La trajectòria cívica i política de Pere Cardús va lligada amb la CAL i la defensa del marc polític i cultural dels Països Catalans. En un moment d’efervescència política i social com l’actual, Cardús explica les raons per les quals Vilaweb, i el periodisme en general, no ha de quedar-ne al marge, sempre, però, prioritzant criteris i òptiques periodístiques.
– Aquest any heu celebrat els 20è aniversari de Vilaweb. Ara que ja han passat dues dècades i que la criatura ha crescut, com la veieu? Esteu orgullosos de com ha crescut?
– Evidentment que sí, perquè Vilaweb va néixer en un moment en què no hi havia referents de posar tot el periodisme a la xarxa. Era un llenguatge nou i, per tant, tot era camp per córrer, sense referències clares, i s’havia d’explorar tot. Durant molts anys Vilaweb va ser qui obria camí; ara encara hi ha algunes iniciatives de Vilaweb que són innovadores, que han estat importades d’altres llocs del món o que han nascut aquí mateix, però que obren un cert camí.
– Sempre vau tenir clar que la informació havia de ser digital, a través d’Internet?
– Pel que expliquen els que ho van posar en marxa, ja tenien clara la visió que tot acabaria tendint cap al món digital. No se sabia encara com. Les tecnologies d’ara i la mobilitat no eren encara una realitat, però s’havia descobert un llenguatge, un espai, una forma de comunicació, una xarxa, que era molt potent i que obria un camí molt gran. En Vicent Partal, als inicis, com un dels pioners d’Internet a Catalunya, una de les coses que veu és que Internet té l’element tecnològic, que és molt interessant, i té unes potencialitats pel periodisme molt grans. Per tant, Vilaweb ja neix amb la voluntat de ser un nadiu digital; en cap moment es va plantejar si s’havia de fer edició en paper, o si s’havia de fer alguna altra cosa. El projecte i la idea des d’un bon principi era aquesta.
– Les edicions locals van esdevenir un puntal del diari. Per què creieu que van tenir tanta importància i, sobretot, tenen més sentit avui dia, més que no pas fa vint anys?
– Això va ser una de les marques de la casa. Tenien un funcionament bastant autònom, però mantenien la cobertura del projecte global, nacional, dels Països Catalans. Si una cosa té Vilaweb com a valor és que no és un diari amb cap pensant però sense potes, sense cos; Vilaweb i la seva força venen de la comunitat, de la gent que la forma, i no és només la redacció. La redacció, al final, és només la cristal·lització del projecte. Hi ha molta gent implicada amb Vilaweb: primer es van obrir els blocs, després es van obrir els correus electrònics, que van ser els primers que va tenir la gent… es va crear una base, una comunitat que ha servit perquè aquest projecte funcioni. No sabem què hagués estat de Vilaweb si només hagués estat el projecte digital fet des de quatre o sis persones i no hagués fet aquest arrelament a tot el país.
– Vilaweb TV va ser també pionera en fer una televisió IP en català. Des que va aparèixer i fins ara, ha tingut prou recorregut? O en tindrà més?
– El que té la televisió a Internet és que és un dels formats punters, de més audiència. Però a la vegada, el consum de l’audiovisual a la xarxa evoluciona d’una forma vertiginosa. Jo recordo que els primers vídeos que fèiem eren llargs (de 15 o 20 minuts, debats d’una hora…). Cada cop més es busquen vídeos molt breus, diverses pastilles, però sempre molt breus, perquè els sistemes de distribució dels vídeos (allà on es veuen, com els mòbils) necessiten que no pesin i a la vegada que siguin consumits, enviats i reenviats amb molta facilitat. Per tant, el vídeo evoluciona constantment.
– Llegim cada cop més en diagonal, passem de titular en titular, som més inconstants i dispersos en moltes de les coses que fem. Consumim productes breus, fàcils, digeribles… Com ha d’afrontar el periodisme aquesta mena de societat líquida?
– Fent un esforç molt gran, en el sentit de no abandonar-se a la cosa fàcil. Hi ha una pressió pel que és l’audiència molt elevada, perquè hi ha cada cop més competència, i a més és un moment de dificultats de la indústria de la informació i del periodisme, amb competència, una baixada dels ingressos per publicitat i les subvencions. És molt difícil no lliurar-se als vicis de l’audiència fàcil. L’esforç més important és seguir donant fons, anàlisis, interpretació, però la forma ha de ser atractiva. I aquí és on hi ha la gràcia. El problema és fer coses atractives però buides de contingut.
– És a dir, que la forma no sigui el contingut.
– Exacte. És un equilibri que s’ha de buscar. De vegades, aquí algú fa una peça brillantíssima, treballada, però t’adones que amb un titular o un altre ja canvia molt la cosa. I t’adones que si l’estires i li fas dir al titular una cosa que potser no acaba de ser però que fa pensar que a dins hi ha molt més del que hi ha, funciona per l’audiència. Si tu estàs molt pendent d’això, acabes generant productes buits, que són molt pensats per ser llegits sense informar-se, purament per divertimento, i és difícil l’equilibri. El recuperar el periodisme de carrer, de proximitat, en formats més testimonials, ajuda a reconnectar amb la gent, amb un periodisme i una informació que no sigui purament de declaracions de polítics tot el sant dia.
– Actualment tothom té accés a una càmera i pot penjar notícies sense la necessitat d’estar-se quatre anys a la facultat de Periodisme. De què ha de servir el periodisme avui dia? Com reivindiquem aquesta connexió que dius? Com reivindiquem la feina del periodista?
