Marc Comas: “Volem que VICCC sigui l’aparador de Catalunya, que pugui venir gent de tot arreu i fer d’allò local, universal”

– Pel que es veu heu començat amb bon peu. Aquest mes ha sigut una bona arrencada?

– Sí hem començat amb bon peu, encara no hem tancant el mes i per tant faltarà allò que agrada tant a la premsa que són les xifres. La veritat és que estem molt contents de totes les exposicions, de tots els projectes, de les instal·lacions i la resposta és molt positiva, la critica és molt bona. També és cert que no hem tingut temps de poder-ho gaudir nosaltres perquè estem arrancant tot el març, i després ve l’abril i el juny, però sí, estem molt contents.

– VICCC és una bona oportunitat per donar notorietat a la ciutat de Vic, a més de conèixer a molta gent interessant i que et coneguin.

– Sí, potser no és tant donar notorietat a la ciutat de Vic en un concepte estrictament turístic però si donar a conèixer el talent artístic de moltes disciplines per conèixer la potència cultural de Vic, que és molta i que no neix ara, no és fruit d’aquest 2016. El que hem fet bàsicament és visualitzar aquesta potència cultural de la ciutat.

– És evident que les comparacions no són bones, però intenteu fer de VICCC un any cultural encara més espectacular que Vilafranca del Penedès?

– Pregunta difícil. La veritat és que nosaltres en cap moment, fins i tot quan vam dir que faríem un centenar d’activitats, no hi havia un esperit competitiu de dir anem a fer més coses o coses diferents a la resta de capitals que ens han precedit o les que vindran. No ens hem volgut mirar massa les programacions anteriors per no entrar en aquesta competició. Nosaltres hem fet la programació que ens ha semblat més idònia, més oportuna i la que hem pactat, negociat i hem fet conjuntament amb les entitats i tots els sectors i aquesta és la que ha sortit. Que serà diferent a la de Vilafranca, segur. Vilafranca té unes altres potencialitats del món casteller, del món de la cultura tradicional i nosaltres tenim altres potencialitats que ells no tenen, per tant en cap moment ha sigut una competició.

– Quins criteris seguiu a l’hora de triar què porteu o què no porteu?

– De criteris n’hi ha molts. Aquesta programació l’hem estat elaborant aquests dos últims anys i hem fet això, moltíssimes reunions amb tots els sectors. Ens vam asseure amb pintors, gafiters, escriptors, fotògrafs i junts vam fer aquesta programació a partir d’unes premises. Una de posar en valor els autors de la comarca, una altra de ser capaços de portar tots els referents catalans de cada disciplina, de deixar projectes que es quedin, és a dir que neixen amb la idea de perviure més allà del 2017 i també de fer-ho d’una manera fresca, divertida, diferent… És a dir, per exemple aquest mes de febrer, hi ha moltes exposicions que enlloc d’anar-les a veure, et venen a veure a tu. Te les trobes pel carrer o les teulades, aquest també és una mica l’esperit de la programació.

– Una de les últimes exposicions més esperades i impressionants ‘A vista de campanar’, es va inaugurar el dissabte 20 de febrer i les visites van ser superiors a 300 persones. Era una xifra que esperàveu?

– Era una xifra que teníem clara, perquè ‘A vista de campanar’ és gairebé màgica però també té un handicap que hem de tenir molt clar, és un campanar i per tant pugem de 8 en 8 i la gent s’està 5-10 minuts a dalt i després baixa. L’afluència de tot el dia és aquesta i aquest traspàs de persones, un inconvenient arquitectònic. Però sí, més o menys és el que prevèiem tenir un cap de setmana a l’entorn d’això dues-centes o tres-centes persones. Segurament serà una exposició que haurem de penjar el cartell de ‘prorrogat’ perquè és realment veure Vic des d’una altra dimensió, veure una exposició de fotografies d’una altra manera, tenir una perspectiva tot plegat amb el handicap aquest que hem de pujar de 8 en 8 perquè el campanar, és el que és.

– Aquest mes de març està dedicat al traç. ‘116 anys de pintura catalana’ s’inaugura el 4 de març al Museu Episcopal de Vic i sembla ser una de les exposicions pictòriques més memorables. A més d’haver sigut un procés complicat per poder portar les obres a Vic, què espereu d’aquesta exposició?

