Rusiñol, Dalí, Miró, Barceló…

En 22 obres, una panoràmica de més de cent anys de creació pictòrica. I encara més, “una celebració del que ha succeït en el món cultural del país en tot aquest temps”. Així explica l’exposició “116 anys de pintura catalana” la seva comissària, la historiadora de l’art i professora de la UVic Ana M. Palomo. A ella li ha tocat la responsabilitat de seleccionar les obres que formarien part d’aquesta mostra, possiblement la més rellevant des del punt de vista artístic que mai s’ha fet a la ciutat i una de les fites de Vic, Capital de la Cultura Catalana. S’inaugura aquest divendres, i durant quatre mesos es podrà visitar a la sala d’exposicions temporals del Museu Episcopal de Vic (MEV).
La tria, que al final s’ha concretat en només 22 obres, no era gens fàcil. “S’havien de tenir en compte noms que expliquessin aquest teixit artístic que ens fa diferents”, diu Palomo. Aquells que han obert camins i han iniciat tendències de les que molts altres s’han alimentat després. I pensant “no només en la manifestació plàstica sinó en la cultural”, en sentit més ampli. L’exposició no es vol atribuir la facultat de fer “una tria dels millors autors”, explica la comissària. Simplement, d’aquells que serveixen per explicar una història, la d’unes expressions artístiques que situen Catalunya durant gairebé tot el segle XX en un primer nivell mundial.
El discurs parteix a finals del segle XIX amb el modernisme (Casas i Rusiñol) i el noucentisme (Mir, Sunyer i el menys conegut Francesc Gimeno). Mostra les avantguardes de principis del segle XX amb els grans noms de Dalí i Miró, i passa després a l’imaginisme de Pons, la pintura matèrica de Tàpies i l’obra gràfica de Brossa –el grup de Dau al Set que reprenen el camí de la innovació després de la Guerra Civil–. L’informalisme hi és present amb Hernández Pijoan i Ràfols Casamada, confrontats en un mateix espai amb Josep Vernis, l’únic osonenc d’aquesta antologia. La seva presència també serveix per explicar “com les capitals, les grans ciutats, han fet que les obres dels seus creadors tinguessin més visibilitat”. El recorregut final pels noms contemporanis passa per Borrell, Guinovart i Perejaume i, ja situat en terreny de la postmodernitat, es tanca amb Barceló.
Tractant-se d’artistes del segle XX, Ana M. Palomo creia imprescindible tenir en compte la seva vinculació a altres expressions artístiques (des de Dalí amb el cinema fins a Perejaume amb l’escriptura), i també la capacitat comunicativa, la de crear i difondre pensament i d’associar-se. Com van fer els modernistes amb la revista Pèl & Ploma o els avantguardistes de postguerra amb Dau al Set. “I tot això tenint en compte les limitacions d’espai”, que són les de la sala d’exposicions temporals del Museu Episcopal de Vic. L’espai s’ha despullat per a aquesta mostra, deixant que tot el protagonisme el tinguin les obres, amb espais generosos perquè el visitant hi centri la mirada. Només el quadre Paisatge pagà mitjà de Dalí ocupa una sola paret. Una tènue il·luminació concebuda per Pep Barcons també ajuda a ressaltar-les sobre un fons fosc, igual que el terra.