Ja eren els meus darrers minuts a Mòdena, el rellotge que no perdona avançava deixant enrere els segons. Era a l’estació de busos, Modena Autostazione, esperant per agafar l’aerobús que em portés a l’aeroport Guglielmo Marconi de Bolonya, per allà agafar l’avió cap a Barcelona.
Tot just abans de partir, però, vaig decidir anar al bany, una hora de camí em separava de l’aeroport i no volia partir sense fer les meves necessitats bàsiques, ja que durant el viatge no podria satisfer-les. Entro al bar decidit a complir el que m’havia proposat, però la cambrera m’atura i em pronuncia unes paraules en italià que no entenc.
-Scusa è la prima volta que estoy en Italia, Yo soy español y no la entiendo.
La cambrera observa que no he comprès el que m’ha dit i desprès de seguir parlant italià i veure la meva cara d’incredulitat m’espeta:
– Questo è Italia
I tot seguit m’entrega les claus del bany. Un cop dintre observo a la paret consumo obbligatorio. Surto, agafo una aigua i la vaig a pagar. Els dos molestos, una perquè no entén com un espanyol no sap italià i l’altre perquè li hagués agradat un mica més de cintura, ni es miren a la cara i la tensió es respira en l’ambient. D’aquesta manera tan desagradable vaig acabar la meva relació amb els italians després de tres dies on un ha gaudit de conèixer la seva cultura i idioma.
Però no vull quedar-me amb això, vull quedar-me amb la bellesa de la Piazza Roma i amb el Palau Ducal, antiga seu de la cort de la família Este, governants del Ducat de Mòdena i Reggio entre els segles XVII I XIX, que la vigila i que avui dia s’ha convertit en una acadèmia militar, permetent així veure joves uniformats pels carrers de la ciutat. Vull quedar-me amb el gust d’un expresso intens mirant la Catedral de Mòdena, Patrimoni de la Humanitat. Vull quedar-me amb el descobriment dels 7 secrets de Bolonya. Vull quedar-me amb el carrers empedrats de Mòdena. Vull quedar-me amb la tradició ciclista que envaeix el carrers de gent de totes les edats muntant en bicicleta. En definitiva, vull quedar-me amb el que m’ha sorpès i recordar que questo è Italia.
Ara bé, aquesta experiència també em serveix per reflexionar i pensar que degut a gent com aquesta un país no creix culturalment. La diversitat de llengües enriqueix el món. Abans d’actuar d’una determinada manera és important posar-nos al costat de l’altre, ser empàtics, i només d’aquesta forma podrem entendre a la persona que tenim al davant. Si ho aconseguim i obrem en consciència, podrem construir un món on la diversitat sigui riquesa i no un obstacle per seguir avançant.
{{ comment.text }}