– Sí, el procés ha sigut el que ve després de complicat. Es tracta d’una exposició única que en aquest format jo crec que mai s’havia fet d’aquesta manera, és a dir que s’han fet exposicions sobre el modernisme, el materialisme o l’informalisme, però en un únic espai tenir tot un segle de pintura catalana, del modernisme de Casas, Rusiñol, fins a Miró, Dalí, Tàpies, Barceló d’aquesta manera no s’havia fet. L’espai és el que és i per tant ens hagués agradat portar més peces però hi haurà una vintena d’obres i, si és una exposició de la que tenim expectatives posades en aquest sentit, de poder veure a Vic per primera i única vegada obres d’aquestes dimensions.

– Què representa per a vosaltres portar un Dalí o Miró a Vic, com us sentiu?

– Ara mateix contents, orgullosos i una mica espantats, perquè moure aquestes peces amb el que representa a nivell de conservació, d’assegurances i de clima realment és una feina molt complexa. Per sort tenim uns bons companys de viatge i tenim uns tècnics que faran que tot això sigui possible. Però sí, és una de les exposicions que fins que no tinguem les peces aquí no t’ho acabes de creure. Realment requeria que fundacions, museus i col·leccions privades et deixessin les obres, les poguessis traslladar i posar en condicions. Crec que és un orgull i un luxe a Vic poder tenir aquestes obres.

– Les activitats no només estan encaminades als adults sinó també als més petits. Obteniu bons resultats?

– Sí, aquí vam voler fer un pas una mica més enllà del projecte infantil o familiar. Ens semblava que part de la nostra feina era també avançar en aquest sentit, i fins i tot això ens passava amb l’escola quan vam anar a explicar el projecte i ens van preguntar ‘i les activitats infantils o familiars quines són?’ doncs totes cent. Aquí dient-me l’esforç que hem fet és en cada projecte o en cada exposició elaborar diferents nivells discursius, per tant una mateixa exposició la podran veure adults, nens molt petits o joves. I aquí el repte és nostre de saber explicar i saber elaborar el material i la visita pedagògica discursiva per cada sector. Això és el que hem fet pràcticament en tots els projectes, és a dir, que no veureu marcat a la programació ‘activitat familiar, infantil o per la tercera edat’. La idea de les activitats és que tothom la pugui entendre i gaudir en el seu nivell i en el seu discurs.

– Amb un pressupost de 500.000 euros amb l’aportació de l’Ajuntament, patrocinis i col·laboracions, creieu que és un bon import per realitzar totes les activitats?

– És un bon import si ho comparem amb projectes comparables. També és cert que nosaltres aspiràvem a més i segurament vam gastar el pla C, el pla A, va ser impossible el B també… La veritat és que en realitat costa buscar espònsors, patrocinis. El fet que Catalunya tingui la llei de mecenatge diguem-ne que tampoc ajuda. Però estem contents perquè hem trobat col·laboracions, l’Ajuntament de Vic ha fet una bona aposta. També és cert que el calendari d’eleccions no ens ha ajudat massa perquè des que vam començar el projecte hem tingut com set eleccions entre municipals i autonòmiques, i per tant cada elecció volia dir encallar tots aquells projectes que tenies en marxa. Però si, estem contents perquè hem pogut salvar part de la programació que volíem fer a l’origen.

– VICCC no ha volgut establir fronteres geogràfiques, només centrant-se en Vic o Osona. Per què?

– Perquè som la capital de la cultura catalana i de fet voliem ser-ho. I pensavem això que teniem el talent, els autors, els artistes, teníem el post it, la història, el dinamisme i per tant la idea és aquesta que siguem l’aparador de Catalunya, que pugui venir gent de tot arreu i fer d’allò local, universal. En la majoria d’exposicions i actes no cal ni que siguis català i pots entendre perfectament el que estem ensenyant.

– Us heu trobat amb problemes per alguna exposició per temes politics, que no us donessin suficient suport les institucions?