– El que cal dir és que no tot el que la gent penja pot ser considerat periodisme. Una cosa és la informació i una altra és el periodisme, i aquí sí que hem de fer una distinció, perquè jo no crec que el periodisme ciutadà (la gent fent vídeos, fotos i escrivint un text breu i penjant-lo a les xarxes) sigui un competidor pel periodisme. Ha de ser un element complementari, en tot cas. El periodisme ha de saber que aquí té una nova font d’informació, que de vegades és difícil de contrastar, però que obre un ventall de noves fonts i nous materials per fer la teva feina. I precisament, per aquesta profusió de continguts hi ha una infoxicació, un excés d’informació, i és tan gran que la feina del periodista pren molt més valor que la que potser tenia quan això no passava. Hi ha uns coneixements, hi ha uns principis, hi ha uns codis, tota una sèrie de pautes, de protocols que s’han de seguir i, per tant, aquí el periodisme guanya valor.
– Avui dia el periodisme en línia ja és una realitat. Ara, però, el dubte recau sobre la seva viabilitat. Heu iniciat +Vilaweb, un projecte per a fer viable el diari a través d’aportacions dels usuaris. Per què heu apostat per aquesta via? És el futur?
– Jo crec que sí. Hi ha un moment, a través d’algunes experiència d’alguns diaris nord-americans i holandesos, que fan adonar a en Partal que hi ha dos camins: fer pagar pels continguts, que és el que aposten alguns diaris, o tenir els continguts oberts, que és la filosofia d’aquesta casa de sempre, però creant la consciència que per a què això existeixi i sigui un projecte independent i no depengui d’empreses determinades ni d’institucions púbiques, s’ha de finançar i la gent hi ha de voler col·laborar. La gent no només es compromet pagant uns diners, sinó que s’estableix una comunicació i una relació especials; es crea una comunitat i s’institucionalitza. Això té una potencialitat que fa que la nostra valoració d’aquests primers anys sigui molt bona, perquè hi ha participació, ens fan arribar comentaris, de vegades hem engegat reportatges a partir de propostes que se’ns han fet.. pel projecte periodístic, que en el fons és l’objectiu, és important. I per la qüestió del finançament també.
– En les darreres setmanes fa la sensació que la línia entre periodisme i militància ha quedat difosa. Vilaweb té una clara tendència independentista de la qual no se n’amaga, fins i tot va demanar el vot per forces independentistes el 27-S. Es pot fer periodisme des de la trinxera, o des de la militància?
– No, si entenem la militància com una militància de partits. El que nosaltres en tot cas fem és país des del periodisme, que és diferent. És a dir, primer és el periodisme, la informació, explicar la realitat, no amagar res, no afavorir de forma deshonesta unes opcions davant d’unes altres. Per tant, hi ha tots uns principis que no es poden saltar. Ara bé, deia Arthur Miller que un gran diari és una nació parlant amb si mateixa. Vilaweb vol assumir també aquesta funció, de ser un espai de debat o d’opinió, i d’anàlisi, i d’informació d’un procés, d’un moment històric molt important en una part del país. En un moment determinat, davant d’unes eleccions històriques, Vilaweb decideix deixar clar que convida a votar els partits independentistes, d’un color o d’un altre, però els que són independentistes. Perquè Vilaweb sí que té un compromís amb el país i amb un futur d’independència i llibertat per Catalunya.
– Va ser una decisió únicament d’en Vicent Partal o la va compartir amb la redacció?
– Va ser una decisió editorial presa per de la direcció. Va ser explicada i debatuda en la redacció, i l’opinió en general va ser favorable.
– El periodisme, doncs, pot i ha de ser neutral?
– No. Pot ser insensible, si vols. I n’hi ha molt, de periodisme insensible. Però no és aquesta la funció del periodisme. La seva funció, a banda d’informar, és el compromís social dels mitjans. Qui digui que els mitjans no tenen ideologia s’equivoca: hi ha unes línies editorials, i descartar fer unes informacions i fer-ne unes altres, al marge de com les facis, ja és una decisió ideològica. Al final, es podria dir en un pla teòric que es podria arribar a fer un mitjà sense ànima, sense ideologia, però a la pràctica tothom sap que no és així, i tampoc entendria que ho fos.
– Llavors, què és més honest, posar totes les cartes sobre la taula, o fer veure que no se’n té, d’ideologia, i descarregar-la tota de manera camuflada i deshonesta?
– La decisió de convidar a votar els partits independentistes crec està molt bé, i jo, individualment, demano que es pugui fer de manera més oberta. Jo crec que és més honest que se sàpiga que apostem per la justícia social i llavors, a partir d’aquí, tu sabràs quina informació faig, i no t’estaré enganyant. Ara, la informació ha de ser ben feta. Això no et permet fer propaganda, o fer pamflets; has de seguir fent periodisme! I dins d’aquest, fer les coses d’una manera o d’una altra, però sempre mantenint els principis de la professió.
– Si et pregunto pels propers 20 anys de Vilaweb, t’atreviries a fer un pronòstic sobre com serà?
– [Rumia molt] Jo, veient l’evolució de set anys, se’m fa molt difícil dir què pot ser-ne d’aquí vint. Fa set anys, quan jo vaig entrar-hi, les dinàmiques de la redacció eren molt diferents de les que són ara. Les xarxes socials no estaven encara incorporades i la seva gestió era testimonial. Sí que es veu que aquests canals, com Facebook o Twitter, estan transformant el periodisme digital d’una forma bastant ràpida, perquè l’audiència depèn molt d’aquestes xarxes.
Si una cosa té Vilaweb és que s’adapta tecnològicament, però també vol conservar aquest esperit de periodisme d’arrel: seguint fent cròniques, parlant amb la gent, fent entrevistes a fons, no deixant-nos anar només amb aquesta cosa de la píndola ràpida, de la cosa breu. Per tant, jo veig Vilaweb allà. Ara, el com, si el sabés, faríem un negoci…!
{{ comment.text }}