Ha passat Sant Jordi, el dia del llibre i de la rosa, però hi un personatge que en ven tot l’any, de roses. Es diu Ghulam Mohamed, és paquistanès i la seva imatge deambulant els caps de setmana pels carrers i entrant en bars o restaurants ja és popular. Ara aquesta popularitat creix gràcies al documental sobre la seva vida que ha dirigit la vigatana Irene Segalés. ‘El venedor de roses’, títol que li ha donat, es va estrenar el dia 11 d’abril al Cineclub Vic, en una de les sessions del cicle Pantalla Oberta, dedicat a les produccions de realitzadors osonencs.
Irene Segalés, periodista que actualment treballa a la Xarxa, s’havia plantejat inicialment d’investigar els paquistanesos que venen roses a llocs com Barcelona, “preguntar què hi havia al darrere… m’intrigava veure si hi havia una màfia que els donava les roses perquè les venguessin”. L’aproximació no va donar resultat, però llavors va pensar que podia explicar la història a través del venedor de Vic. Ghulam Mohamed no hi va posar cap dificultat, al contrari “tot van ser facilitats” malgrat les dificultats de l’idioma. Ell amb prou feines sap quatre paraules de castellà i tampoc no domina l’anglès, la seva llengua és l’urdu i bona part de les converses es van mantenir a través d’un traductor.
D’aquesta forma, Irene Segalés va entrar en una història humana. Antic treballador de la construcció, ara sense feina ni possibilitats de recuperar-la en aquest sector –i amb una salut una mica precària–, el venedor de roses ha trobat una activitat “que li permet viure”, compartint pis amb quatre persones més.
El documental segueix el seu dia a dia, des que es lleva i va a comprar les roses al Mercat de la Flor de Vilassar. En deu anys que porta venent-les a Vic, “ha fet amistats” i té bona acollida a tot arreu. “Amb el documental, encara més: hi ha gent que l’ajuda, li donen menjar en algun restaurant…”. Ghulam Mohamed estalvia tant com pot amb els diners que fa venent les roses: “És una manera de continuar vivint aquí i de mantenir la família al Paquistan… si els pot enviar 50 euros, allà amb això viuen tot un mes”, diu Irene Segalés. La realitzadora espera que amb el seu documental la gent “vegi què hi ha més enllà d’aquesta persona”. Al protagonista, gairebé no el va haver de dirigir: “Va captar molt bé el que volia, i la càmera es va limitar a observar l’acció, amb una intervenció mínima”. En el muntatge va comptar amb l’ajut d’un altre vigatà, Martí Genís.
Irene Segalés ha fet altres documentals, un dels quals sobre els pastors que encara practiquen la transhumància, que també es va projectar en la sessió de dijous del Cineclub Vic.
{{ comment.text }}