”.

A l’hora de la veritat el cos del Marçal va respondre a les mil meravelles. Les seves sensacions van ser molt positives en tot moment i no va pensar en plegar. “Vaig començar molt a poc a poc, pensant que la carrera seria llarga. La veritat és que em vaig sentir molt bé durant tota la cursa. El pitjor moment va ser a les sis o les set del matí. En una pujada m’adormia i no sabia què fer, no m’havia passat mai. Ho vaig superar donant-me cops a la cara. A la meta m’esperaven els pares i els amics. Vaig estar molt content d’acabar, però no vaig ser plenament conscient del que havia aconseguit fins que van passar un parell de dies”.

El Marçal va aconseguir el seu repte. Va finalitzar la prova dins el temps establert i a dia d’avui no sap si l’any que ve hi tornarà. Altres però, no van tenir tanta sort com ell i el cos no els va respondre com esperaven. Les dificultats físiques i mentals, els problemes d’alimentació o les lesions són una constant en proves de fons. Només els corredors professionals ho poden fer a la velocitat de la llum. Els altres han de patir en cada passa i saber guardar la poca força que els queda per afrontar les dures pujades i baixades del recorregut.

El Pol Ginestà va ser un altre valent que va intentar superar els 110 quilòmetres de travessia per les muntanyes del Cadí. Ell no va tenir tanta sort i com molts altres va abandonar la carrera al quilòmetre 70. Havia preparat la prova intensament. Caminades, córrer, natació o bicicleta amb quatre mesos d’antelació. Creu que no va ser suficient. “Vaig arribar amb poc entrenament. Era la primera vegada a la vida que participava en una cursa d’aquest tipus. Pensava que seria més avorrit i que les cames no em respondrien. Vam sortir els últims de Bagà, amb calma. A mesura que passaven els quilòmetres m’anava sentint millor, em vaig sorprendre a mi mateix”.

El Pol però, no va poder acabar la cursa. Al quilòmetre 74 va haver de dir adéu per una lesió. L’acumulació de quilòmetres, els passos per zones difícils, les pujades, les baixades… El cos té un límit i a vegades diu prou. “Les bones sensacions es van acabar de cop, vaig tenir una sobrecarrega al genoll. Durant una hora i mitja vaig intentar seguir amb dolor, però en arribar a Gòsol vaig decidir plegar. Em va saber més greu pels amics i familiars que esperaven, que no per mi mateix”. Tot i la decepció, es mostra molt satisfet per les sensacions que li va transmetre la muntanya i la carrera. “Em va agradar molt. M’encanta la muntanya i és espectacular com anima la gent, és el que més em va sorprendre. No ho havia vist mai, tot i ser els últims t’animaven com el primer”.

Aquesta és l’altra cara de la Salomon Ultra Pirineu. A les notícies i a les cròniques de la carrera hi apareixen els primers de la classificació, però la història del Jesús, del Marçal o del Pol és la veritable essència d’una prova de fons. El patiment i els reptes personals que s’amaguen darrere dels rostres d’esforç de cada un d’ells, amb la muntanya com a rerefons inigualable, fan recordar-nos els valors esportius i humans que mai hauríem de perdre.