Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Les altres noves veus del cinema català

La crisi econòmica ha estat un huracà que ha castigat l’economia en general, i les més dèbils especialment. Però el cinema, abans d’aquest huracà, ja vivia aferrat a la tramuntana des de feia anys. Tot i això, sorgeixen valents i valentes que es llencen a la piscina amb nous projectes. I amb èxit.

  • El 9 Nou
  • 05/03/2016 | 10:55
  • 0

La idea romàntica del nen petit a qui regalaven una càmera de 8mm a l’estil “Super 8” és dolça i tendra, però no s’acosta gaire a la realitat. La indústria del cinema cada cop és més professional i professionalitzada. Aquesta idea tan estesa en la generació que ara té vint-i-llargs i trenta-i-pocs d’haver de formar-se, tenir carrera i estudis per ser algú va calar molt. Tant que la majoria dels nous talents emergents de l’escena audiovisual han hagut de ser bons estudiants, cadascú en el seu camp. Molts d’ells són insultantment joves: Mar Coll (del 1981), Neus Ballús (del 1980), Carlos Marques-Marcet (del 1983), Marcel Barrena (del 1981) i tants d’altres (com Gemma Ferraté, Sergi Pérez, Alba Sotorra, Clara Roquet), no arriben als quaranta anys, i tots ells ja han estat premiats i àmpliament reconeguts.

De fet, els darrers anys, els Premis Gaudí han anat premiant primeres obres d’alguns d’aquests directors joves. L’any 2010, en la segona edició dels Gaudí, la millor pel·lícula va ser per a “Tres dies amb la família”, de Mar Coll i quatre anys més tard, el 2014, el Gaudí va ser per a Neus Ballús amb “La Plaga”. I aquest 2016, Sergi Pérez es va endur el guardó per “El camí més llarg per tornar a casa”. Tots ells joves i, a més, presentant operes primes.

Precisament, en la producció d’aquesta pel·lícula hi ha una cara menys coneguda pel gran públic, però molt reconeguda dins el sector. I això que només té 29 anys. Aritz Cirbián prové de l’ESCAC, com molts dels nous cineastes emergents. Però més enllà de cineastes, hi ha treballadors específics que fan que l’engranatge d’una pel·lícula funcioni. Cirbián n’és un d’ells. És productor i dirigeix Campacto, una productora que defuig de qualsevol concepció habitual. I és que fa gairebé quatre anys van muntar aquesta productora en forma de cooperativa, i des de llavors han anat creixent i creixent. El colofó ha estat aquest any, amb el Gaudí per “El camí més llarg per tornar a casa”, una pel·lícula que han finançat en bona part a través de micromecentatge, una nova manera de produir cinema que va lligada, en bona part, a les noves maneres de fer d’aquesta saba nova. “Es tracta d’una cooperativa de treball amb diversos grups de treball, alguns amb segell propi, com Niu d’Indi”. Cirbián explica que són un rara avis dins el panorama, però apunta una dada molt rellevant: “Només tres cooperatives hem guanyat un Gaudí a Millor Pel·lícula, les tres en els darrers dos anys”.

Apostar per una forma de cooperativa era una manera de “blindar una estructura que potenciés el mutualisme creatiu, la solidaritat entre creadors, la transparència, la participació i els valors d’equitat i democràcia en un sector que potencia molt els individualismes i que per les necessitats econòmiques té poques experiències cooperatives duradores”, conclou.

Berta Coderch procedeix de formació universitària. Actualment treballa a El Ranchito, una de les empreses d’efectes visuals més importants d’Espanya. Aquest mateix any es van endur el Goya i el Gaudí a millors efectes especials i visuals per “Anacleto, agente secreto”. Coderch es va llicenciar en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i no és un cas aïllat perquè Marcel Barrena o Carlos Marques-Marcet també ho van fer. Malgrat que el percentatge de professionals que provenen d’escoles de cinema encara és molt elevat, ja hi ha un bon gruix de joves talents que provenen de formacions universitàries. Ara bé, segons Coderch, no passar per l’ESCAC suposa “una barrera molt forta d’entrada si un es vol dedicar a aquest sector. Ho fa més difícil al principi, sobretot per la falta d’experiència i contactes que et donin una oportunitat, però no és impossible”. En el fons, explica, “som tots uns lluitadors, i qui s’hi dedica ve de camins i professions molt diferents perquè el que el mou és pura vocació”. La seva carrera, amb tan sols 28 anys, fa feredat: ha participat en pel·lícules com “Lo Imposible”, “Animals”, “Una pistola en cada mano” o “Eva”, entre d’altres.

Qui també coincideix amb els plantejaments de Coderch és Gemma Ferraté, directora jove. Molt jove. Amb 32 anys ja pot presumir d’haver dirigit un llargmetratge com “Tots els Camins de Déu”. Ella, curiosament, va començar a formar-se en Periodisme. “La diferència es nota quan acabes la carrera, que només portes la metodologia que t’han ensenyar a l’escola o la universitat; i la realitat és diferent. Ni millor ni pitjor, simplement d’una naturalesa diferent. És maco veure com evoluciones i et converteixes d’estudiant o recent graduat en professional”. Dit això, admet que al començament es nota la procedència de formació, però a la llarga “s’entren en dinàmiques comunes i formes de treballar similars que pertanyen al món audiovisual” i que, per tant, s’acaben “homogeneïtzant” els equips. En aquest sentit, Cirbián explica que “al final, l’ESCAC és la principal escola específicament de cinema i això facilita accedir a aquest sector, però ho posa igual de difícil per accedir a altres sectors audiovisuals, per exemple”.

