Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Record centenari a la capa i el tarot

La indumentària dels estudiants del Seminari, abolida fa un segle, ha esdevingut icona de Vic

  • El 9 Nou
  • 24/04/2016 | 12:07
  • 0

Un edicte d’obertura del curs 1916-1917, signat el 27 d’agost de 1916 pel vicerector i canonge Tomàs Serra, va significar l’abolició, via decret, de la tradicional i emblemàtica indumentària de la capa i el barret de copa, el tarot, que havien lluït durant dècades els estudiants del Seminari de Vic. “Los filósofos y teólogos usarán traje de color oscuro, gorra negra, según el modelo adoptado, y alzacuello los teólogos”, descrivia l’edicte, avalat pel vicari general Jaume Serra i Jordi, que ocupava interinament el càrrec de bisbe de la diòcesi per la mort, uns mesos abans, de Josep Torras i Bages.
El decret no justificava els motius del canvi de vestuari. Tot sembla indicar, però, que a principi del segle XX aquella vestimenta havia començat a resultar “estrafolària i anacrònica”. I és que, sense anar més lluny, “els tarots que feien servir els estudiants eren reaprofitats i sovint desproporcionats”, interpreten els arxivers Rafel Ginebra i Miquel S. Gros, des de l’Arxiu Episcopal. “Fins i tot podia resultar pretenciosa per a uns estudiants, i devien optar per simplificar-la”, afegeix Ginebra, apel·lant “al sentit comú”.
Amb tot, semblaria que la decisió no va acabar d’agradar a tothom. Així, en el programa de la festa major de l’any següent, el 1917, hi van aparèixer uns versos anònims: “S’ha reformat el vestuari que de temps immemorial duien els del Seminari. Un disgust fenomenal vaig tenir al enterarme d’un canvi tan radical. (…) Ara no’n veurem may més de estudiants ab copalta lluint pels nostres carrers! T’has fos en un santiament, oh insigne barret de copa! Requiescat in pace. Amén!”.
Fins aquell moment, la indumentària del seminarista vigatà típica era el de barret de copa o tarot, pitet, coll i capa, pels estudiants de Teologia; capa i gorra negra, pels de Filosofia, i americana pels estudiants d’Humanitats, segons va recollir l’historiador Ramon Ordeig, en el marc de l’article Eduard Junyent: infància i joventut. Junyent, precisament, va ser entre la primera generació que va deixar de dur capa i tarot. La indumentària estaria documentada des de mitjans del segle XIX a través de diverses Reglamentacions, havia transcrit el també historiador Ramon Rial en la seva tesi doctoral sobre L’ensenyament superior a la Catalunya Central entre els segles XVII i XIX.
“L’espectacle dels teòlegs que sortien de les aules pel carrer de Sant Just era imponent. Vic era l’estudiantina amb capa i barret”, rememorava Ordeig. I és que el Seminari Tridantí (fundat el 1749) va arribar a aplegar a mitjan segle XIX prop d’un miler d’estudiants. Joves que solien viure en cases particulars o escampats per les masies de la Plana, on a canvi de manutenció ajudaven en la formació dels fills de qui els acollia. Poc podien imaginar, llavors, que la seva indumentària s’acabaria convertint en una icona de la ciutat, que perdura un segle després d’haver-se abolit.
Capes perdudes
Poc es devien imaginar, els vigatans del 1916, que aquella supressió definitiva de la típica indumentària dels estudiants del Seminari Tridentí, lamentada per uns versos anònims, esdevindria en el Vic d’avui una icona de referència carregada de tipisme. El seu exponent permanent, en l’escultura de Seguranyes, a la plaça de Don Miquel, ha provocat una entranyable mutació, en el nomenclàtor no oficial, fins al punt que tothom coneix aquell indret com la “plaça de l’Estudiant de Vic”. Més desconegut deu ser el carrer del barri de l’Estadi, que realment porta el seu nom.
Així doncs, al recer dels nobles casals que envolten la seva figura, és habitual veure els visitants i turistes fent-se la foto que immortalitza l’estada a Vic, a tall de souvenir particular i personalitzat.
Sota les negres capes i els barrets de copa (tarots) s’hi abrigava una realitat que avui esdevindria un exemple d’economia col·laborativa en majúscules. Aquells estudiants, sovint allotjats en les masies de la plana, comptaven amb la manutenció i allotjament gratuïts a canvi d’instruir els fills de la casa per tal que no fossin víctimes de l’analfabetisme generalitzat, que imperava en el món rural. L’amenaçant exclusió social d’un país que estava més abocat a les lluites de poder dinàstic, que es traduïren en tres guerres carlines, que no pas a fer la revolució industrial i l’avenç educatiu i cultural, trobà una font de compensació per foragitar les desigualtats que menaven al treball infantil despietat.
Un segle després, vivim el fenomen de les parelles lingüístiques. Una mena de refundació del gest d’oferir oportunitats per pujar a l’ascensor social de les persones que vingudes d’arreu volen fer ús de la nostra llengua, el català, com a vehicle de relació i progrés integrador. La creixent afluència de turistes a la ciutat, que s’abracen a l’estudiant, i la lloable dedicació de molts ciutadans, que s’aparellen lingüísticament parlant, fan de tot plegat un motiu per recordar les capes perdudes, i treure’s el barret.
Balls, novel·les o un carrer
No només l’escultura de la plaça Don Miquel de Clariana ajuda a perpetuar el record dels antics estudiants del Seminari. Cada any, per la festa major, els Dansaires de Sant Miquel interpreten la Dansa de l’Espígol, recuperada el 1988, en què el protagonista és un Estudiant de Vic, investit amb la capa i el tarot. També la colla gegantera del carrer de la Riera ha contribuït a immortalitzar aquesta aquesta figura investint com a tal el seu gegant pubill, estrenat el 2001. Tres anys abans, l’il·lustrador Subi es va inspirar en l’Estudiant de Vic per dissenyar la mascota del Projecte Educatiu de Ciutat, el PEC, amb aire de protagonista de còmic.
La literatura també s’ha inspirat en aquesta figura. Des de la novel·la Sota el tarot, de Martí Genís i Aguilar, publicada l’any 1930, passant per obres de teatre com Un Estudiant de Vic, de Josep M. de Sagarra, estrenada l’any 1927, o El Estudiante de Vic, de 1929, de Joaquín Muntaner, en castellà. També existeix una cançó popular que narra la història d’amor entre una vídua i un seminarista de Vic, que l’any 1968 Joan Manuel Serrat va versionar donant-li ressò.
Bona part d’aquests testimonis van quedar recollits en el treball de recerca de Batxillerat que va fer, fa tres anys, el vigatà Oriol Serra. Ell mateix aprofitava per reivindicar més difusió de la figura “si no volem que es perdi la seva memòria, sobretot entre la gent jove”. Serra va protagonitzar, el febrer de 2014, una ruta turística a l’entorn dels diferents elements que recorden aquesta figura, que també va donar nom a un carrer, al barri de l’Estadi, des de 1958.

Comentaris

Els comentaris estan tancats.

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.