Primeres setmanes de l’any 1945. En plena postguerra espanyola, i amb els aliats assetjant les restes del III Reich, el Regiment de Sapadors número 1 de l’exèrcit espanyol arribava de Madrid i es desplegava al Ripollès –al voltant de Ribes de Freser i Camprodon– per iniciar la construcció de fortificacions militars.
El Ripollès, l’Alt Empordà, la Cerdanya i l’Alt Urgell van ser les primeres comarques de Catalunya on van començar les obres de la línia de defensa dels Pirineus, amb la qual l’Estat Major de l’Exèrcit franquista pretenia protegir Espanya d’una hipotètica invasió de forces estrangeres.
En els anys següents, la línia Gutiérrez –com se la va designar irònicament– va esquitxar el Pirineu català amb unes cinc mil fortificacions, de les quals més de mig miler estarien situades al Ripollès.
El projecte es va abandonar l’any 1955, sense acabar, i des de llavors aquestes construccions resten com a testimoni mut d’una època.
L’historiador Josep Clara, professor de la Universitat de Girona, acaba de publicar el primer estudi complet sobre aquesta singular obra, Els fortins de Franco. Arqueologia militar dels Pirineus catalans (Rafael Dalmau Editor), que la setmana passada es va presentar a Puigcerdà.
El llibre aporta una gran quantitat de noves dades, entre elles la comparació entre allò que estava previst construir i el que finalment es va fer, detalls sobre l’organització de la línia i el pla de construccions, a més de testimonis personals, tant de militars com de persones del territori i un conjunt de fotografies de l’estat actual dels búnquers, visitats personalment per l’autor.
“Creia que s’havia de fer aquest estudi, perquè fins ara només hi havia articles dispersos sobre el tema”, explica Josep Clara, amb arrels familiars al Ripollès.
La comarca estava classificada com a zona perillosa, dins d’una gradació en què el màxim nivell era la zona activa –la Cerdanya o l’Empordà– i el mínim era la zona passiva –els sectors del Pirineu amb muntanyes molt altes i sense passos.
“Amb la frontera de Coll d’Ares, encara que la carretera actual no estava oberta, Camprodon era una zona important, i tenia tres centres de resistència al seu voltant”, diu Josep Clara.
L’altre punt era la collada de Toses, primera barrera natural després de la plana de la Cerdanya. Per això, el grau de compliment de les obres al Ripollès es pot considerar “important”: juntament amb la Cerdanya, s’hi van fer 274 de les 782 fortificacions previstes.
La construcció de nous búnquers s’atura pràcticament l’any 1955, tot i que en anys successius la línia rep visites d’inspecció regularment. L’any 1986, amb Narcís Serra com a ministre de Defensa, s’hi fa la darrera.
La documentació, però, es va considerar confidencial i no va estar disponible per a consulta fins als anys 90. Mentrestant, una part dels fortins havia quedat abandonada i la resta, reconvertida per la gent del territori per als usos més diversos: “Per guardar-hi eines, per criar-hi xampinyons o per tancar-hi els conills”, diu Clara.
Un final gairebé còmic per a una infrastructura militar que gairebé havia nascut obsoleta. “Potser va ser tan sols una manera d’advertir, per part del règim, que es defensarien si els atacaven”, afirma l’historiador gironí.
{{ comment.text }}