Els inicis són el més dur, al cinema o en d’altres sectors. En el cas de Coderch, no tant per començar, com per poder ascendir i poder-ne viure. “Costa molt que et deixin de veure com mà d’obra barata i no com un professional que s’hi dedica. I per desgràcia es fan massa coses en precari, perquè les agències/productores/clients en molts casos se n’aprofiten. Suposo que això a ningú se li farà estrany, perquè malauradament també passa en molts altres sectors”. Ser jove en els temps que corren és una cura d’humilitat: tots ells s’han iniciat en un món laboral ja precari i amb salaris baixos, per tant, com bé indica Coderch, “nosaltres ja vam entrar a fer cinema quan el sector estava en crisi i de seguida vam entendre que els antics models ja no tornarien i havíem de buscar altres maneres de fer cinema si volíem fer-ne”.

Hi coincideix Ferrraté. “Els joves no tenim cap model de referència d’abans, partim de zero. Això ens fa tenir poques manies a l’hora d’aixecar un projecte. La gent més veterana, havent viscut altres realitats o moments més esplendorosos, pateix més les crisis. Nosaltres som fruit de la crisi i tenim més energia pel reset”. “Els que accedim al sector audiovisual post-crisi global ens trobem una Europa enfonsada, on és molt difícil aixecar qualsevol projecte, pel que ja no et dic per a creadors novells com nosaltres”, afegeix Cirbián.

De noves maneres de fer cinema n’hi ha moltes. Una de les esteses en els darrers anys és el micromecenatge. “Tots els Camins de Déu” va sorgir, en bona part, gràcies a una campanya de Verkami. El pressupost total del film rondava els 100.000 euros, una xifra relativament baixa. La campanya de micromecenatge pretenia recaptar-ne tan sols 32.000, xifra que van aconseguir. Malgrat l’èxit, Ferraté no creu que sigui el millor camí de cara a propers projectes. “Que les pel·lícules es financin només amb micromecenatge és fatal, no és el futur. Per mi seria ideal tenir un model de finançament públic i privat; és a dir, que el micromecenatge formi part del finançament de la pel·lícula juntament amb altres aportacions i ajudes. Els indies no ho som per gust!”.

La indústria es mou, potser no tan ràpidament com s’espera, però innovar és essencial per subsistir. I aquestes propostes s’emmarquen en noves idees per aixecar projectes. “Treballo la innovació especialment en la recerca de finançament i el tracte amb el públic a partir de la meva experiència en la comercialització a demanda amb mecanismes com el crowdfunding, el video-on-demand o el crowdticketing. Per tant, intento que la indústria es mogui d’una economia basada en la capacitat de distribució amb actors com les televisions i els videoclubs, a una economia basada en la promoció amb eines a demanda”, explica Cirbián. I afegeix que abans de la crisi, els grans actors audiovisuals eren les televisions. Ara, aquests han cedit el lloc als grans gegants digitals com Youtube o Amazon.

Hi ha un punt d’inflexió en la carrera d’un treballador del cinema, ja siguis director, productor o formis part de qualsevol altra part de la cadena, i és rebre un premi. Per Ferraté, és evident que els premis “ajuden a la reafirmació personal”, ja que “són elogis que reps d’altres companys del sector”. Però una cosa són els reconeixements de la crítica, que atorguen “prestigi”, i una altra cosa són els espectadors. “Són una part molt important”, explica, perquè “no coneixen el món en què treballes”, i sovint viuen aliens a les tendències. “Al final és un gruix molt més gran que el dels festivals/premis/critica”, conclou. Per Coderch, els premis representen “reconeixement per l’esforç i “patiment” que es viu en cada projecte que, a part de molta alegria, et reconforta i motiva a seguir endavant”. Per a ella, rebre’n “dóna visibilitat i, per tant, t’obre portes a noves oportunitats i projectes”, però també es mostra crítica respecte la manera com s’atorguen. “Es personalitzen força en la figura dels caps d’equip”, es lamenta. I és que el cinema, que és una feina molt coral, acaba premiant normalment a persones. Posa d’exemple els Visual Effects Society, una mena d’Òscars dels efectes visuals on es poden premiar fins a quatre persones que hagin contribuït significativament en aquell projecte. Això, segons Coderch, “fa que els artistes també puguin guanyar premis i trobo que ho fa molt més atractiu i just”. Cirbián hi coincideix. “El cinema és un art totalment col·lectiu i, per tant, no acabo d’entendre que posem tot el mèrit en una sola persona”. Amb el Gaudí a millor pel·lícula el reconeixement és “una bona empenta, que ens dóna visibilitat i ens acaba de donar la benvinguda a l’audiovisual català. Sense dubte ens permetrà encarar millor futurs projectes”.

I sent tan joves i treballant en una indústria tan absorbent, com concilien vides professionals amb personals? Els tres coincideixen amb la mateixa idea: treballen moltes hores, però ho fan en el que els agrada, i això sempre facilita les coses. “La creativitat no té horaris”, admet Ferraté. “La qüestió és saber-la integrar i mesurar, que puguin conviure els dos móns en harmonia”. L’altra opció seria que els dies duressin 30 hores, tal i com demana Cirbián. Però mentre això no arriba, fer el que agrada és la millor medicina per poder dedicar tantes hores com calgui. Són, tots tres, un bon exemple de compromís, treball i persistència.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.