Construïda a finals del segle XIX, incendiada durant la Guerra Civil i, finalment, desapareguda sota les aigües del pantà de Sau a principis dels anys seixanta. Es tracta de l’ermita de Sant Pere Pescador de les Gorgues, en terme municipal de l’Esquirol. El baix nivell de les aigües del pantà, arran de l’episodi de sequera d’aquest estiu, ha permès al manlleuenc Joan Arimany redescobrir les poques restes que queden dempeus, oblidades per al gran públic però en el record d’alguns històrics pescadors.
L’ermita, de construcció modesta, la van fer edificar una colla de pescadors de canya de Manlleu, i també de Roda, en el punt on ells mateixos havien aixecat, uns anys abans, un pedró dedicat al seu patró predilecte, Sant Pere Pescador. L’edifici es va alçar sobre l’anomenat Serrat de la Creu, dins de la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues, aleshores propietat dels manlleuencs Pere Mas i Josep Sellés. L’ermita va ser lloc de culte freqüent per a pescadors i excursionistes fins que, l’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil, va ser incendiada. “Després de la guerra l’edifici ja no es va reconstruir”, detalla Arimany a través d’un documentat article al seu bloc, La Devocioteca. “Les restes devien perdurar dempeus durant uns anys fins que les aigües del pantà de Sau van créixer suficientment”, explica. L’ermita es troba situada en la confluència del torrent de les Paganes i les rieres de Sant Martí i de les Gorgues.
El mateix Arimany rememora que el 16 de juny de 1963, fa gairebé 50 anys, la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu va organitzar un concorregut concurs de pesca d’acomiadament de l’ermita, acompanyat d’un concurs fotogràfic que va muntar el Grup Excursionista de Manlleu. Uns anys després, les mateixes entitats van fer gestions per mirar de perpetuar la memòria de la desapareguda ermita, i fins i tot van proposar de promoure una subscripció popular, però no se’n van sortir.
Joan Arimany, coneixedor de la història de l’ermita, feia temps que s’havia proposat de visitar l’indret. Necessitava, però, que el nivell de l’aigua del pantà baixés notablement per accedir-hi. Un accés gens fàcil, sobretot en el tram final. Després de resseguir la riera de les Gorgues –des de la carretera de Sant Bartomeu Sesgorgues– s’acaba baixant per un corriol “entre boixos, arços i romagueres” que porta a aquesta península, “que de tant en tant queda al descobert”. En un punt “més o menys central” hi apareixen “despullades” les poques restes que queden de l’ermita. “Les pedres s’acumulen al voltant de la planta, formant una minsa protecció als murs que encara resten drets”, descriu Arimany, que en la recerca va comptar amb la col·laboració de David Molet i Mercè Franquesa.
Unes restes, al capdavall, amb més valor sentimental que patrimonial, “que són el testimoni d’una capella construïda a finals del segle XIX gràcies a l’esforç dels pescadors de canya manlleuencs, i també de Roda”, conclou el bibliotecari manlleuenc. Les pluges dels últims dies de ben segur que tornaran a amagar aquests records sota les aigües.
{{ comment.text }}