– No, temes polítics no i a nivell català potser tampoc. Sí que és cert que una obra que havia de venir del Reina Sofia no ha vingut, entenc que per criteris tècnics més que polítics. Més enllà d’aquesta anècdota estem treballant amb Donostia que és Capital de la Cultura Europea 2016 i segurament nosaltres anirem allà a fer coses i ells vindran aquí a fer-les.

– Per a tota la gent que està al darrera de VICCC, tirar endavant cada una de les activitats representa molta feina, com descriuria aquest procés?

– Complicat i difícil perquè estàs tirant endavant molts projectes alhora, és a dir que no tenim temps suficient ni personal suficient. El handicap és que avui estem muntant obres al Museu Episcopal de gran nivell i complexitat, però al mateix temps estem treballant amb els grafiters per la jornada que farem d’aquí uns dies i també estem començant els assajos de una cantata que farem al setembre. La complexitat és la d’estar portant en marxa alhora no el projecte de demà ni demà passat sinó estem treballant ja l’espectacle de clausura del desembre. Ara sobre la taula podem tenir unes setantena de projectes, una bestiesa.

– Durant aquests mesos que queden per endavant, què teniu previst?

– Si, el mes de març ens queda “116 anys de pintura catalana”, el cap de setmana següent farem un show que esperem que també sigui espectacular i interessant que és que grafitarem en directe no només parets sinó busos i trailers durant tot un cap de setmana és de certa complexitat del tema.

A l’abril estem elaborant un mapa de les lletres de Vic, per tant durant l’abril a banda de moltes presentacions en les quals tenim els principals premis literaris catalans aquí a Vic, i em renyaran perquè he xerrat massa, encara no està posat a la web i encara no està confirmat però hi seran.

El mapa de les lletres podrem visitar arxius que habitualment tampoc es visiten, podrem entrar a casa de la Pilarín Bayés, a l’arxiu Episcopal. El disseny al mes de maig, farem a quatre espais diferents una exposició de retrospectiva, tot el disseny gràfic de la comarca que és molt potent. El juny escultures que també té una altra complexitat. A l’octubre estrenem tres muntatges teatrals, un certamen de dansa, al setembre farem una cantata amb dos-cents nanos al Mercat de Música Viva, moltes coses..

– De tota la feina feta fins ara, què és el que destacaries de la Capital Cultural Catalana?

– És complicat i no et destacaré un projecte perquè és això són un centenars de projectes que a més a més hem vist néixer, hem vist els primers passos, el primer cop que parlaven per tant són fills nostres i és molt difícil quedar-se amb un fill i deixar l’altre. Et destacaria que estem contents de la resposta de la gent, de les entitats, de grups col·lectius que es van sumant mica en mica a la programació i que van apareixent nous projectes. I de les sensacions de la gent no s’havia plantejat veure l’exposició d’en Morenatti o de l’Aranda i que gràcies a això hi ha anat i a més a més està contentíssima. De moment, tot i que falta molt, penso que estem enriquint molt la població i això és el més important.

– Heu trobat algun tipus de problema per trobar instal·lacions, trobar lloc on posar les coses? Sobretot amb el tema dels grafiters, heu avisat als Mossos d’Esquadra de què tot està tot bé?

– Amb els grafiters va ser molt divertit perquè fa un parell d’anys vam començar a parlar amb els escriptors o fotògrafs i és habitual que ens asseiem a una taula, però els grafiters “flipaven” perquè pensaven que hi havia una càmera oculta o que hi havia trampa. En principi, a priori, l’Ajuntament ens persegueix i tu ens cites a una taula i ens dius què voleu fer, i la veritat que això ha sigut un procés molt xulo, i amb els grafiters està tot molt controlat.

– Bé, com a última pregunta, per a tu personalment, aquest projecte, creus que és un repte?

– Sí, es un repte acabar-lo, arribar. La veritat és que per qüestions pressupostàries no som els que hauríem de ser, és a dir, hauríem de ser un equip més gran i no ha pogut ser. La veritat és que sort de tot l’equip que treball, matí, tarda, nit, matinada el que faci falta. I el repte és arribar a tot arreu, arribem molt justos de temps a tots els projecte i el repte és que tot continuï fins a dia d’avui i que siguem capaços d’arribar a tot arreu i que tot vagi bé.