La Flama del Canigó, a punt de complir 50 anys de la primera vegada que va traspassar de la Catalunya Nord al Principat, s’ha posat en relació amb les altres festes en què el foc és protagonista. Dissabte al vespre culminava al Sucre el primer Simposi Internacional dels Focs de la Mediterrània, que s’ha celebrat durant dos dies. Les ponències i comunicacions han abordat el fenomen des del punt de vista de l’antropologia, la història, la cultura o la vida associativa, per primera vegada. Una flama encesa amb la llum del sol, divendres al matí, ha cremat els tres dies del simposi i dissabte al vespre era traspassada, simbòlicament, als representants de Reus, la ciutat que l’any vinent acollirà el segon simposi, també coincidint amb la seva condició de Capital de la Cultura Catalana. Lluís Puig, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, avalava en la cloenda aquesta iniciativa en què Vic ha marcat la pauta: “Si constateu que fa falta aquesta trobada, anirem ajudant que tingui resultats i puguem sumar experiències”.
Les diferents expressions de les festes de foc tenen cada una la seva problemàtica, però si un fet les uneix és el repte d’adaptar-se als nous temps sense perdre l’essència tradicional. En el primer àmbit del simposi, el dels focs i fogueres de Sant Joan, les conclusions constataven les dificultats creixents per fer-la fora d’àmbits acotats per un “excés de normatives i de reglamentació”, i també les prevencions a incorporar els nens, que sempre n’havien participat. En aquest sentit, es reivindicava “l’ocupació de l’espai públic per part dels nens”. En el segon àmbit, dedicat a les festes del foc del Pirineu (falles, haros i brandons), el perill és que la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, aprovada recentment per la Unesco, pugui tenir un efecte pervers, el d’“atreure un excés de turisme que pugui resultar negatiu”. D’aquí en endavant caldrà no perdre de vista “que són un fenomen local, no un producte”. I en tercer lloc, l’àmbit de la Flama del Canigó posava de relleu el potencial del lligam entre la Catalunya Nord i el Principat, i el paper de la Flama en la recuperació “d’una identitat negada”. En aquest aspecte havia incidit l’historiador Antoni Pladevall, fent un repàs que fixava els inicis de la Romeria dels Cims i la Flama del Canigó en els grups actius de la Catalunya Nord que van contactar amb els del Principat, específicament els osonencs. Pladevall posava de relleu l’“expressió d’unitat cultural” que va significar la Flama i instava a vincular-la a la llengua, en situació feble a la Catalunya Nord. “Agraïm aquesta unió i no renunciem al català”, deia l’historiador taradellenc.
També havia despertat expectació, en la jornada inicial dedicada als focs de Sant Joan, la intervenció de l’antropòleg i professor Manuel Delgado. “Els rituals són fonamentals, pedagògics i sociabilitzadors”, va defensar Delgado. I un dels rituals per antonomàsia es produeix la nit de Sant Joan, convertida “en un gran polvo” i, al mateix temps, “en un gran acte de fecundació”. Una festa, vinculada a la “capacitat de transformació” del foc, que convida a sortir de casa, però també “a fer el gamberro”, va insistir. I és que “tenim l’obsessió, en l’àmbit de la cultura popular i tradicional, d’associar les manifestacions a una dimensió més amable i digerible, però la festa també conté parcel·les problemàtiques i de relació conflictiva amb els poders públics”, va advertir, tot posant sobre la taula la “certa equivalència” que mantenen “la festa i la revolta”. En aquest punt va ser inevitable una referència al conflicte que s’està vivint al barri de Gràcia de Barcelona: “Un contenidor cremat també és una manifestació de foc de la Mediterrània”, va reblar.
{{ comment.text }}