-Diu que Un moment fundacional és “un llibre que reverencia la vida”. No és ben bé la definició que s’espera del llibre d’un polític…
-Parteix de la convicció que, entre els molts canvis que estem vivint, hi ha el d’una certa espiritualitat. I que els ciutadans, entre ells els polítics, tenim el repte de sintonitzar amb aquesta espiritualitat que ens demana una vida més senzilla i austera, un creixement econòmic que sigui sostenible, que siguem conscients que hem de deixar a les properes generacions un país millor de com l’hem trobat. Es va recolzant en persones que he conegut i que admiro, en iniciatives que crec que també són admirables, amb el fil conductor d’estar compromeses amb la vida i la reverencien.
-Escriu aquest llibre perquè se sent poc comprès en la seva heterodòxia i li cal explicar-se?
-Defensar les pròpies conviccions és un exercici d’honestedat. “Tan febles són les vostres conviccions que us fan por les meves?”, va escriure el marquès de Sade. El debat honest sempre juga de cara, planteja interrogants, és inconformista, està més còmode amb les preguntes que amb les respostes… hi ha molta gent còmoda amb les seves respostes, no les sotmet mai a crítica. A mi m’agrada formar part dels que dubten i generen preguntes. La factura que es paga és la incomprensió, perquè a vegades pot semblar que el debat és inoportú. En general, els heterodoxos acaben a la foguera… però i el plaer d’anar a dormir cada vespre pensant que ets una persona honesta?
-Vostè es mou entre el pragmatisme i l’idealisme. Diu que no li agraden els idealistes, però tot el que m’ha dit fins ara va d’ideals!
-El llibre vol vacunar contra l’excés d’idealisme, o l’idealisme mal entès, el que acaba essent dogmàtic, que té unes veritats absolutes a les quals t’has de sotmetre i que en cap circumstància poden ser sotmeses a crítica. Vull pensar, però, que llegit amb atenció, sí que parla d’idealisme. Estic convençut que val la pena treballar per millorar la societat i que la condició humana acaba traient el millor d’ella mateixa amb aquest objectiu.
-És aquesta, la feina del polític?
-Vaig aprendre de l’Ernest Lluch que una de les missions del polític és fer dels vicis privats virtuts públiques. Li poso un exemple: l’alcalde que pot convèncer els seus veïns que han de competir entre ells per veure qui té la façana més bonica. El resultat final és que una petita vanitat farà que tinguis el millor carrer de Vic. Per tant, crec que hem de fer un discurs en primer lloc basat en l’honestedat. En els anys que un polític es dedica a ser un servidor públic ha de ser doblement exigent amb ell mateix. En la mesura que som servidors públics hem de ser vistos com a persones que generen progrés i valors positius.
-Reivindica la moderació. Justament allò que se li retreu, i a vegades des dels sectors més sobiranistes…
-Dues consideracions. Una d’ordre pràctic, i és que fixeu-vos que tan sospitosos que som els moderats de poc compromís amb el procés i en canvi els qui l’estan comprometent són els radicals. Entre els moderats, el que no està imputat té requeriments judicials, com és el meu cas. La segona consideració: què és la moderació, o el centrisme? No és una adscripció ideològica, un moderat no necessàriament és un home de dretes… o d’esquerres.
-Aleshores, què és un moderat?
-Una persona que, actitudinalment, intenta donar la raó a qui la té, i fa bandera d’una certa ètica del dubte, d’una radical tolerància. Empàtica. Això és la moderació.
-L’actitud que va adoptar vostè amb la ministra Ana Pastor, per exemple. Pressuposar-li bondat…
-Sempre. Fins que es demostri el contrari.
-El moment fundacional de què parla pot ser el de Catalunya. Però també el de la política en general, que ha de refundar-se per tornar a tenir crèdit?
-Sens dubte. Tenim davant el repte de tornar a reconciliar ciutadans i institucions. De fer els partits polítics més permeables. De recuperar la confiança dels ciutadans en les persones que els representen. Aquest és un llibre que reivindica la política, la bona política. I això vol dir també la política professional. Això sí, acotada a uns anys. Professional en el sentit de solvent, que fa un contracte amb els ciutadans i passa comptes.
-Acaba amb una afirmació rotunda: la independència no ha de ser un objectiu en ell mateix, sinó que ha de servir per a una finalitat superior…
-És un instrument que ens ha de servir per garantir més progrés i més equitat. Per tant, una societat més rica i més justa. Si la independència hagués de servir perquè Catalunya es convertís en Veneçuela, potser preferiria quedar-me com estic. Aquesta és una reivindicació que m’agrada fer i que permet incorporar al procés ciutadans que potser no són sobiranistes però que aspiren a aquesta societat millor. Si garantim això, crec que podem guanyar.
-Hi ha insistit moltes vegades, que les classes liberal-progressistes no se sentin atemorides. La baula feble del procés és aquí?
-Catalunya aconseguirà la independència si compta amb aquestes classes, que seran determinants. En qualsevol societat madura, ocupen l’espai més gran i central. No són els extrems, els que decanten la balança. Els que estan instal·lats en la radicalitat –reaccionaris i revolucionaris– generen por.
-El seu partit també viu un moment fundacional. Pensa prendre-hi part activa?
-Convergència ha de jugar fort la carta de les cares noves i l’aire fresc. Conservar el millor que hereten, però ser decidida en l’actualització del discurs i el projecte. Jo m’he exclòs de responsabilitats directives perquè en tinc d’institucionals, però m’agradaria formar part de l’equip de persones que vetllin per l’ideari.
{{ comment.text }}