Després de l’estrena aquest divendres al vespre, avui dissabte es repeteix. Serà a les 7 de la tarda, a l’espai ETC de Vic.
Limbo és una proposta de teatre gestual, sense text, i per això L’Ou Cost va demanar a l’osonenc Joan Segalés –un dels tres integrants de Vol-Ras– que es fes càrrec de la direcció. Xevi Font, Lluís Bové, Josep M. Pradell, Albert Solans i Berta Pagès integren el repartiment, els quatre primers com a avis i l’actriu en el paper d’una infermera-cuidadora de la residència.
Xevi Font admet que no és fàcil riure’s de la decadència que sol comportar la vellesa. “Però es pot fer humor de tot”, afirma l’actor. “La intenció no és faltar al respecte, però sí pensar què podem ser tots nosaltres el dia de demà”.
Les vivències que tothom ha viscut amb gent gran han servit com a material per a l’espectacle, que, partint del seu guió, s’ha treballat de manera col·lectiva. L’experiència de Joan Segalés ha servit per “desbloquejar” moments d’aquest procés, que ha estat “riquíssim”, segons l’actor de Vol-Ras, que ha procurat d’ordenar el conjunt i “veure els actors diferents de com els ha vist tothom, treure’n dimensions que ells no hagin explorat”.
Cada un d’ells té un perfil diferent i marcat perquè a la vellesa “s’extremen tots els vicis”: hi ha el que és excessivament polit i ordenat i mira els altres per sobre l’espatlla, el que té síndrome de Diògenes amb l’obsessió per guardar-ho tot, el que sembla més malalt i en realitat té una mala salut de ferro, i per últim el que entra de nou abandonat pel fill quan ha vist que comença a perdre el cap.
A més de la cuidadora, gairebé com una mestra de parvulari en aquest procés de regressió a la infància que és la senectut. Després del debut de L’Ou Cost amb Càsting, que era una successió d’esquetxos, Limbo té “més pes argumental”. I també un punt de crítica que emergeix entre l’humor.
{{ comment.text }}